Vaig nàixer en 1941 en el si d’una família humil que vivia en París (França). M’encantava estudiar! Així que, imagineu-vos la decepció que vaig tindre quan, als 10 anys, vaig caure malalt de tuberculosi i vaig haver de deixar l’escola. Els metges em recomanaren que em quedara en el llit per a evitar fatigar els pulmons. Per eixa raó, vaig passar uns mesos llegint un diccionari i escoltant els programes educatius de Ràdio Sorbona, l’emissora de la Universitat de París. Quan finalment em donaren l’alta i em digueren que podia tornar a l’escola, em vaig posar molt content i vaig pensar: «El treball dels metges és meravellós!». Des d’aquell moment, somiava amb curar les malalties de les persones. Cada volta que mon pare em preguntava què volia ser de major, sempre li responia lo mateix: «Vull ser metge!». Aixina és com la Medicina es va convertir en lo més important de la meua vida.

La meua família era catòlica, però jo no sabia molt sobre Déu i tenia moltes preguntes sense resposta. No va ser fins que vaig començar a estudiar Medicina en la universitat que em vaig convéncer de l’existència d’un Creador.

Recorde la primera volta que vaig vore amb un microscopi les cèŀlules d’un tulipà. Em vaig quedar impressionat per com reaccionaven els components de la cèŀlula al fred i a la calor. També vaig observar com el citoplasma —una substància que hi ha en la cèŀlula— es contreia quan entrava en contacte amb la sal i s’expandia en aigua destiŀlada. Estes i altres moltes reaccions permeten que els organismes s’adapten a diferents entorns. Cada volta que observava la increïble complexitat d’una cèŀlula, m’adonava que la vida no era fruit de la casualitat.

 Durant el meu segon any de Medicina, vaig poder vore més evidències de l’existència de Déu. En Anatomia, examinàvem com l’estructura de l’avantbraç humà ens permet flexionar i estirar els dits. La manera com estan units els músculs, els lligaments i els tendons és una meravella de l’enginyeria. Per exemple, vaig aprendre que els tendons que unixen un dels músculs de l’avantbraç amb la segona falange del dit es dividixen en dos i formen un túnel per dins del qual passa sense fricció el tendó que arriba a la punta del dit. Açò permet que este tendó es mantinga en el seu lloc. A més, els tendons es mantenen units als ossos gràcies a teixits resistents. Sense estos teixits, els tendons es desapegarien dels ossos, i no podríem flexionar els dits. Vaig poder comprovar que darrere del disseny del cos humà hi havia una gran inteŀligència.

La meua admiració pel Dissenyador de la vida va augmentar a mesura que estudiava el procés del naixement. Vaig aprendre que, abans de nàixer, el fetus rep l’oxigen de sa mare a través del cordó umbilical. Per esta raó, encara no se li han inflat els alvèols, unes cavitats hemisfèriques xicotetes que hi ha dins dels pulmons. A mesura que s’acosta el naixement, els alvèols es cobrixen per dins d’una substància coneguda com surfactant. Després del part, quan el bebé respira per primera volta, es produïx una sèrie de coses sorprenents. Una obertura del seu cor es tanca, i açò fa que la sang es dirigisca als pulmons. En eixe moment crucial, el surfactant evita que les parets interiors de l’alvèol s’apeguen mentres s’omplin d’aire. A l’instant, el bebé és capaç de respirar per ell mateix.

Volia conéixer Aquell que havia creat eixes meravelles. Així que, em vaig resoldre a llegir la Bíblia. M’impressionaren les normes d’higiene que Déu va donar a la nació d’Israel fa més de 3.000 anys. Per exemple, els va indicar que enterraren els seus excrements, que es llavaren les mans amb aigua regularment i que posaren en quarantena qualsevol persona que mostrara signes d’una malaltia infecciosa (Lv 13:50; 15:11; Dt 23:13). Darrere d’estes lleis hi ha un coneixement profund sobre la transmissió d’estes malalties, cosa que els científics no van descobrir fins fa uns 150 anys. També em vaig adonar que les lleis sobre higiene sexual que trobem en el llibre de Levític contribuïen a la bona salut de tot el poble (Lv 12:1-6; 15:16-24). Vaig arribar a la conclusió que el Creador va donar estes lleis als israelites per al seu benestar i els va beneir per obeir-les. I em vaig convéncer que la Bíblia és inspirada per Déu, un Déu a qui encara no coneixia per nom.

Mentres em treia la carrera de Medicina, em vaig enamorar d’una xica a qui li deien Lydie. Ens vam casar en 1965, quan encara em faltava mitja carrera per a acabar. En 1971, ja teníem tres dels nostres sis fills. Lydie ha sigut un meravellós suport per a mi en la família i en la faena.

Vaig treballar en un hospital durant tres anys abans d’obrir la meua clínica. Poc després, un matrimoni va vindre per a que el tractara. Eren  els dos pacients mencionats en la introducció. Estava a punt de fer-li una recepta a l’home quan la seua dona em va demanar: «Doctor, per favor, la medecina, que no porte sang». Sorprés, li vaig preguntar: «M’ho diu de veres? Per què?». Ella em va respondre: «Som testimonis de Jehovà». No havia sentit parlar mai dels testimonis de Jehovà ni del que pensaven sobre la sang. La dona va traure la seua bíblia i em va mostrar la raó per la qual no acceptaven sang (Fets 15:28, 29). Llavors, els dos van continuar parlant-me del que farà el Regne de Déu: eliminar el patiment, la malaltia i la mort (Ap 21:3, 4). Vaig exclamar: «El que m’esteu contant ha sigut el meu somni des de xicotet! Em vaig fer metge per a alleujar el sofriment de la gent». Estava tan entusiasmat que ens passàrem hora i mitja conversant. Quan la parella se’n va anar, ja no em considerava catòlic. Havia aprés que el Creador que jo tant admirava tenia un nom: Jehovà!

El matrimoni va vindre a la clínica en tres ocasions més. I cada volta ens passàvem més d’una hora parlant. Per a poder tindre més temps per a conversar, els vaig convidar a vindre a casa. Encara que Lydie va acceptar estudiar la Bíblia amb nosaltres, no admetia que algunes de les doctrines catòliques que ens havien ensenyat des de xicotets foren incorrectes. Així que, vaig invitar el retor de la parròquia a vindre a casa. Vam parlar sobre les ensenyances de l’Església fins ben entrada la nit usant només la Bíblia. Aquella conversació va convéncer a Lydie que els testimonis de Jehovà ensenyaven la veritat. A partir d’ahí, el nostre amor per Jehovà va créixer tant que ens vam batejar els dos en 1974.

El que vaig aprendre sobre el propòsit de Déu per a la humanitat va tindre un gran impacte en les meues prioritats. Per a Lydie i per a mi, servir a Jehovà es va convertir en el centre de la nostra vida. A més, estàvem decidits a criar els nostres fills d’acord amb les normes de la Bíblia. Com els vam ensenyar a estimar a Déu i els altres, ens vam mantindre units com a família (Mt 22:37-39).

Lydie i jo sempre estàvem d’acord en les nostres decisions, i els nostres fills ho sabien molt bé. Encara ens riem quan ho recordem. La norma en casa eren unes paraules de Jesús que tots coneixien: «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no» (Mt 5:37). En una ocasió, quan una de les nostres filles tenia 17 anys, Lydie no la va  deixar eixir amb un grup de jóvens. Una xica del grup li va dir a la nostra filla: «Si ta mare no et deixa eixir, pregunta-li-ho a ton pare». Ella li va respondre: «No aprofitaria de res, perquè sempre estan d’acord en tot». És evident que els nostres sis fills veien que estàvem units a l’hora d’aplicar els principis bíblics. Li donem gràcies a Jehovà perquè hui en dia molts membres de la nostra família són servents seus.

Encara que la veritat havia canviat les meues prioritats, volia utilitzar el que havia aprés com a metge per al benefici dels germans. Per això, em vaig oferir com a voluntari per a servir en la Betel de París i, més tard, en la nova casa Betel de Louviers. He estat coŀlaborant amb la Sucursal durant quasi 50 anys. En eixe temps, he fet amistat amb molts betelites, alguns dels quals tenen ara més de 90 anys. En una ocasió, em vaig emportar una grata sorpresa al conéixer un nou betelita i enterar-me que 20 anys abans l’havia ajudat a nàixer.

Al llarg dels anys, el meu amor per Jehovà ha crescut al vore com guia i protegix el seu poble a través de la seua organització. A principi dels anys huitanta, la Junta Directiva va implementar un programa en els Estats Units per a millorar la comunicació entre els testimonis de Jehovà i la comunitat mèdica.

En 1988, la Junta Directiva va crear un nou departament en Betel anomenat Servicis d’Informació sobre Hospitals. Inicialment, este departament supervisava els Comités d’Enllaç amb els Hospitals (CEH), creats en els Estats Units per a ajudar els pacients Testimonis a trobar una atenció sanitària adequada. Amb el temps, este arreglament va arribar a França, així com a la resta de països del món. Em produïx una gran admiració vore com l’organització de Jehovà ajuda els germans malalts quan ho necessiten.

La Medicina era lo més important per a mi. Però, a l’analitzar les meues prioritats, em vaig adonar que curar en sentit espiritual és molt més important, perquè ajudes la gent a reconciliar-se amb Jehovà, la Font de la vida. Quan em vaig jubilar, Lydie i jo vam passar moltes hores al mes predicant les bones notícies del Regne de Déu com a precursors regulars. I, hui en dia, encara participem al major grau possible en esta labor que salva vides.

Continue fent el que puc per ajudar temporalment els malalts, però reconec que inclús el millor metge és incapaç de curar totes les malalties o d’evitar la mort. Per això, desitge que arribe el dia que desapareguen el dolor, la malaltia i la mort. En el futur nou món que ja està a les portes, tindré tota l’eternitat per a aprendre més sobre la creació de Déu, inclòs el meravellós disseny del cos humà. En efecte, el meu somni de la infància s’ha complit només en part, perquè estic convençut que lo millor està per vindre!