Què afirmen molts científics? Totes les cèŀlules es dividixen en dos grans categories: les que tenen un nucli diferenciat i les que no. Les cèŀlules humanes, animals i vegetals tenen nucli; les bacterianes no. Les que tenen nucli diferenciat s’anomenen eucariotes i les que no, procariotes. Com les procariotes són relativament menys complexes, molts creuen que les cèŀlules animals i vegetals van evolucionar a partir de cèŀlules bacterianes.

 De fet, molts ensenyen que durant milions d’anys algunes cèŀlules procariotes «simples» engoliren altres cèŀlules però que no les van digerir. Segons esta teoria, la «naturalesa» carent d’inteŀligència va trobar la manera, no només de fer canvis radicals en la funció de les cèŀlules ingerides, sinó també de mantindre-les dins de la cèŀlula «hoste» en el moment de la reproducció.⁹ *

Què diu la Bíblia? La Bíblia diu que la vida en la Terra és producte d’una ment inteŀligent. Fixa’t en l’argument tan lògic que utilitza: «Efectivament, tota casa té el seu constructor, però el constructor de tot és Déu» (Hebreus 3:4). Un altre passatge bíblic diu: «Que en són, de variades, Senyor, les teues obres! Totes les has fetes amb saviesa. La terra és plena de les teues criatures. [...] Són incomptables els animals que s’hi mouen, des dels més menuts fins als més grossos» (Salm 104:24, 25).

Què revelen les proves? Els avanços en microbiologia han permés explorar l’impressionant interior de les cèŀlules procariotes més simples que es coneixen. Els científics evolucionistes sostenen que les primeres cèŀlules vives deuen haver-se paregut a eixes cèŀlules.¹⁰

Si la teoria de l’evolució és certa, hauria d’explicar convincentment com la primera cèŀlula «simple» es va formar per atzar. En canvi, si la vida va ser creada, hi hauria d’haver proves de disseny enginyós fins i tot en les criatures més diminutes. Per què no visitem una cèŀlula procariota? Durant la visita, pregunta’t si una cèŀlula així va poder sorgir per atzar.

Per a visitar una cèŀlula procariota, t’has de fer centenars de voltes més xicotet que el punt que tanca esta frase. Et separa de l’interior de la cèŀlula una membrana resistent i flexible que actua com un mur al voltant d’una fàbrica. Caldrien unes 10.000 capes d’esta membrana per a igualar la grossor d’un full de paper. Però la membrana ceŀlular és molt més sofisticada que un mur. En quin sentit?

Igual que el mur que envolta una fàbrica, la membrana protegix el contingut ceŀlular d’un entorn potencialment hostil. Però esta membrana no és sòlida; permet que la cèŀlula «respire», ja que deixa que entren i isquen xicotetes molècules, com l’oxigen. En canvi, bloqueja l’accés no autoritzat de molècules més complexes que podrien ser perjudicials al mateix temps que impedix l’eixida de les útils. Com aconseguix tot això?

Pensa de nou en la fàbrica. Segurament en les portes del mur hi ha vigilants que controlen l’entrada i l’eixida dels productes. De manera similar, la membrana ceŀlular té integrades unes molècules proteiques especials que fan la funció de portes i vigilants.

 Algunes d’estes proteïnes (1) tenen un canal en el centre, pel qual poden passar només alguns tipus de molècules. Altres proteïnes (2) estan obertes per un costat de la membrana ceŀlular i tancades per l’altre, i tenen un lloc d’enllaç (3) amb la forma adequada per a que encaixe una substància específica. Quan la proteïna captura la càrrega, l’altre extrem de la proteïna s’obri i deixa passar la càrrega a través de la membrana (4). Tota esta activitat té lloc en la superfície de fins i tot les cèŀlules més simples.

Imagina’t que els «vigilants» t’han deixat passar i ara estàs dins de la cèŀlula. L’interior d’una cèŀlula procariota està ple d’un fluid aquós ric en nutrients, sals i altres substàncies. La cèŀlula utilitza eixos ingredients bàsics per a fabricar els productes que necessita. Però no es tracta d’un procés aleatori. Igual que una fàbrica dirigida amb eficàcia, la cèŀlula organitza milers de reaccions químiques de manera que es produïsquen en un orde específic i segons un horari establit.

La cèŀlula passa molt de temps sintetitzant proteïnes. Com ho fa? Primer, construïx uns 20 aminoàcids diferents (els components bàsics de les proteïnes), que després s’envien als ribosomes (5). Els ribosomes són com màquines automatitzades que enllacen els aminoàcids en una seqüència precisa per a formar una determinada proteïna. Així com les operacions d’una fàbrica poden ser dirigides per un programa informàtic central, moltes funcions ceŀlulars són dirigides per un «programa informàtic» o codi, conegut com ADN (6). Els ribosomes reben de l’ADN una còpia de les instruccions detallades que els indiquen quina proteïna s’ha de produir i com l’han de fer (7).

Este procés és tot un prodigi! Cada proteïna es plega formant una figura tridimensional única (8). Esta figura determina la funció especialitzada que realitzarà. * Imagina’t una cadena de producció de motors. Cada peça s’ha de construir amb precisió per a que el  motor funcione. Igualment, si una proteïna no està construïda amb precisió i plegada exactament formant la figura correcta, no realitzarà bé la seua funció i fins i tot podria danyar la cèŀlula.

Com arriba la proteïna des del lloc on es fabrica fins a on se la necessita? Cada una té una «etiqueta» amb l’adreça d’entrega. D’esta manera, encara que cada minut es fabriquen i s’envien milers de proteïnes, totes arriben a la destinació correcta.

Quina importància tenen estos fets? Les molècules complexes del ser viu més simple no es poden reproduir per si mateixes. Fora de la cèŀlula es descomponen, i dins no es poden reproduir sense l’ajuda d’altres molècules complexes. Per exemple, per a produir una molècula especial d’energia anomenada trifosfat d’adenosina (ATP) fan falta enzims, però per a produir enzims fa falta l’energia de l’ATP. Igualment, es necessita ADN per a fabricar enzims, però es necessiten enzims per a fabricar ADN (la secció 3 parla d’esta molècula). A més, altres proteïnes només poden ser fabricades per la  cèŀlula, però la cèŀlula només pot fabricar-se amb proteïnes. *

El microbiòleg Radu Popa no accepta el que diu el relat bíblic de la creació, però en l’any 2004 va preguntar: «Com pot la naturalesa produir vida quan nosaltres, havent controlat totes les condicions experimentals, hem fracassat?».¹³ També va dir: «La complexitat dels mecanismes necessaris per al funcionament d’una cèŀlula és tan gran que pareix impossible que aparegueren simultàniament per atzar».¹⁴

Què penses? La teoria de l’evolució intenta explicar l’origen de la vida en la Terra sense la intervenció d’un ser diví. Ara bé, quantes més coses descobrixen els científics sobre la vida, menys probable sembla que sorgira per casualitat. Per a eludir este dilema, alguns científics evolucionistes volen fer una distinció entre la teoria de l’evolució i la qüestió de l’origen de la vida. Però et sembla raonable?

La teoria de l’evolució es basa en la idea que la vida va sorgir com a conseqüència d’una llarga sèrie d’afortunades coincidències. Després proposa que una altra sèrie d’accidents casuals va originar la sorprenent diversitat i complexitat de tots els sers vius. Però si la teoria no té fonament, què passa amb les altres teories que es basen en este supòsit? Igual que un gratacel sense fonaments no pot sostindre’s, una teoria evolucionista incapaç d’explicar l’origen de la vida tampoc pot mantindre’s en peu.

Després d’analitzar breument l’estructura i el funcionament d’una cèŀlula «simple», a quina conclusió arribes? Veus el resultat de molts accidents, o veus evidència d’un disseny brillant? Si encara tens dubtes, examina de més a prop el «programa mestre» que controla les funcions de totes les cèŀlules.