Vaig nàixer en la capital del Quebec, una província francòfona del Canadà. Els meus pares, Louis i Zèlia, em van criar en un ambient molt carinyós. Mon pare era tímid per naturalesa i li encantava llegir. A mi m’agradava molt escriure i somiava amb ser periodista algun dia.

Quan tenia uns 12 anys, Rodolphe Soucy, un company de treball de mon pare, va vindre a visitar-nos junt amb un amic seu. Eren testimonis de Jehovà. Jo no sabia molt bé qui eren els Testimonis, i no estava particularment interessat en aquella religió. Així i tot, em va sorprendre la manera tan lògica que tenien de respondre les nostres preguntes amb la Bíblia. Als meus pares també els va impressionar, així que acceptàrem un curs bíblic.

En eixa època, jo anava a una escola catòlica. De tant en tant, parlava amb els meus companys de classe sobre el que aprenia en el meu curset de la Bíblia. Els meus mestres, que eren capellans, al final s’enteraren i, en comptes de rebatre amb les Escriptures el que jo deia, m’acusaren davant de tota la classe de ser un revolucionari. Encara que va ser una situació angoixant, esta confrontació va resultar ser una benedicció, perquè em va fer vore que les ensenyances religioses que s’impartien allí no concordaven amb la Bíblia. Aquell no era el meu lloc, per això, amb el consentiment dels meus pares, em vaig canviar d’escola.

Vaig continuar estudiant la Bíblia, però el meu progrés espiritual era molt lent perquè em feia por eixir a predicar de casa en casa. L’església catòlica tenia molta influència en la gent i estava  molt oposada a la nostra obra de predicar. El primer ministre del Quebec, Maurice Duplessis, era un aliat polític de l’església. Amb el seu suport, la gent assetjava en grup i, fins i tot, atacava els Testimonis. Feia falta molt de valor per a eixir a predicar en aquell temps.

Un germà que em va ajudar a superar les meues pors va ser John Rae, graduat de la 9^a classe de l’Escola de Galaad. John tenia molta experiència, era humil, modest i molt accessible. No solia aconsellar-me directament, però amb el seu bon exemple m’ho deia tot. A John li costava parlar en francés, per això l’acompanyava a sovint a predicar i l’ajudava amb l’idioma. Passar temps amb John em va ajudar a prendre la decisió de fer-me testimoni de Jehovà. Deu anys després de conéixer la veritat, el 26 de maig de 1951, em vaig batejar.

La nostra congregació a la Ciutat de Quebec era xicoteta i estava formada majoritàriament per precursors. La seua bona influència em va motivar a començar a servir a temps complet. En aquella època, com només gastàvem la Bíblia per a predicar, havíem de ser molt eficients a l’hora d’usar-la. Per això, em vaig esforçar per familiaritzar-me amb passatges bíblics que m’ajudaren a defendre la veritat. A pesar d’això, la gent no volia llegir una Bíblia que no tinguera l’imprimàtur, o l’aprovació oficial de l’església catòlica.

En l’any 1952, em vaig casar amb Simone Patry, una germana de la meua congregació molt zelosa en la predicació. Ens mudàrem a Mont-real i, a l’any, tinguérem una preciosa xiqueta, Lise. Encara que vaig deixar de ser precursor un poc abans de casar-me, Simone i jo intentàrem mantindre un estil de vida senzill, aixina podíem participar plenament en les activitats de la congregació.

Vaig tardar deu anys en tornar a plantejar-me ampliar el meu ministeri. En 1962, vaig assistir a l’Escola del Ministeri del Regne a la sucursal del Canadà. Era una escola per a responsables de congregació que durava un mes. Allí vaig compartir habitació amb el germà Camille Ouellette. Em va impressionar molt el zel de Camille per la predicació, i més sabent que estava casat i tenia xiquets. Per aquella època, poquets germans eren alhora precursors i caps de família en el Quebec, però a pesar d’això, eixa era la seua  meta. Durant el temps que passàrem junts, va estar animant-me a analitzar les meues circumstàncies. Uns mesos després, em vaig adonar que podia tornar a servir com a precursor. Alguns dubtaven que haguera pres una bona decisió, però jo vaig seguir avant confiant que Jehovà beneiria els meus esforços.

En 1964, a Simone i a mi ens nomenaren precursors especials i ens enviaren a predicar a Quebec, la nostra ciutat natal. Estiguérem allí durant alguns anys. Per eixe temps, es podia predicar amb més llibertat, així i tot encara patíem oposició.

Un dissabte de vesprada, em van arrestar a Sainte-Marie, una ciutat xicoteta propet de Quebec. Un oficial em va dur a comissaria i em va tancar en el calabós acusant-me de predicar de casa en casa sense autorització. Després, em van dur davant del jutge Baillargeon, un home prou intimidant que em va preguntar qui em representaria en el juí. Quan li vaig dir que seria Glen How, * un advocat Testimoni molt reconegut, va exclamar amb nerviosisme: «No, ell no!». El germà Glen tenia molt bona fama per defendre amb èxit els Testimonis. El tribunal no va tardar en informar-me que s’havien retirat tots els càrrecs.

L’oposició a la nostra obra al Quebec també dificultava llogar llocs de reunió que foren adequats. La nostra xicoteta congregació només va trobar una cotxera que no tenia calefacció. Gastàvem una estufa de petroli per a calfar-nos una miqueta en els mesos de rigorós hivern. A sovint, unes hores abans de la reunió, ens agrupàvem al seu voltant per a compartir experiències animadores.

És meravellós vore com l’obra de predicar ha donat el seu fruit al llarg dels anys. A finals dels anys seixanta, només hi havia unes poques congregacions xicotetes en la zona de la Ciutat de Quebec, la regió de Côte-Nord i la península de Gaspé. Hui en dia, hi ha uns quants circuits en estes zones i els germans es reunixen en precioses sales de reunions.

En 1970, a Simone i a mi ens van convidar a servir en l’obra itinerant. I en 1973 ens assignaren a l’obra del districte. Durant tots eixos anys, vaig aprendre molt de germans d’experiència com Laurier Saumur * i David Splane, * que servien en l’obra itinerant. Després de cada assemblea, David i jo intercanviàvem suggerències per a millorar la nostra ensenyança. Recorde una volta que David em va dir: «Léonce, he disfrutat molt del teu discurs de conclusió. Ha sigut molt bo, però jo haguera fet tres discursos amb tot eixe material». Era de veres, tenia la tendència d’incloure massa informació en els meus  discursos. Necessitava aprendre a ser més concís.

Els superintendents de districte tenien la responsabilitat d’animar els responsables itinerants. Quan visitava un d’ells, els publicadors del Quebec que em coneixien volien que els acompanyara a predicar. Com m’agradava eixir amb ells, no passava tot el temps que devia amb el responsable itinerant. En una ocasió, un responsable itinerant molt carinyós em va aconsellar: «És molt bonico passar temps amb els germans, però no oblides que esta setmana m’estàs visitant a mi. Jo també necessite ànim!». Aquell savi consell em va ajudar a ser més equilibrat.

En l’any 1976, va passar una cosa terrible. Simone, la meua estimada esposa, es va posar molt malalta i finalment va morir. El seu esperit abnegat i l’amor que sentia per Jehovà la van convertir en una companya inestimable. Mantindre’m ocupat en la predicació em va ajudar a suportar la seua pèrdua. Li done gràcies a Jehovà pel suport que em va donar en eixa època tan difícil de la meua vida. Temps després, em vaig casar amb Carolyn Elliott, una zelosa precursora anglòfona que s’havia mudat al Quebec per a servir on hi havia més necessitat. Carolyn és molt abordable i s’interessa molt per la gent, en especial pels qui són més tímids o se senten a soles. Va ser una verdadera benedicció que s’unira a mi en l’obra itinerant.

En gener de l’any 1978, em van demanar que fora instructor de la primera Escola del Servici de Precursor que es feia al Quebec. Estava molt nerviós perquè el material era igual de nou per als estudiants que per a mi. Afortunadament, en la primera classe hi havia precursors de molta experiència. Encara que jo era un dels instructors, vaig aprendre molt dels estudiants.

En el transcurs d’aquell mateix any, es va celebrar l’assemblea internacional «Fe victoriosa» a l’estadi olímpic de Mont-real. Va ser  l’assemblea més gran que mai s’havia celebrat al Quebec, amb una assistència d’unes 80.000 persones. Em van assignar al Departament de Servici de Premsa on vaig poder parlar amb molts periodistes. M’emocionava vore que s’havien publicat tantes notícies positives sobre nosaltres. Es van retransmetre més de 20 hores d’entrevistes per ràdio i televisió, i es van escriure centenars d’articles. Quin testimoni més gran es va donar!

L’any 1996 tenia un gran canvi reservat per a mi. Després d’haver servit en la zona francòfona del Quebec des que em vaig batejar, em van assignar a servir en el districte de parla anglesa en la zona de Toronto. No em sentia capacitat i em desbordava la idea de fer discursos en anglés, un idioma que no dominava molt bé. Necessitava orar més a Jehovà i confiar plenament en Ell.

A posteriori, puc dir amb sinceritat que vaig disfrutar de dos anys meravellosos servint en Toronto. Carolyn, amb tota la paciència del món, em va ajudar a sentir-me més còmode parlant en anglés. A més, els germans van ser molt comprensius i animadors. En seguida férem molts amics.

Encara que els caps de setmana d’assemblea implicaven preparatius i faena extra, solia eixir una horeta a predicar de casa en casa els divendres a poqueta nit. Alguns potser no entenien per què eixia a predicar el dia d’abans de l’assemblea, però a mi m’animaven molt les bones conversacions que tenia amb la gent. Inclús ara, sempre que isc a predicar em sent més feliç.

En 1998, a Carolyn i a mi ens reassignaren a Mont-real com a precursors especials. Durant molts anys, la meua assignació va incloure organitzar la predicació en ocasions especials i en llocs públics. També em posava en contacte amb els mitjans de comunicació per tal d’acabar amb els prejuís que la gent tenia sobre nosaltres. En l’actualitat, Carolyn i jo disfrutem molt de predicar als estrangers que s’acaben de mudar al Canadà i que a sovint estan ansiosos de saber més de la Bíblia.

En els 68 anys que porte batejat, he comprovat que Jehovà m’ha beneït molt. Aprendre a disfrutar de la predicació i ajudar a tantes persones a conéixer la veritat ha sigut molt gratificant. Després que la meua filla Lise i el meu gendre criaren els seus fills, també començaren a servir com a precursors. Vore el zel que manté la meua filla en la predicació em reconforta molt. Estic especialment agraït pels companys cristians que, amb el seu exemple, m’ajudaren a tindre una amistat més forta amb Jehovà i a servir-lo de tantes maneres diferents. Ara sé que només és possible mantindre’s lleial en una assignació si confies en el poder de l’esperit sant de Déu (Sl 51:13 [v. 11 NM]). Continue donant-li les gràcies a Jehovà per haver-me donat el meravellós privilegi de lloar el seu nom (Sl 54:8 [v. 6 NM]).