Vaig nàixer en 1955 i soc el menut de tres germans. Em vaig criar en la costa meridional de Finlàndia, en una zona que ara es coneix com la ciutat de Vantaa.

Ma mare es va batejar com a testimoni de Jehovà uns pocs anys abans de nàixer jo, però mon pare s’oposava a la veritat i no li permetia ni fer-nos l’estudi ni dur-nos a les reunions. Aixina que ella aprofitava quan mon pare no estava per a ensenyar-nos les coses bàsiques de la Bíblia.

Ja de ben menut, vaig decidir posar-me de part de Jehovà. Per exemple, una volta, quan tenia set anys, la meua mestra es va enfadar molt amb mi perquè no vaig voler menjar verilättyjä (unes coquetes amb sang típiques de Finlàndia). Furiosa, em va apretar les galtes amb una mà per a obrir-me la boca i, amb l’altra, va intentar clavar-me a la força el bocí. Finalment, vaig conseguir apartar-li la mà.

Quan tenia 12 anys, mon pare va faltar. A partir d’eixe moment, vaig poder assistir a les reunions. Els germans de la congregació mostraren interés sincer en mi, i això em va motivar a progressar espiritualment. Vaig començar a llegir la Bíblia tots els dies i a estudiar les nostres publicacions a fons. Gràcies a estos bons hàbits d’estudi, el huit  d’agost de 1969 em vaig batejar a l’edat de 14 anys.

Només vaig acabar l’escola, vaig començar el regular. Al cap de poques setmanes, em vaig mudar al centre de Finlàndia, a la ciutat de Pielavesi, on hi havia més necessitat.

Allí vaig conéixer a la que acabaria sent la meua dona, Sirkka. Em vaig enamorar d’ella perquè era molt modesta i espiritual, i no buscava prominència ni comoditats. Els dos volíem donar-li el màxim a Jehovà i estàvem dispostos a complir qualsevol assignació que se’ns donara. Ens casàrem el 23 de març de 1974 i, en comptes d’anar-nos-en de viatge de nóvios, se n’anàrem a servir a Karttula, perquè allí hi havia una necessitat encara més gran de publicadors.

Des que ens vam casar, Jehovà ens ha demostrat que cuidarà de les nostres necessitats materials si posem el Regne en primer lloc (Mat. 6:33). Per exemple, en Karttula no teníem cotxe i anàvem en bici a totes parts. No obstant això, el territori de la congregació era molt gran i en l’hivern feia molt de fred, aixina que necessitàvem un cotxe, però no teníem diners per a comprar-ne un.

El meu germà va vindre a visitar-nos per sorpresa i, a l’enterar-se de la situació, ens va oferir el seu cotxe. Tots els gastos estaven pagats, només havíem de preocupar-nos pel combustible. Aixina que finalment vam conseguir el cotxe que tant necessitàvem.

Jehovà ens va demostrar que s’havia pres seriosament la seua responsabilitat de cobrir les nostres necessitats materials. Per la nostra part, l’única cosa que havíem de fer era posar els interessos del Regne en primer lloc.

Quan assistírem a l’Escola del Servici de Precursor en 1978, un dels instructors, Raimo Kuokkanen, a ens va animar a fer la soŀlicitud per a l’Escola de Galaad. Aixina que ens vam posar a estudiar anglés amb l’objectiu de poder assistir. Però en 1980, abans de  poder omplir la soŀlicitud, ens van invitar a servir en la sucursal de Finlàndia. Encara que en eixe temps els betelites no podien soŀlicitar anar a Galaad, acceptàrem la invitació perquè volíem servir a Jehovà a on ell considerara millor i no a on nosaltres volguérem. Aixina i tot, continuàrem estudiant anglés per si algun dia tornàvem a tindre l’oportunitat de fer la soŀlicitud.

Pocs anys després, la Junta Directiva va dir que els betelites també podien omplir la soŀlicitud per a Galaad. La vam omplir en seguida, però no perquè estiguérem a disgust en Betel. Tot el contrari! El que volíem era fer-nos disponibles per a servir a on hi haguera més necessitat. Finalment, assistírem a la classe 79 de Galaad i ens graduàrem en setembre de 1985. Ens assignaren a Colòmbia.

En Colòmbia, la nostra primera assignació va ser en la sucursal. Encara que vaig intentar complir amb el meu servici de la millor manera, al cap d’un any vaig sentir que necessitàvem un canvi. Per primera i última volta en ma vida vaig demanar un canvi d’assignació. Aixina que ens enviaren com a missioners a la ciutat de Neiva, en el departament de Huila.

Sempre he disfrutat molt de predicar. Quan era fadrí i servia de precursor en Finlàndia, a voltes predicava des de bon matí fins a la nit. I de novençà, també aprofitàvem dies complets per a predicar. Per exemple, quan anàvem a territoris distants, a voltes dormíem en el cotxe per a poder començar a predicar des de bon matí.

Com a missioners, tornàrem a tindre el mateix entusiasme que sentíem al principi per la predicació. Véiem com la nostra congregació anava creixent, i els germans i germanes colombians ens tractaven amb respecte, amor i apreci.

No molt llunt de Neiva, hi havien pobles a on no vivien testimonis. Em preguntava com poder fer arribar les bones notícies a eixos pobles, però eixa zona no era segura per als forasters per culpa de les guerrilles. La meua idea era buscar algú en Neiva que fora d’eixa zona i ensenyar-li la veritat, aixina que vaig demanar en oració que algú d’eixos pobles es fera testimoni. També vaig demanar que després de batejar-se madurara espiritualment i volguera tornar al seu poble per a predicar. Hauria d’haver pensat que Jehovà tenia al cap una solució molt millor que la meua.

Poc després d’això, vaig començar un curs de la Bíblia amb un xic jove a qui li deien Fernando González. Vivia en Algeciras, un d’estos pobles, i feia uns 50 kilòmetres per a anar a treballar a Neiva. Es preparava molt bé cada lliçó i en seguida va començar a assistir a totes les reunions. Des del principi, Fernando reunia gent en el seu poble per a ensenyar-los el que havia aprés de la Bíblia.

Fernando es va batejar en gener de 1990, sis mesos després d’haver començat a estudiar i llavors, es va fer precursor regular. Com ja hi havia un testimoni local en Algeciras,  la zona era suficientment segura com per a que la sucursal assignara precursors especials allí. Finalment, en 1992, es va formar una congregació allí.

Però, es va limitar Fernando a predicar només en la seua ciutat? No, després de casar-se, ell i la seua dona es mudaren a una altra ciutat a on no vivien Testimonis, San Vicente del Caguán, i allí ajudaren a formar una congregació. En 2002, nomenaren superintendent de circuit a Fernando, i ell i la seua dona, Olga, continuen en eixa assignació fins al dia de hui.

Esta experiència em demostra que és molt important ser específic a l’hora d’orar sobre assumpts teocràtics. Jehovà s’encarrega de fer el que nosaltres no podem. Al cap i a la fi, la collita és seua, no nostra (Mat. 9:38).

En 1990 ens van assignar a l’obra itinerant. El nostre primer circuit estava en la capital, Bogotá. L’assignació ens intimidava una miqueta perquè, com la meua dona i jo som gent normal i corrent, pensàvem que no estaríem a l’altura. A més, tampoc estàvem acostumats a viure en grans ciutats. No obstant això, Jehovà va complir amb el que promet en Filipencs 2:13: «És Déu qui, per la seua benvolença, impulsa tant la vostra voluntat com les vostres accions».

Després ens assignaren a un circuit en la zona de Medellín, la ciutat que he mencionat al principi. La gent d’allí està tan acostumada a la violència pels carrers, que ja no s’espanta per res. Per exemple, una volta, mentres estava fent un curset de la Bíblia, escoltàrem un tiroteig. El meu primer impuls va ser tirar-me a terra, però l’estudiant de la Bíblia va continuar llegint el paràgraf sense immutar-se. Quan va acabar de llegir, es va disculpar perquè havia d’eixir fora un momentet. Després d’uns minuts, va tornar amb dos xiquets i, amb tota la patxorra, em va dir: «Perdona, però havia d’anar a pels xiquets».

Tinguérem altres moments de perill. Una volta, mentres estàvem predicant de casa en casa, la meua dona va vindre a buscar-me més blanca que la paret i em va dir que algú li havia disparat. Quasi m’agarra un atac al cor. Però poc després ens vam enterar que no li havien disparat a ella, sinó a un home que passava pel seu costat.

Amb el temps, aprenguérem a conviure amb eixa classe de violència. Ens animava molt l’aguant dels germans locals, que afrontaven situacions com estes o inclús pitjors. Vam arribar a la conclusió que si Jehovà els ajudava a ells, també ens ajudaria a nosaltres. Sempre seguírem els consells dels ancians locals, prenguérem precaucions i deixàrem la resta en mans de Jehovà.

Clar, algunes situacions no eren tan perilloses com pareixien. Una volta, mentres visitava una casa, vaig escoltar el que a mi em pareixia dos dones insultant-se.  No estava interessat en vore com discutien, però l’ama de casa em va convéncer per a que l’acompanyara al pati. Vaig descobrir que en realitat la «discussió» era entre dos lloros que estaven imitant la veu de les veïnes.

En 1997, em van nomenar instructor de l’Escola d’Entrenament Ministerial. b Sempre he valorat poder assistir a escoles teocràtiques, però mai m’haguera imaginat disfrutar del privilegi de ser instructor en una d’elles.

Després em van nomenar superintendent de districte. Quan eixa funció va desaparéixer, vaig tornar a l’obra itinerant. Aixina que per més de 30 anys, he disfrutat de servir com a instructor i superintendent itinerant. Eixes assignacions m’han aportat moltes benediccions, però no tot ha sigut un camí de roses. Deixeu-me que ho explique.

Tinc un caràcter molt fort, i això m’ha ajudat a afrontar situacions difícils. Però a voltes he sigut massa exigent a l’hora de corregir assumpts de congregació. Per exemple, a voltes, marmolava els germans per a que foren més amorosos i raonables amb els altres. Quina ironia, perquè en eixos moments jo no estava desplegant cap d’eixes qualitats (Rom. 7:21-23).

A voltes, per culpa dels meus errors m’he sentit molt desanimat (Rom. 7:24). En una ocasió, vaig arribar al punt de dir-li a Jehovà que seria millor que me’n tornara a Finlàndia i deixara de ser missioner. Eixa mateixa nit vaig assistir a una reunió de congregació. L’ànim que vaig rebre allí em va convéncer que havia de continuar en la meua assignació i seguir esforçant-me per superar les meues imperfeccions. Inclús ara m’emocione quan recorde com em va contestar Jehovà eixa oració. A més, li estic molt agraït per haver-me ajudat bondadosament a superar les meues debilitats.

Sirkka i jo estem en deute amb Jehovà pel privilegi que hem tingut de passar la major part de la nostra vida servint-lo a temps complet. També li estic molt agraït a Jehovà per haver-me donat una dona tan amorosa i lleial.

Prompte faré 70 anys i hauré de deixar de servir com a instructor i superintendent itinerant. Però això no em posa trist, perquè estic convençut que per a donar glòria a Jehovà no necessitem estar en un lloc prominent. El que ell més valora és que el servim amb modèstia i l’alabem amb un cor ple d’amor i gratitud (Miq. 6:8; Marc 12:32-34).

Quan pense en totes les assignacions que he tingut, m’adone que no les he rebut perquè siga millor que els altres ni perquè tinga alguna habilitat especial. Al contrari! Les he tingut per la bondat immerescuda de Jehovà. Ell m’ha donat estos privilegis a pesar de les meues debilitats, i sé que els he pogut complir perquè m’ha ajudat. D’esta manera, he vist el poder de Déu gràcies a les meues debilitats (2 Cor. 12:9).