Em vaig criar en un poblet prop de Chicago (EUA). Els meus pares van tindre cinc fills. Primer van nàixer els meus germans majors, Jetha i Don, després jo en 1927 i, finalment, Karl i Joy, els dos xicotets. Tots estàvem decidits a servir a Jehovà de tot cor. La meua germana Jetha va assistir a la segona classe de Galaad en 1943, i els meus tres germans van servir en la Betel de Brooklyn (Nova York): Don va entrar en 1944, Karl en 1947 i Joy en 1951. El seu bon exemple i el dels meus pares em va animar a fer més en el servici a Jehovà.

Els nostres pares solien llegir la Bíblia i estimaven a Déu, i ens van inculcar eixe amor des de menuts. No obstant això, mon pare es va desenganyar de les religions després d’anar a Europa a lluitar en la Primera Guerra Mundial. Però ma mare estava molt agraïda a Déu perquè mon pare havia sobreviscut, i li va dir: «Karl, anem a l’església com solíem fer». Mon pare li va respondre que l’acompanyaria, però que no entraria. A ma mare li va estranyar la seua resposta i li va preguntar el perquè. Ell li va contestar: «Els retors beneïen els soldats i les armes dels dos bàndols encara que eren de la mateixa religió. Com pot ser que Déu estiguera de part de tots?».

Temps després, mentres ma mare estava en l’església, dos testimonis de Jehovà van vindre a casa i li van oferir a mon pare els dos volums del manual d’estudi titulat Luz, que analitzava el llibre d’Apocalipsi. Com a mon pare li va interessar el tema, se’ls va quedar. Quan ma mare els va vore, va començar a llegir-los. Llavors, un dia, ma mare va vore un anunci en el periòdic local on es convidava a estudiar la Bíblia amb l’ajuda d’estos llibres. Eixa idea li va agradar i va anar al lloc on deia l’anunci. Quan va arribar, va traure un dels llibres i li va preguntar a la dona major que va obrir la porta: «És ací on estudieu açò?». La dona li va contestar: «Sí carinyet, entra». La setmana següent ma mare ens va demanar que l’acompanyarem, i a partir d’eixe moment no vam deixar d’anar.

En una d’eixes ocasions, em demanaren que llegira Salm 144:15, que diu que els qui adoren a Jehovà són feliços. Este text, junt amb el de 1 Timoteu 1:11, que diu que Jehovà és «el Déu feliç», i el d’Efesis 5:1, que ens anima a ser imitadors de Déu, em van fer pensar. Vaig arribar a la conclusió que havia de servir el meu Creador amb felicitat  i estar agraït per este privilegi. Aixina que vaig intentar tindre açò present al llarg dels anys.

La congregació que teníem més a propet estava en Chicago, a 32 kilòmetres. Aixina i tot, assistíem regularment i, gràcies a això, el meu coneixement de la Bíblia va augmentar. Recorde que en una ocasió, la meua germana Jetha va alçar la mà i va comentar. Al sentir-la vaig pensar: «Jo també sabia eixa resposta. Podria haver alçat la mà». A partir d’eixe moment, vaig començar a preparar-me les reunions i a fer els meus propis comentaris. Però lo més important és que vaig seguir progressant espiritualment, igual que els meus germans. Finalment, em vaig batejar en 1941.

Recorde amb molt de carinyo l’assemblea de 1942 que es va celebrar en Cleveland (Ohio). El programa també es va retransmetre per telèfon a més de 50 ubicacions dels Estats Units. La meua família i molts altres germans ens quedàrem a dormir en tendes de campanya prop d’on se celebrava l’assemblea. En aquell moment, el món estava immers en la Segona Guerra Mundial, i l’oposició contra els testimonis de Jehovà cada volta era més intensa. Per això, a poqueta nit, alguns germans aparcaven els cotxes al voltant del campament amb les llums encarades cap a fora. A més, deixaven encarregat a algú de cada cotxe per a que estiguera a l’aguait durant la nit. Aixina, a la mínima senyal de perill, els germans encendrien les llums per a encegar els agressors i tocarien els clàxons per a que els altres poguérem anar a ajudar. Recorde que vaig pensar: «Xe, que ben preparat està el poble de Jehovà!». Això em va tranquil·litzar, i vaig dormir com un tronc. Al final no va passar res.

Anys després, pensant en eixa assemblea, vaig caure que ma mare mai es va posar nerviosa ni va tindre por. Va confiar totalment en Jehovà i la seua organització. Mai oblidaré el seu bon exemple!

Durant eixa assemblea, ma mare va prestar molta atenció als discursos en els quals es parlava del servici a temps complet, ja que feia poc que havia començat el precursorat regular. Aixina que de camí a casa ens va dir: «M’agradaria continuar sent precursora, però no puc fer-ho i cuidar bé de la casa». Després ens va preguntar si estaríem dispostos a ajudar-la. Li vam dir que sí, aixina que ens va demanar que cada un de nosaltres netejara una o dos habitacions abans de desdejunar. Quan se n’anàvem a l’escola, ella revisava que la casa estiguera decent i després se n’anava a predicar. Encara que era una dona molt ocupada, mai ens va descuidar. Sempre passava temps amb nosaltres quan tornàvem a casa per a dinar i després de l’escola. Alguns dies, a l’acabar les classes, l’acompanyàvem a predicar, i això ens va ajudar a entendre la labor que feien els precursors.

Vaig començar el precursorat quan tenia 16 anys. Per aquella època, mon pare encara no era Testimoni, però solia preguntar-me com m’anava en la predicació. Una vesprada li vaig dir que, a pesar dels meus esforços, encara no havia trobat a ningú que volguera estudiar la  Bíblia. Aixina que em vaig quedar pensant i li vaig preguntar: «T’animaries a estudiar la Bíblia amb mi?». Ell es va quedar callat, però en seguida em va dir: «No tinc cap motiu per a dir-te que no». Va ser tot un privilegi que el meu primer estudiant de la Bíblia fora mon pare!

Els dos estudiàvem junts el llibre “La verdad os hará libres”. Després d’un temps, vaig vore que gràcies a mon pare m’estava convertint en un millor estudiant i mestre. Per exemple, en una ocasió, després de llegir un paràgraf, em va dir: «Entenc el que diu el llibre, però com pots estar segur que el que diu és veritat?». Sincerament, no vaig saber què contestar-li, per això li vaig dir: «Ara mateix no ho sé, però et buscaré la resposta», i ho vaig complir. Vaig trobar textos que demostraven el que deia el llibre. A partir d’eixe moment, vaig començar a preparar-me millor el curs bíblic i vaig aprendre a investigar. Tot açò va fer que mon pare i jo progressàrem espiritualment. De fet, mon pare va posar en pràctica tot el que estava aprenent i es va batejar en 1952.

Em vaig independitzar als 17 anys. Més o menys en aquell moment, Jetha a va començar a servir com a missionera i Don, com a betelita. Els dos estaven encantats amb les seues assignacions, i això em va animar molt. Aixina que també vaig sol·licitar anar a Betel i a l’Escola de Galaad, i vaig deixar l’assumpt en mans de Jehovà. I sabeu què? Em van convidar a Betel en 1946.

Al llarg dels anys, he tingut diferents assignacions en Betel i he pogut aprendre molt. En els 75 anys que fa que servisc en la sucursal he aprés com funciona la impressió de llibres i com dur la comptabilitat. També he treballat en el departament de compres i enviaments. Però per a mi, lo millor és l’educació espiritual que rebem en les adoracions matutines i altres programes bíblics.

També he aprés molt del meu germà menut Karl, que va entrar en Betel en 1947. Ell era molt bon estudiant i mestre de la Bíblia. En una ocasió, li vaig demanar ajuda amb un discurs que m’estava preparant. Li vaig dir que havia trobat molta informació i que no sabia com utilitzar-la. En seguida em va donar la resposta fent-me esta pregunta: «Joel, quin és el títol del discurs?». Immediatament ho vaig captar. Només havia de gastar la informació relacionada amb el tema, i mai he oblidat eixa lliçó.

Una de les coses que hem de fer per a disfrutar del servici en Betel és participar al màxim en la predicació. Si ho fem, podrem tindre experiències  molt animadores. Per exemple, recorde una que va passar predicant a poqueta nit en el Bronx (Nova York). Un germà i jo vam parlar amb una dona que anteriorment havia acceptat les revistes La Talaia i Desperteu-vos! Començàrem la conversació dient-li: «Esta vesprada estem ajudant les persones a conéixer coses animadores de la Bíblia». La dona ens va dir que si era sobre la Bíblia podíem passar. Aixina que analitzàrem amb ella alguns textos bíblics que parlaven sobre el Regne de Déu i el nou món. Això la va impressionar tant que la següent setmana va convidar alguns amics per a que s’uniren a la conversació. Amb el temps, ella i el seu marit arribaren a ser servents fidels de Jehovà.

Tenia clar que volia casar-me, però vaig estar uns 10 anys buscant la germana ideal per a mi. Què em va ajudar a trobar-la? Orar a Jehovà i pensar en quines metes voldria complir amb la meua dona després de casar-nos.

Després de l’assemblea que es va celebrar en el Yankee Stadium en 1953, vaig conéixer una germana a qui li deien Mary Aniol. Ella i Jetha havien anat a la segona classe de Galaad i ara servien juntes com a missioneres. Mary em va contar tota il·lusionada les assignacions que havia tingut com a missionera en el Carib i els cursos bíblics que havia dirigit al llarg dels anys. Quant més ens coneixíem, més veiem que teníem les mateixes metes espirituals. A poc a poc ens vam enamorar i finalment ens casàrem en abril de 1955. Mary va resultar ser un regal de Jehovà i un exemple a imitar. Sempre estava contenta amb l’assignació que li donaren, era molt treballadora, es preocupava sincerament per la gent i sempre posava els interessos del Regne en primer lloc (Mat. 6:33). Vam servir en l’obra de circuit durant tres anys i en 1958 ens invitaren a Betel com a matrimoni.

Vaig aprendre a muntó de Mary. Per exemple, quan érem novençans vam decidir fer la lectura de la Bíblia junts, i cada volta llegíem uns 15 versicles. Després de llegir un trosset, el comentàvem i analitzàvem com aplicar-lo en la nostra vida. A sovint, Mary em contava coses que havia aprés en Galaad o quan estava de missionera. El que vaig aprendre d’ella em va ajudar a millorar els meus discursos i a saber com donar ànim a les germanes (Prov. 25:11).

Tristament, la meua Mary va faltar en 2013. Estic desitjant tornar-la a vore en el nou món! Mentrestant estic decidit a continuar aprenent i a confiar en Jehovà amb tot el meu cor (Prov. 3:5, 6). Pensar en tot el que el poble de Jehovà farà en el nou món em dona molta alegria i em reconforta. Segur que allí aprendrem molt més del nostre Gran Instructor. Les paraules se’m queden curtes per a agrair-li a Jehovà tot el que m’ha ensenyat i tota la bondat immerescuda que m’ha demostrat.