1, 2. a) Què feren els líders religiosos per a detindre la predicació, però com van reaccionar els apòstols? b) Per què es negaren els apòstols a deixar de predicar?

Corre l’any 33 n. e. i fa poc que s’ha celebrat el Pentecostés. La congregació cristiana de Jerusalem només té unes setmanes de vida. Òbviament, Satanàs veu que és el moment d’actuar. Vol acabar amb la congregació abans que esta es faça forta. Ràpidament, Satanàs manipula els successos de tal manera que els líders religiosos prohibixen l’obra de la predicació. Però els apòstols continuen predicant amb valor i molts hòmens i dones es convertixen «a la fe en el Senyor» (Fets 4: 18, 33; 5:14).

² Plens de ràbia, els opositors ataquen de nou i esta volta tanquen en la presó a tots els apòstols. No obstant, per la nit, un àngel de Jehovà obri les portes de la presó i, al sendemà, els apòstols ja estan altra volta predicant. De nou, són arrestats i portats davant de les autoritats, les quals els acusen de desobeir la prohibició de predicar. Els apòstols responen amb valor: «Cal obeir Déu abans que els hòmens». Els governants tenen tanta ràbia que estan decidits a matar-los, però en eixe moment tan crític, Gamaliel, un reconegut mestre de la llei, els advertix: «Aneu amb compte [...] desenteneu-vos d’eixa gent, deixeu-los anar». Sorprenentment, els governants fan cas del seu consell i deixen lliures els apòstols. I què fan estos hòmens de fe? Sense dubtar-ho, no paren d’ensenyar i d’anunciar «la bona nova que Jesús és el Messies» (Fets 5:17-21, 27-42; Pr 21:1, 30).

3, 4. a) Quin mètode ha gastat Satanàs des de fa molt de temps per a atacar el poble de Déu? b) Què vorem en este capítol i en els dos següents?

³ El juí de l’any 33 va ser el primer cas d’oposició oficial a la congregació cristiana, però ni molt menys seria l’últim (Fets 4:5-8; 16:20; 17: 6, 7). Hui en dia, Satanàs continua manipulant els enemics de l’adoració verdadera per a que restringisquen o prohibisquen oficialment la predicació. Per a conseguir-ho, han presentat una sèrie d’acusacions contra el poble de Déu. Una d’elles és que alterem l’orde públic, és a dir, que som agitadors. També se’ns ha acusat de sedició i de ser venedors ambulants. Però, quan s’ha vist oportú, els nostres germans han acudit als tribunals per a demostrar que eixes acusacions son falses. Quin ha sigut el resultat? I com t’afecten a tu les decisions que els tribunals han pres fa dècades? Analitzem algunes causes judicials que han contribuït a «defendre i confirmar l’evangeli davant del tribunal» (Fl 1:7).

⁴ En este capítol vorem com hem defés el nostre dret a predicar en llibertat. En els següents dos capítols analitzarem algunes de les batalles legals que hem lliurat per a mantindre’ns separats del món i complir amb les normes del Regne.

5. A finals de la dècada de 1930, per què s’arrestava els predicadors del Regne, i què decidiren els germans que portaven la davantera en l’organització?

⁵ A finals de la dècada de 1930, per tots els Estats Units, tant les autoritats municipals com estatals intentaren obligar els testimonis de Jehovà a obtindre llicències per a dur a terme la seua predicació. Però els germans no les van soŀlicitar perquè una llicència es pot anuŀlar, i creien que ningun govern humà té l’autoritat per anuŀlar el manament que Jesús va donar als cristians de predicar el missatge del Regne (Mc 13:10). En conseqüència, centenars de predicadors del Regne foren arrestats. Els germans que portaven la davantera en l’organització decidiren acudir als tribunals. Esperaven demostrar que l’Estat havia imposat restriccions inconstitucionals al dret dels Testimonis de practicar la seua religió lliurement. Llavors, en 1938, un incident va donar pas a un juí històric. Què va passar?

6, 7. Què li va passar a la família Cantwell?

⁶ El matí del dimarts 26 d’abril de 1938, una família de precursors especials —Newton Cantwell (de 60 anys), la seua dona Ester i els seus fills Henry, Russell i Jesse— eixiren per a predicar tot el dia a la ciutat de New Haven (Connecticut). En realitat estaven preparats per a passar fora més d’un dia. Per què? Com ja els havien arrestat en diferents ocasions, sabien que podia tornar a passar. Però eixa perspectiva no va apagar el desig de la família Cantwell de predicar el missatge del Regne. Arribaren a New Haven en dos cotxes. Newton, el pare, conduïa un cotxe familiar carregat de publicacions bíbliques i gramòfons portàtils. I Henry, que tenia 22 anys, conduïa un cotxe amb megafonia. Tal com s’esperaven, poques hores després els va parar la policia.

⁷ Primer van arrestar a Russell, de 18 anys, i després a Newton i Ester. Des de lluny, Jesse, que tenia 16 anys, va vore com la policia s’emportava els seus pares i el seu germà. Com Henry estava predicant en una altra part de la ciutat, el jove Jesse es va quedar a soles. A pesar d’això, va agarrar el seu gramòfon i va continuar predicant. Dos hòmens catòlics van deixar que Jesse els posara el discurs del germà Rutherford titulat «Enemics». Però segons anaven escoltant-lo, els hòmens van anar enfadant-se fins al punt de voler pegar-li. Sense perdre la calma, Jesse se’n va anar d’allí, però poc després un policia el va detindre. Aixina que Jesse també va acabar en el calabós. La policia no va presentar càrrecs contra la germana Cantwell, però sí contra el seu home i els seus fills. No obstant, tots eixiren eixe dia després d’haver pagat una fiança.

8. Per què el tribunal va declarar culpable a Jesse Cantwell de ser un agitador?

⁸ Pocs mesos després, en setembre de 1938, la família Cantwell va comparéixer davant del Tribunal de Primera Instància de New Haven. Newton, Russell i Jesse foren declarats culpables de demanar donacions sense llicència. Encara que es va apeŀlar al Tribunal Suprem de Connecticut, a Jesse també se’l va declarar culpable d’alterar l’orde públic, és a dir, de ser un agitador. Per què? Perquè els dos hòmens catòlics que havien escoltat la gravació van declarar davant del tribunal que el discurs era ofensiu i insultava la seua religió. Per a refutar eixes acusacions, els germans de l’organització encarregats del cas decidiren recórrer al Tribunal Suprem dels Estats Units, la màxima autoritat jurídica del país.

9, 10. a) Quina sentència va dictar el Tribunal Suprem dels Estats Units en el cas de la família Cantwell? b) Com ens continua beneficiant aquella decisió?

⁹ A partir del 29 de març de 1940, el president del Suprem Charles E. Hughes i els altres huit jutges que formaven el tribunal escoltaren els arguments presentats pel germà Hayden Covington, un advocat dels testimonis de Jehovà. * Quan el fiscal de l’estat de Connecticut va presentar els seus arguments, en un intent per demostrar que els Testimonis eren agitadors, un dels jutges li va preguntar: «No és de veres que el missatge que Jesús proclamava era impopular en el seu temps?» El fiscal li contestà: «Cert, i si no recorde mal, la Bíblia també deia el que li va passar a Jesús per proclamar eixe missatge». Quina frase més encertada! Sense adonar-se’n, el fiscal va relacionar als Testimonis amb Jesús i a l’Estat amb aquells que el perseguiren. El 20 de maig de 1940, el tribunal va dictar sentència per unanimitat a favor dels Testimonis.

¹⁰ Per què va ser tan significativa aquella sentència? La decisió del tribunal va ampliar la protecció del dret d’exercir lliurement la religió per a que ningun govern local, estatal o federal poguera limitar legalment la llibertat religiosa. A més, el tribunal «no va trobar que la conducta de Jesse fora una amenaça per a la pau o l’orde públic». Per tant, la sentència establia clarament que els testimonis de Jehovà no eren agitadors de l’orde públic. Quina gran victòria legal per als servents de Déu! De quina manera ens beneficiem d’ella hui en dia? Un advocat que és Testimoni explica: «El dret a exercir la nostra religió lliurement sense por a restriccions injustes ens permet als Testimonis de hui en dia compartir un missatge d’esperança amb els altres en les comunitats on vivim».

11. Quina campanya portaren a terme els germans del Canadà, i per què?

¹¹ Durant la dècada de 1940, els testimonis de Jehovà en Canadà afrontaren una oposició extrema. Per això, en 1946, per a fer públic que l’Estat no respectava el dret a la llibertat de culte, els nostres germans portaren a terme una campanya de 16 dies en la qual es va distribuir un tractat amb el títol Quebec’s Burning Hate for God and Christ and Freedom Is the Shame of All Canada («L’odi ardent del Quebec a Déu, Crist i la llibertat és la vergonya de tot el Canadà»). Este tractat de quatre pàgines explicava en detall els disturbis instigats pel clero, la brutalitat policial i els atacs de turbes violentes que patiren els nostres germans de la província del Quebec. «Les detencions iŀlegals dels Testimonis continuen», mencionava el tractat. «Hi ha unes 800 acusacions pendents contra els testimonis de Jehovà de l’àrea metropolitana de Mont-real.»

12. a) Com reaccionaren els opositors a la campanya del tractat? b) De què van ser acusats els germans? (Consulta també la nota.)

¹² El primer ministre del Quebec, Maurice Duplessis, aliat amb el cardenal catòlic Villeneuve, va declarar una «guerra sense pietat» en contra dels Testimonis. El número d’acusacions va passar de 800 a 1.600 ràpidament. Una precursora va dir: «La policia ens arrestava tantes voltes que vam perdre el compte». Als Testimonis que trobaven distribuint el tractat se’ls acusava del delicte de «libel sediciós», és a dir, d’escampar calúmnies que incitaven a la rebeŀlió. *

13. Qui van ser els primers Testimonis jutjats per sedició, i quina decisió va prendre el tribunal?

¹³ En 1947, el germà Aimé Boucher i les seues filles Gisèle, de 18 anys, i Lucille, d’11 anys, foren els primers en ser acusats de sedició. Estos germans havien estat distribuint el tractat prop de la seua granja, al sud de la ciutat de Quebec. Però costava creure que foren una amenaça, ja que el germà Boucher era un home tranquil i humil que sempre estava fent faena en la seua granja. Aixina i tot, la seua família havia patit molts dels abusos mencionats en el tractat. El jutge, qui odiava els Testimonis, no va voler admetre les proves que demostraven la innocència dels Boucher. Al contrari, va fer cas de l’acusació, que deia que el tractat incitava a l’odi i que els Boucher havien de ser declarats culpables. En poques paraules, el jutge estava dient que era un crim dir la veritat. Aimé i Gisèle foren condemnats per libel sediciós. Inclús Lucille, la menuda, va passar dos dies en presó. Els germans apeŀlaren al Tribunal Suprem del Canadà, la màxima autoritat jurídica del país, el qual va acceptar el cas.

14. Com reaccionaren els germans del Quebec durant els anys de persecució?

¹⁴ A pesar de l’oposició violenta i constant, els nostres germans i germanes del Quebec continuaren predicant amb valor el missatge del Regne i obtingueren molt bons resultats. Quatre anys després d’esta campanya, el nombre de testimonis de Jehovà havia passat de 300 a 1.000! *

15, 16. a) Quina sentència va dictar el Tribunal Suprem del Canadà en el cas de la família Boucher? b) Què va suposar esta victòria per als nostres germans i la resta de la població?

¹⁵ En juny de 1950, el Tribunal Suprem del Canadà, compost per nou jutges, va escoltar el cas d’Aimé Boucher. Sis mesos després, el 18 de desembre de 1950, el tribunal va dictar sentència a favor nostre. Per què? El germà Glen How, un advocat dels Testimonis, explica que el tribunal va acceptar l’argument de la defensa en el que deia que, per a que hi haja un delicte de «sedició», ha d’existir incitament a la violència o a la rebeŀlió contra el govern. Però el tractat «no contenia cap d’estos elements i era, per tant, una forma lícita de llibertat d’expressió». El germà How va afegir: «Vaig vore de primera mà com Jehovà ens donava la victòria». *

¹⁶ Esta decisió del tribunal va ser una gran victòria per al Regne de Déu, ja que els altres 122 juís per sedició pendents contra els Testimonis del Quebec van quedar sense fonament. Això també significava que ara els ciutadans del Canadà i de la Commonwealth tenien la llibertat d’expressar les seues queixes en contra de la manera d’actuar del govern. I no només això, sinó que aquella victòria també va acabar amb els atacs de l’Església i del govern del Quebec contra les llibertats dels testimonis de Jehovà. *

17. Com tracten alguns governs de controlar la nostra predicació?

¹⁷ Igual que els cristians del primer segle, els servents de Déu de hui en dia «no [...] mercadegen amb la paraula de Déu» (llig 2 Corintis 2:17). Aixina i tot, alguns governs intenten regular les nostres activitats amb lleis comercials. Vegem dos casos en què es va tractar la qüestió de si els testimonis de Jehovà són venedors ambulants o ministres religiosos.

18, 19. Què feren les autoritats de Dinamarca per a frenar la predicació?

¹⁸ Dinamarca. L’1 d’octubre de 1932, va entrar en vigor una llei que prohibia vendre publicacions sense llicència, però els nostres germans no la demanaren. Al sendemà, cinc publicadors van anar a predicar al poble de Roskilde, a uns 30 km a l’oest de Copenhaguen. Al final del dia, havia desaparegut un d’ells, August Lehmann. Havia sigut arrestat per vendre publicacions sense llicència.

¹⁹ El 19 de desembre de 1932, el germà August Lehmann va comparéixer davant del tribunal. Va declarar que havia oferit publicacions bíbliques a la gent però que no era un venedor ambulant. El tribunal li va donar la raó i va dir: «L’acusat és capaç de mantindre’s econòmicament i no ha rebut ni té intenció de rebre cap benefici econòmic per predicar. És més, les seues activitats li han generat pèrdues econòmiques». El tribunal es va posar de part dels Testimonis i va dir que el que Lehmann feia no podia considerar-se com una activitat comercial. Aixina i tot, els enemics del poble de Déu estaven decidits a restringir l’obra de predicar per tot el país (Sl 94:20). El fiscal va apeŀlar la sentència al Tribunal Suprem. Què farien els nostres germans?

20. Quina decisió va prendre el Tribunal Suprem de Dinamarca, i quina va ser la reacció dels germans?

²⁰ Una setmana abans de l’audiència amb el Tribunal Suprem, els Testimonis de tota Dinamarca augmentaren la seua predicació, i el dimarts 3 d’octubre de 1933, el Tribunal Suprem va anunciar la seua decisió: estava d’acord amb el Tribunal de Primera Instància que el germà August Lehmann no havia violat la llei. Això significava que els nostres germans podrien continuar predicant amb llibertat. Els germans estaven molt agraïts a Jehovà per esta victòria, aixina que van augmentar encara més la seua participació en la predicació. Des d’aquella sentència, els nostres germans de Dinamarca han pogut predicar lliurement sense restriccions per part del govern.

21, 22. Quina va ser la sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units en el cas del germà Murdock?

²¹ Estats Units. El diumenge 25 de febrer de 1940, el precursor Robert Murdock, Jr. i altres set Testimonis estaven predicant en la ciutat de Jeannette, prop de Pittsburgh (Pennsilvània), quan van ser arrestats. Se’ls va declarar culpables per no haver comprat una llicència per a distribuir publicacions. El cas es va apeŀlar al Tribunal Suprem dels Estats Units, i este el va acceptar.

²² El 3 de maig de 1943, el Tribunal Suprem va emetre la seua decisió, la qual era favorable als Testimonis. El tribunal va dir que era inconstitucional exigir a algú que comprara una llicència per a distribuir publicacions religioses. També va anuŀlar la llei municipal perquè implicava «una limitació a la llibertat de premsa i una restricció al lliure exercici de la religió». Al comunicar l’opinió majoritària del tribunal, el magistrat William O. Douglas va declarar que l’activitat dels testimonis de Jehovà «és més que predicar, és més que distribuir publicacions religioses, és una combinació de les dos coses». I va afegir: «Esta forma d’activitat religiosa té la mateixa importància [...] que el culte en les esglésies i la predicació des dels púlpits».

23. Per què són importants per a nosaltres les victòries legals que es van obtindre en 1943?

²³ Esta decisió del Tribunal Suprem va constituir una enorme victòria legal per al poble de Déu. Va confirmar el que realment som: ministres cristians, i no venedors. Aquell memorable dia de 1943, els testimonis de Jehovà van guanyar en el Suprem 12 de 13 juís, inclòs el cas Murdock. Estes decisions favorables han servit de precedent per a alguns juís més recents, quan els nostres enemics han tornat a qüestionar el nostre dret de predicar el missatge del Regne públicament i de casa en casa.

24. Què fem quan un govern prohibix la nostra obra de predicar?

²⁴ Els servents de Jehovà agraïm molt que els governs ens concedisquen el dret legal de predicar el missatge del Regne en llibertat. Tot i això, quan els governs prohibixen la nostra obra, adaptem els nostres mètodes i seguim predicant de la millor manera possible. Igual que els apòstols, tenim clar que «cal obeir Déu abans que els hòmens» (Fets 5:29; Mt 28:19, 20). Al mateix temps, apeŀlem als tribunals per a que alcen les prohibicions contra les nostres activitats. Vegem dos exemples.

25, 26. Quins successos en Nicaragua ocasionaren un litigi davant el Tribunal Suprem de Justícia, i quin va ser el resultat?

²⁵ Nicaragua. El 19 de novembre de 1952, Donovan Munsterman, que era missioner i servent de sucursal, va anar al Departament d’Immigració en la capital, Managua. Se li havia ordenat que es presentara davant del capità Arnoldo García, cap del departament. El capità li va dir a Donovan que els testimonis de Jehovà tenien «prohibit continuar predicant les seues doctrines i promovent les seues activitats religioses» en tota Nicaragua. Quan Donovan li va preguntar per què, el capità li va explicar que els Testimonis no tenien permís del ministre de govern per a dur a terme el seu ministeri i que havien sigut acusats de comunistes. D’on eixien aquelles acusacions? Del clero catòlic.

²⁶ El germà Munsterman va apeŀlar immediatament al Ministeri de Govern i Religions, i també al president Anastasio Somoza García, però no va servir de res. Aixina que els germans s’adaptaren. Tancaren les sales del Regne, es reuniren en grups xicotets i deixaren de predicar pel carrer, però continuaren predicant el missatge del Regne. A més, presentaren un recurs al Tribunal Suprem de Nicaragua demanant que el tribunal invalidara la prohibició. Els periòdics informaren àmpliament sobre la prohibició i el contingut del recurs, i el Tribunal Suprem va acceptar escoltar el cas. Quin va ser el resultat? El 19 de juny de 1953, el tribunal va dictar sentència unànimement a favor dels Testimonis i va resoldre que la prohibició violava les garanties constitucionals de llibertat d’expressió, consciència i de creença. També va ordenar que es restauraren les relacions entre el govern de Nicaragua i els Testimonis.

27. Per què es van sorprendre els nicaragüencs de la decisió del Tribunal Suprem, i com van vore esta victòria els germans?

²⁷ Els nicaragüencs es van sorprendre que el Tribunal Suprem defenguera els Testimonis. Fins a eixe moment, la influència del clericat havia sigut tan forta que el tribunal evitava els conflictes amb ells. A més, la influència dels funcionaris del govern era tan gran que el tribunal poques voltes anava en contra de les seues decisions. Els nostres germans estaven convençuts que havien rebut esta victòria perquè tenien la protecció del seu Rei i havien continuat predicant (Fets 1:8).

28, 29. En la dècada de 1980, com va canviar la situació en el Zaire?

²⁸ Zaire. En la dècada de 1980, hi havien uns 35.000 testimonis de Jehovà en Zaire, l’actual República Democràtica del Congo. Degut al constant creixement en les activitats del Regne, la sucursal va haver de construir noves instaŀlacions. En desembre de 1985, es va organitzar una assemblea internacional en la capital, Kinshasa. L’estadi de la ciutat es va omplir amb 32.000 delegats de totes les parts del món. Però poc temps després, la situació dels testimonis de Jehovà en eixe país va començar a canviar. Què va passar?

²⁹ El germà Marcel Filteau, un missioner del Quebec que havia patit la persecució del règim de Duplessis i que servia en el Zaire per aquell temps, va relatar: «El 12 de març de 1986, els germans responsables de la nostra obra van rebre una carta que declarava iŀlegal l’associació dels testimonis de Jehovà del Zaire». La prohibició anava firmada pel president del país, Mobutu Sese Seko.

30. Quina difícil decisió havia de prendre el Comité de Sucursal, i què va fer?

³⁰ Al sendemà, la ràdio nacional va anunciar: «Mai més sentirem parlar dels testimonis de Jehovà en el Zaire». Immediatament va començar la persecució. Les sales del Regne van ser destruïdes, i els nostres germans van ser arrestats, assaltats, empresonats i colpejats. Inclús s’empresonaren a xiquets Testimonis. El 12 d’octubre de 1988, el govern va confiscar les propietats de l’organització i la unitat militar de la Guardia Civil va ocupar la sucursal. Els germans que presidien l’obra apeŀlaren al president Mubutu, però no van obtindre resposta. En eixe moment el Comité de Sucursal va haver de prendre una decisió molt difícil: «Què era millor, apeŀlar al Tribunal Suprem o esperar?». Timothy Holmes, qui era missioner i coordinador del Comité de Sucursal en aquell moment, recorda: «Acudírem a Jehovà per a que ens donara saviesa i direcció». Després d’orar i analitzar la situació, el Comité sentia que no era el moment per a prendre accions legals. En comptes d’això, es van centrar en cuidar de la germandat i en buscar maneres de continuar amb l’obra de la predicació.

31, 32. Quina extraordinària sentència va dictar el Tribunal Suprem del Zaire, i quin efecte va tindre en els nostres germans?

³¹ Després d’alguns anys, la pressió sobre els Testimonis havia disminuït i hi havia més respecte pels drets humans en el país. El Comité de Sucursal va concloure que havia arribat el moment d’apeŀlar la prohibició al Tribunal Suprem de Justícia del Zaire. Sorprenentment, el tribunal va acceptar el cas i el 8 de gener de 1983, set anys després de la prohibició del president, va dir que l’actuació del govern contra els Testimonis havia sigut iŀlegal i va eliminar la prohibició. Imagina’t el que això suposava! Els jutges havien arriscat la seua vida a l’anuŀlar la decisió del president del país. El germà Holmes diu: «Durant el període de litigi, vam vore com Jehovà pot canviar les coses» (Dn 2:21). Esta victòria va enfortir la fe dels nostres germans, ja que van poder vore com el nostre rei Jesucrist dirigix el seu poble per a saber quan i com actuar.

³² Quan va acabar la prohibició, la sucursal va poder tramitar l’entrada de missioners, construir noves instaŀlacions i importar publicacions bíbliques. * Quina alegria més gran per als servents de Déu de tot el món vore com Jehovà vetla pel benestar espiritual del seu poble! (Is 52:10).

33. Què ens ensenya este breu repàs d’algunes batalles legals?

³³ Este repàs d’algunes batalles legals demostra que Jesús ha mantingut la seua promesa: «Jo mateix vos donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir» (Llig Lluc 21:12-15). A voltes, Jehovà ha utilitzat clarament «Gamaliels» moderns per a protegir el seu poble, o ha motivat a jutges o advocats per a que defenguen amb valor la justícia. Jehovà ha inutilitzat les armes dels nostres adversaris (Llig Isaïes 54:17). L’oposició no pot parar l’obra de Déu.

34. Per què són extraordinàries les nostres victòries legals, i què demostren? (Consulta també el quadro « Victòries destacades en els tribunals suprems que han afavorit la predicació del Regne».)

³⁴ Per què són extraordinàries les nostres victòries legals? Pensa en açò: els testimonis de Jehovà no destaquem i no som influents. No votem, no donem suport a campanyes polítiques, ni intentem influir en els polítics. A més, als germans a qui han portat als tribunals, normalment se’ls considera «sense cultura ni instrucció» (Fets 4:13). Des del punt de vista humà, els tribunals no guanyen res d’ajudar-nos i anar en contra de les grans religions i de polítics poderosos. No obstant, els tribunals han dictat sentència moltes voltes al nostre favor. Eixes victòries legals demostren que caminem davant de Déu i en companyia de Crist (2Co 2:17). Per això, podem dir igual que l’apòstol Pau: «El Senyor m’ajuda, res no em fa por» (He 13:6).