Què afirmen molts científics? Molts biòlegs i altres científics pensen que l’ADN i les seues instruccions codificades van sorgir de fets casuals no dirigits que van tindre lloc al llarg de milions d’anys. Diuen que no hi ha prova de disseny ni en l’estructura d’esta molècula ni en la informació que conté i transmet ni en el seu funcionament.¹⁷

Què diu la Bíblia? La Bíblia indica que la formació de les parts del nostre cos, i fins i tot l’orde en què es formen, implica l’existència d’un llibre figurat que té com a autor a Déu. Fixa’t en la descripció que el rei David va fer per inspiració: «Els teus ulls [els de Déu] em van vore fins i tot quan jo era un embrió; totes les seues parts estaven escrites en el teu llibre —inclús els dies en què es formarien— abans que existira qualsevol d’elles» (Salm 139:16 TNM).

Què revelen les proves? Si l’evolució és certa, la hipòtesi que l’ADN és el resultat d’una sèrie de fets aleatoris hauria de ser, com a mínim, raonablement possible. Si el que diu la Bíblia és veritat, l’ADN hauria de provar sòlidament que és producte d’una ment ordenada i inteŀligent.

Explicat de la manera més senzilla possible, el tema de l’ADN és bastant comprensible, a més de fascinant. Per què no fem un altre viatge a l’interior d’una  cèŀlula? Esta vegada serà a una cèŀlula humana. Imagina’t que entres a un museu dissenyat per a ensenyar-te com funciona una cèŀlula humana típica. L’edifici és una rèplica perfecta ampliada uns tretze milions de vegades. Té la mida d’un estadi immens amb una capacitat per a 70.000 persones.

Quan entres, et quedes bocabadat de vore este lloc magnífic ple de formes i estructures estranyes. Propet del centre de la cèŀlula es troba el nucli, una esfera d’uns 20 pisos d’altura. Et dirigixes cap a ell.

Travesses el nucli per una porta de la seua capa exterior, o membrana, i mires al voltant. Veus que 46 cromosomes dominen el recinte i estan agrupats en parelles idèntiques. Estes parelles (1) varien en alçada, i la que tens més propet fa uns 12 pisos. Tots els cromosomes es fan més estrets pel mig; pareixen llonganisses, però són grossos com el tronc d’un gran arbre. Pots vore que unes cintes els creuen horitzontalment. Vistes de més a prop, cada cinta horitzontal està dividida per línies verticals i, entre estes últimes, hi ha línies horitzontals més curtes (2). Són piles de llibres? No, són les vores exteriors d’uns tirabuixons densament empaquetats en columnes. Quan n’estires un, l’alliberes fàcilment i et sorprens al vore que està format per xicotetes espirals, que també estan perfectament ordenades (3). Dins d’estes espirals es troba l’element més important de tots, paregut a una corda llarguíssima. Què és?

Suposem que esta part del cromosoma model és una corda d’uns 2,6 cm de grossor. Està enroscada amb força al voltant d’unes bobines (4) que permeten formar espirals dins de les espirals existents. Estes espirals se subjecten a una classe de suport que les manté en el seu lloc. Una pantalla informativa del museu explica que la corda està empaquetada amb molta eficiència. Si traguérem la corda de cada un d’estos cromosomes i les posàrem totes ben estirades una darrere de l’altra, ocuparien més o menys la mitat de la circumferència terrestre. *

Un llibre de ciència diu que este sistema d’empaquetament tan eficient és una «obra mestra d’enginyeria».¹⁸ Et resulta creïble que no hi haja un enginyer darrere d’esta obra? Per exemple, si el museu tinguera una botiga immensa amb milions d’objectes a la venta i tot estiguera  tan ben ordenat que pogueres trobar fàcilment qualsevol cosa, pensaries que no ho ha organitzat ningú? Clar que no! Doncs esta classe d’orde no seria res en comparació amb el sistema d’empaquetament descrit abans.

En la pantalla informativa, un rètol et convida a agarrar un segment de la corda i a mirar-la de més a prop (5). Mentre la palpes, veus que no és una corda normal. Està formada per dos caps entrellaçats i connectats per xicotetes barres equidistants. La corda és com una escala de mà enroscada en espiral (6). De repent, t’adones que en les mans tens el model d’una molècula d’ADN, un dels grans misteris de la vida!

Una sola molècula d’ADN, empaquetada de forma ordenada amb les seues bobines i suports, forma un cromosoma. Els escalons de l’escala s’anomenen parells de bases (7). Què fan? Per a què servix tot això? Una altra pantalla t’ho explica de manera senzilla.

La pantalla explica que la clau per a entendre l’ADN es troba en estos escalons que connecten els dos costats de l’escala. Imagina-te-la partida per la mitat. De cada banda pengen escalons incomplets. Estos són de quatre tipus i els  científics els identifiquen amb les lletres A, T, G i C. La comunitat científica es va meravellar al descobrir que l’orde d’estes lletres transmet la informació en una espècie de codi.

Segurament saps que l’alfabet Morse es va inventar en el segle XIX per a la transmissió de missatges telegràfics. Este alfabet només té dos «lletres» (un punt i una ratlla) però servix per a lletrejar una infinitat de paraules o frases. Doncs bé, l’ADN és un codi de quatre lletres (A, T, G i C). L’orde que seguixen forma «paraules», o codons. Els codons s’ordenen en «paràgrafs», els gens. Cada gen està format per unes 27.000 lletres. Estos gens i els grans trams que els separen s’organitzen en una espècie de «capítols», els cromosomes. Calen 23 cromosomes per a completar un «llibre», el genoma, que conté tota la informació genètica d’un organisme. *

El genoma seria un llibre immens. Quanta informació podria contindre? El genoma humà està format per uns tres mil milions de parells de bases, o escalons.¹⁹ Imagina’t una enciclopèdia que tinga unes mil pàgines per volum. El genoma ompliria 428 d’estos volums i, si afegim la segona còpia que té cada cèŀlula, ocuparia un total de 856 volums. Si teclejares el genoma tu mateix, tardaries uns 80 anys treballant a temps complet i sense vacacions!

Per descomptat, tota esta faena no serviria per a res perquè, ¿com anaves a ficar centenars d’enormes volums en cada una dels cent bilions de cèŀlules microscòpiques que formen el cos humà? Comprimir tanta informació està més enllà de les nostres capacitats.

Un professor de biologia molecular i informàtica va dir: «Un gram d’ADN, que en sec ocupa més o menys un centímetre cúbic, pot emmagatzemar aproximadament la informació d’un bilió [10¹²] de discos compactes».²⁰ Què vol dir això? Recorda que l’ADN conté els gens o instruccions per a construir un cos humà únic. Cada cèŀlula té un joc complet d’instruccions. L’ADN conté tanta informació que en una cullereta cabrien les instruccions per a crear unes 350 vegades la població mundial. La quantitat d’ADN que cal per a crear els set mil milions de persones que hi ha en la Terra ocuparia només una xicoteta capa en la superfície de la cullereta.²¹

A pesar dels avanços en miniaturització, l’home no ha inventat cap dispositiu d’emmagatzematge d’informació que s’aproxime a esta capacitat. Així i tot, usem un disc compacte com a exemple. Pensa en açò: un disc compacte impressiona pel seu disseny eficient, la seua superfície brillant i la forma simètrica que té.  És evident que l’ha creat algú inteŀligent. Imagina’t que el disc, en lloc de contindre informació confusa i desordenada, conté instruccions coherents i detallades sobre la construcció, manteniment i reparació de maquinària complexa. Les instruccions que conté no afecten significativament el pes o tamany del disc i, no obstant, són la part més important. No proven eixes instruccions que ha hagut d’intervindre una ment inteŀligent? Per a una escriptura cal un escriptor, no?

Comparar l’ADN amb un disc compacte o un llibre no és un disbarat. De fet, una obra que parla del genoma apunta: «La idea de considerar el genoma com un llibre no és, estrictament parlant, ni tan sols una metàfora. Literalment és veritat. Un llibre és una peça d’informació digital [...]. També ho és el genoma». L’autor afegix: «El genoma és un llibre molt inteŀligent, perquè en les condicions adequades pot fotocopiar-se i llegir-se a si mateix».²² Això ens porta a un altre aspecte important de l’ADN.

Mentres disfrutes de la tranquiŀlitat del museu, et preguntes si en el nucli d’una cèŀlula realment n’hi ha tanta quietud. Llavors veus una urna de vidre que conté un model de segment d’ADN, i sobre ella una pantalla que diu: «Polsa el botó per a una demostració». El polses, i un narrador explica: «L’ADN té, com a mínim, dos treballs molt importants. El primer és la replicació. L’ADN s’ha de copiar per a que cada nova cèŀlula tinga una còpia completa de la mateixa informació genètica. Observa la següent simulació».

Per una porta en l’extrem de la pantalla veus com entra una màquina complexa. Es tracta d’un conjunt de robots units entre ells. La màquina va cap a l’ADN,  s’enganxa a ell i comença a moure’s al llarg de l’ADN com un tren que seguix una via. Es mou massa ràpid i no pots vore exactament què passa. Tot i això, sí que veus que per darrere ixen dos cordes completes d’ADN en comptes d’una.

El narrador explica: «Esta és una versió molt simplificada de la replicació de l’ADN. Un grup de màquines moleculars, els enzims, es desplacen al llarg de l’ADN i el desfan en dos filaments; després, usen cada un d’ells com a plantilla i generen un nou filament complementari. Ens resulta impossible mostrar-li tots els dispositius que participen, com el xicotet aparell que va davant de la màquina replicadora tallant un dels dos filaments per a que l’ADN rote lliurement i evitar que s’enredre. Tampoc podem ensenyar-li com s’efectuen les múltiples “comprovacions i correccions” de l’ADN. Els errors es detecten i es corregixen amb una exactitud impressionant». (Consulta el dibuix de les  pàgines 16 i 17.)

El narrador continua: «El que sí que li podem ensenyar és la velocitat. Ha pogut vore lo a pressa que anava el robot? En realitat, la màquina d’enzims es mou pels “raïls” de l’ADN a 100 escalons, o parells de bases, per segon.²³ Si els “raïls” foren de la mida d’una via de tren, esta “màquina” aniria a més de 80 km per hora. En els bacteris, estes diminutes màquines replicadores poden arribar a una velocitat deu vegades major. En la cèŀlula humana, exèrcits de centenars d’estes màquines treballen en diferents trams dels “raïls” de l’ADN. Copien el genoma sencer en només huit hores!».²⁴ (Consulta el quadro « Una molècula que es pot llegir i copiar» de la pàgina 20.)

Els robots que repliquen l’ADN ixen d’escena. Apareix una altra màquina, que també es mou al llarg del segment d’ADN, però més lentament. Ara veus com la corda d’ADN entra per una part de la màquina i ix per l’altra, intacta. Però un nou filament de corda ix per una altra obertura de la màquina, com si fora una cua que va creixent. Què està passant?

Novament, el narrador ens ho explica: «El segon treball de l’ADN és la transcripció. L’ADN mai abandona el refugi segur del nucli. Per tant, com es poden llegir i usar els seus gens, és a dir, les receptes per a fabricar totes les proteïnes que formen el cos humà? Doncs bé, la màquina d’enzims localitza un tram de l’ADN on s’ha activat un gen per mitjà de senyals químics procedents de fora del nucli. En este moment, la màquina fa una còpia del gen utilitzant una molècula  d’ARN. L’ARN és molt paregut a un filament senzill d’ADN, però no és idèntic. La seua funció és arreplegar la informació codificada que hi ha en els gens de l’ADN. L’ARN extrau esta informació mentres està en l’interior de la màquina d’enzims i després la transporta fora del nucli a un dels ribosomes, on s’utilitzarà per a construir una proteïna».

La demostració et deixa meravellat. Et quedes molt impressionat pel museu i per l’enginy dels qui han dissenyat i construït les seues màquines. Imagina’t que es poguera posar en moviment tot el museu, amb tot el que s’exhibix, per a demostrar els milers i milers de treballs que ocorren simultàniament en una cèŀlula humana; això sí que seria un espectacle imponent!

Doncs bé, tots els processos que realitzen estes màquines tan xicotetes i complexes s’estan produint ara mateix en els teus cent bilions de cèŀlules. El teu ADN està sent llegit i amb eixa informació es fabriquen els centenars de milers de proteïnes diferents que constituïxen el teu cos (els enzims, els teixits, els òrgans, etc.). A més, el teu ADN està sent copiat i corregit per a que cada nova cèŀlula tinga un joc nou d’instruccions.

De nou, sorgix la pregunta: «D’on provenen totes estes instruccions?». La Bíblia explica que este «llibre» i el seu contingut s’originen d’un Autor sobrehumà. És esta una conclusió desfasada i poc científica?

Pensa en açò: podrien dissenyar els humans un museu com el de l’exemple? Els costaria molt si ho intentaren. Encara cal entendre moltes coses sobre el genoma humà i sobre com funciona. Els científics continuen intentant entendre on es localitzen tots els gens i què fan. I els gens són només una xicoteta part de l’ADN. Què passa amb aquells trams que no tenen gens? En un principi, els científics els van anomenar «ADN porqueria», però més recentment han ajustat el seu punt de vista perquè possiblement estos trams controlen de quina manera i fins a quin punt s’usen els gens. Inclús si els científics pogueren crear  un model complet d’ADN i de les màquines que el copien i corregixen, podrien fer-lo funcionar com l’original?

Poc abans de morir, el famós científic Richard Feynman va deixar esta nota en una pissarra: «Allò que no puc crear, no ho puc entendre».²⁵ Sens dubte, la seua humiltat sincera és d’admirar, i la seua afirmació és ben certa en el cas de l’ADN. Els científics no poden crear ADN amb tota la seua maquinària de replicació i transcripció, ni tan sols entenen completament com funciona. No obstant, alguns afirmen saber que tot això va sorgir d’esdeveniments casuals i accidents. Penses que les proves que has vist sostenen esta conclusió?

Alguns especialistes han arribat a la conclusió que les proves apunten en direcció contrària. Per exemple, Francis Crick, un dels biòlegs que va descobrir l’estructura de la doble hèlix de l’ADN, va afirmar que esta molècula està massa ben organitzada per a haver sorgit d’esdeveniments casuals. Segons ell, extraterrestres inteŀligents degueren enviar ADN a la Terra per a que la vida sorgira en ella.²⁶

Més recentment, el destacat científic Antony Flew, defensor acèrrim de l’ateisme durant 50 anys, va canviar radicalment d’opinió. Als 81 anys va començar a creure que alguna classe d’inteŀligència hagué d’haver intervingut en la creació de la vida. Què va causar este canvi d’opinió? Un estudi de l’ADN. Es diu que, quan li van preguntar sobre la poca acceptació que tindria entre els científics la seua nova línia de raonament, va respondre: «Ho sent. Sempre m’he guiat pel principi [...] de seguir les proves on siga que porten».²⁷

Què penses? On porten les proves? Imagina’t que arribes a la sala d’ordinadors en el centre d’una fàbrica. Un sofisticat programa informàtic dirigix tots els treballs de la fàbrica. És més, el programa envia constantment instruccions de com construir i mantindre cada màquina, fa còpies de si mateix i les corregix. A quina conclusió arribaries? Creuries que l’ordinador i el programa informàtic s’han fet a soles? O que han sigut fets per ments inteŀligents i ordenades? La veritat és que les proves parlen per si soles.