La vida a la Terra no haguera sigut possible sense una sèrie d’afortunades “coincidències”, algunes de les quals eren desconegudes o malenteses fins el segle XX. Algunes d’eixes coincidències són les següents:

• La ubicació de la Terra a la Via Làctia i al sistema solar, la seua òrbita,la inclinació i la velocitat de rotació, així com l’extraordinària Lluna.

• Un camp magnètic i una atmosfera que componen un escut doble.

• Cicles naturals que reabastixen i netegen el subministrament d’aire i d’aigua.

Mentres consideres cadascun d’estos temes, pregunta’t: “Són les característiques de la Terra producte de la casualitat o d’un dissenyador?”.

Quan escrius la teua adreça, què és el que poses? Segurament escrius el país, la ciutat i el carrer. Si ho comparem, anomenarem “país” a la Via Làctia, “ciutat” al sistema solar i “carrer” a l’òrbita de la Terra. Gràcies a les lleis de la física i als avanços en l’astronomia, els científics han adquirit un gran coneixement de les virtuts del nostre raconet especial a l’univers.

Per començar, la nostra “ciutat” o sistema solar es troba en una zona immillorable de la galàxia, ni massa prop del centre ni massa lluny. Esta “zona habitable”, com els científics l’anomenen, conté les concentracions precises d’elements químics necessaris per a sostindre la vida. Més enllà, estos elements escassegen i, més a prop, el veïnat és molt perillós degut a la gran abundància de radiació potencialment letal i altres factors. Segons la revista Investigación y Ciencia, “vivim en la millor àrea possible”.¹

El “carrer” idoni. El “carrer” de la Terra (la seua òrbita) també està ben situat dins del sistema solar (la ciutat), a uns 150 milions de quilòmetres del Sol, a una limitada zona “habitable” on els organismes ni es gelen ni tampoc es socarren. A més, la seua òrbita quasi circular ens manté a la mateixa distància durant tot l’any.

Pel seu costat, el Sol és una magnífica font d’energia. És estable, té el tamany precís i produïx la quantitat justa d’energia. Amb bona raó diuen que és “una estrela molt especial”.²

El millor “veí”. Si hagueres de triar un veí per a la Terra, no en trobaries cap millor que la Lluna. El seu diàmetre és la quarta part del de la Terra. Per tant, quan la comparem amb altres llunes del sistema solar, trobem que la nostra és  extraordinàriament gran en comparació amb el planeta que orbita. Serà una coincidència? Sembla improbable.

Per un costat, la Lluna és la principal causant de les marees, les quals juguen un paper vital en l’ecosistema del planeta. Per l’altre, contribuïx a l’estabilitat de l’eix de rotació. Sense esta lluna feta a mida, el nostre planeta ballaria com una trompa tombant-se i tornant-se a plantar i així per l’estil. Les condicions climatològiques, les marees i altres canvis serien catastròfics.

La inclinació i rotació perfectes. La Terra gira amb una inclinació d’uns 23^o, cosa que provoca el cicle anual de les estacions, templa les temperatures i permet una ampla varietat de zones climàtiques. El llibre Rare Earth​—Why Complex Life Is ­Uncommon in the Universe (La Terra insòlita. Per què la vida complexa és tant infreqüent a l’univers) diu: “La inclinació de l’eix del nostre planeta ‘devia ser exactament’ la que és”.³

Com a resultat de la velocitat de rotació, la duració del dia i la nit també és perfecta. Si la rotació fóra considerablement més lenta, els dies serien més llargs i la cara que donara al sol es couria, mentres que l’altra es congelaria. Si, per contra, la Terra girara més ràpid, els dies serien més curts ­(potser d’unes hores només) i això provocaria continus vendavals i altres efectes destructius.

L’espai exterior és un lloc perillós on abunda la radiació letal i els meteorits representen un perill constant. A pesar d’això, el nostre planeta blau pareix que es passeja per este “camp de tir” amb relativa impunitat. Com és possible? Gràcies a la protecció d’una armadura sorprenent: un potent camp magnètic i una atmosfera feta a mida.

El camp magnètic. El nucli de la Terra és una gran bola de ferro fos que produïx un gran i poderós camp magnètic que s’estén i s’endinsa en l’espai. Este escut ens protegix de la intensa radiació còsmica i de forces potencialment mortals provinents del Sol, com ara el vent solar (que és un flux constant de partícules d’energia), erupcions solars que en pocs minuts alliberen l’energia equivalent a bilions de bombes d’hidrogen, i explosions en la corona (la regió més externa del Sol) que llancen bilions de tones de matèria a l’espai. Les erupcions solars i les explosions a la corona originen aurores molt intenses i colorides en les capes al tes de l’atmosfera prop dels pols magnètics. Les aurores són proves visibles d’esta pro­tecció.

L’atmosfera. Esta coberta gasosa no només ens permet respirar, també és una protecció addicional. L’estratosfera, una de les capes externes de l’atmosfera, conté una forma d’oxigen anomenat ozó que absorbix el 99% de la radiació ultravioleta. D’esta forma, la capa d’ozó ajuda a protegir de la radiació perillosa a moltes formes de vida, inclosa la humana, a més del plàncton del que depén la producció de molt de l’oxigen que necessitem. La quantitat d’ozó estratosfèric pot variar. De fet, creix quan la intensitat de la radiació ultravioleta augmenta. Així que la capa d’ozó és un escut dinàmic i eficient.

L’atmosfera també ens protegix del bombardeig constant de runa espacial, és a dir, milions d’objectes de tots els tamanys, des de partícules diminutes fins a roques grans. La majoria es desintegren en l’atmosfera produint estreles fugaces. A pesar d’això, els escuts de la Terra no bloquegen la radiació necessària per a la vida com ara la calor i la llum. Fins i tot ajuda a distribuir la calor per tot el globus i, per la nit, actua com una manta que retarda que esta calor s’escape.

L’atmosfera i el camp magnètic són verdaderes meravelles del disseny que encara no es comprenen del tot. La mateixa cosa pot dir-se dels cicles que sostenen la vida del planeta.

Si es tallara el subministrament de l’aire i de l’aigua d’una ciutat i els desaigües deixaren de tragar, prompte la gent es posaria malalta i moriria. Però, para’t a pensar: el nostre planeta no és com un restaurant on arriben menjar i provisions i es trauen fora els residus. L’aire i l’aigua dels que depenem no arriben de l’espai exterior ni els residus s’envien fora amb un coet. Per tant, com es manté la Terra neta i habitable? La resposta la trobem als cicles naturals com ara el cicle de l’aigua, el del carboni i l’oxigen, i el del nitrogen que a continuació explicarem de forma senzilla.

El cicle de l’aigua: L’aigua és essencial per a la vida. Sense ella no sobreviuríem molts dies. El cicle de l’aigua distribuix aigua depurada i neta per tot el planeta. Consta de tres fases: 1) La calor del Sol evapora l’aigua i esta s’eleva a l’atmosfera. 2) L’aigua ja depurada es condensa i forma núvols. 3) L’aigua dels núvols cau a terra en forma de pluja, granís o neu preparada per a tornar-se a evaporar. Així es completa el cicle. Quanta aigua es recicla anualment? Segons unes estimacions, la suficient com per a cobrir uniformement la Terra amb una capa d’uns 80 cm.⁴

El cicle del carboni i l’oxigen: Com tots sabem, per tal de viure necessitem respirar, és a dir, inspirem oxigen i expirem diòxid de carboni. Però amb tantes persones i animals fent el mateix, com és que l’atmosfera no es queda mai sense oxigen o se satura de diòxid de carboni? La resposta la trobem al cicle de l’oxigen: 1) Per mitjà d’un procés fascinant anomenat fotosíntesi, les plantes —⁠⁠amb l’ajuda de la llum del Sol⁠⁠— agarren el diòxid de carboni i el transformen en carbohidrats i oxigen. 2) El cicle es completa quan tornem a respirar l’oxigen. Tota esta producció d’aire pur per part de la vegetació succeïx de forma neta, eficient i silenciosa.

 El cicle del nitrogen: La vida també depén de la producció de molècules orgàniques com ara les proteïnes. A) Cal nitrogen per a produir estes molècules. Per sort, el 78% de l’atmosfera es composa d’este gas. Els llamps convertixen el nitrogen en compostos que les plantes poden ­absorbir. B) Les plantes incorporen estos compostos en molècules orgàniques de forma que, quan els animals se les mengen, absorbixen el nitrogen. C) Finalment, els bacteris descomponen els compostos de nitrogen que hi ha a les plantes i als animals quan estos moren. Este procés ­allibera el nitrogen al terreny i a l’atmosfera, i així es completa el cicle.

Amb els seus avanços tecnològics, els humans generen anualment incomptables tones de residus tòxics impossibles de reciclar. Tot i això, la Terra recicla tots els seus residus perfectament a través de processos químics enginyosos.

D’on penses que van sorgir estos sistemes de reciclatge? M. A. Corey, un escriptor de religió i ciència, diu: “Si l’ecosistema de la Terra va sorgir verdaderament per casualitat, no haguera pogut arribar a un nivell tan perfecte d’harmonia mediambiental”.⁵ N’estàs d’acord?