Els meus pares eren catòlics practicants, però quan van aprendre en la Bíblia que el nom de Déu és Jehovà, es van fer testimonis de Jehovà. Com mon pare era fuster, va deixar de fer figuretes de Jesús. En comptes d’això, va utilitzar les seues habilitats per a transformar la planta baixa de casa en la primera Sala del Regne de San Juan del Monte, un barri de Manila, la capital de les Filipines.

Des que vaig nàixer en 1952, els meus pares em donaren la mateixa educació espiritual que als meus quatre germans i tres germanes majors. A mesura que creixia, mon pare m’animava a llegir un capítol de la Bíblia cada dia i estudiava amb mi diferents publicacions teocràtiques. De tant en tant, els meus pares convidaven a superintendents de circuit i betelites a quedar-se en casa. Com a família, disfrutàvem molt de les experiències animadores que ens contaven estos germans, i això ens va motivar a fer del servici a Jehovà lo més important en la vida.

Vaig aprendre molt de l’exemple de fidelitat dels meus pares. Després que ma mare faltara degut a una malaltia, mon pare i jo vam començar a servir junts de precursors en 1971. Tristament, en 1973, mon pare va faltar quan jo tenia 20 anys. Perdre els meus pares em va deixar un buit en el cor i un gran sentiment de soledat, però l’esperança «segura i ferma» que es troba en la Bíblia em va ajudar a mantindre’m equilibrat emocionalment i espiritualment (Heb. 6:19). Poc després de la mort de mon pare, vaig rebre l’assignació de servir com a precursor especial en l’illa de Coron, en la província de Palawan.

Tenia 21 anys quan vaig arribar a Coron. Com vaig créixer en una ciutat, em va sorprendre vore que allí quasi ningú tenia electricitat, aigua corrent, cotxe o moto. Encara que en l’illa hi havien alguns germans, no tenia un company de precursorat i a voltes havia de predicar a soles. El primer  mes trobava molt a faltar la meua família i els meus amics. Aixina que per les nits, mirava el cel ple d’estreles i, mentres plorava, pensava en deixar la meua assignació i tornar-me’n a casa.

Quan em sentia a soles, li obria el meu cor a Jehovà en oració. Em venien al cap idees animadores que havia llegit en la Bíblia o en les nostres publicacions. A sovint recordava Salm 19:15 (v. 14 TNM), on deia que Jehovà seria la meua Roca i el meu Redemptor si reflexionava en les coses que el complaïen, com les seues obres i qualitats. L’article de La Atalaya «Usted nunca está solo» a em va ajudar molt. El llegia una volta darrere d’una altra. Com en eixes ocasions estava a soles amb Jehovà, tenia l’oportunitat d’orar, estudiar i meditar.

Però poc després d’arribar a Coron, vaig ser nomenat ancià. Com era l’únic, vaig començar a dirigir l’Escola Bíblica per a la Predicació, la Capacitació per a Servir a Déu, l’Estudi de Llibre de Congregació i l’Estudi de La Talaia. També feia la conferència pública totes les setmanes. D’una cosa estava segur: no tenia temps ni per a sentir-me a soles.

Disfrutava molt de predicar en Coron, i alguns dels meus estudiants amb el temps es van batejar. Però també vaig tindre algunes dificultats. A voltes, havia de caminar mig dia per arribar al territori i no sabia on dormiria per la nit. El territori de la congregació també incloïa moltes illes xicotetes. Per a arribar allí, a sovint havia de viatjar en barca enmig de tempestats encara que no sabia nadar. Però en totes eixes dificultats, Jehovà em va protegir i em va sostindre. Amb el temps, vaig vore que Jehovà m’estava preparant per a proves més difícils que tindria en la següent assignació.

En 1978, em van enviar a Papua Nova Guinea (al nord d’Austràlia), que és un país muntanyós quasi tan gran com Espanya. Em va sorprendre descobrir que els tres milions de persones que vivien allí parlaren en més 800 idiomes. Afortunadament, la majoria sabia parlar pidgin melanesi, conegut com tok pisin.

Em van assignar temporalment a una congregació anglesa en Port Moresby, la capital del país. Però després vaig començar a aprendre tok pisin i em vaig mudar a una congregació d’eixe idioma. Solia utilitzar en la predicació el que aprenia en classe, i això em va ajudar a dominar l’idioma ràpidament. En poc temps, vaig poder fer un discurs públic en tok pisin. Imagineu-vos la meua sorpresa quan, en menys d’un any, m’assignaren visitar com a superintendent de circuit les congregacions de tok pisin que estaven ubicades en algunes províncies grans.

Com les congregacions estaven molt lluny unes d’altres, vaig haver d’organitzar moltes assemblees de circuit i fer molts viatges. Al principi, em sentia a soles perquè estava en un país nou, on la gent parlava un altre idioma i tenia diferents costums. No podia anar d’una congregació a una altra per carretera, perquè el terreny era muntanyós i accidentat. Aixina que quasi totes les setmanes havia de viatjar en avió i, a voltes, ho feia en avionetes que estaven fetes pols on jo era l’únic passatger. Aquells  desplaçaments eren tan estressants com els que feia en barca.

Poques persones tenien telèfon, aixina que em comunicava amb les congregacions per carta. A sovint, arribava abans que les meues cartes i havia de preguntar per a localitzar els germans. Però quan els trobava, em rebien amb tant de carinyo i apreci que recordava que tot l’esforç que estava fent valia la pena. Vaig vore la mà de Jehovà en moltes ocasions, i la meua relació amb ell es va enfortir molt.

La primera volta que vaig anar a la reunió en l’illa de Bougainville, una parella es va acostar a mi somrient i em va preguntar: «Te’n recordes de nosaltres?». Recordava haver-los predicat la primera volta que vaig estar en Port Moresby i haver començat un curs de la Bíblia amb ells, que més tard li vaig passar a un germà local. Ara els dos estaven batejats! Esta va ser una de les moltes benediccions que vaig rebre durant els tres anys que vaig servir en Papua Nova Guinea.

Abans d’anar-me’n de Coron en 1978, vaig conéixer a Adel, una germana encantadora i molt treballadora que servia com a precursora regular mentres criava els seus dos fills, Samuel i Shirley. Al mateix temps, també cuidava de sa mare, qui ja era molt major. En maig de 1981, vaig tornar a les Filipines per a casar-me amb Adel. Després de casar-nos, vam cuidar de la família junts mentres féiem el precursorat regular.

A pesar de tindre una família, en 1983 em van tornar a nomenar precursor especial i em van assignar a l’illa de Linapacan, en la província de Palawan. Ens vam mudar tots a eixe lloc aïllat, on no hi havien Testimonis. Tristament, la mare d’Adel va faltar un any després. No obstant això, ens manteníem ocupats en la predicació, i això ens va ajudar a suportar la pèrdua. Vam començar tants cursos bíblics allí que en poc temps vam necessitar una Sala del Regne, aixina que en vam construir una xicoteta. Quina alegria vam tindre al vore que 110 persones assistiren al Memorial en Linapacan, i només feia tres anys que estàvem servint allí! Moltes d’elles van seguir progressant i es van batejar després que se n’anàrem.

En 1986 em van enviar Culion, una illa on hi havia una colònia de leprosos. Després d’això, a Adel també la van nomenar precursora especial. Al principi, ens inquietava la idea de predicar als malalts de lepra, i damunt alguns d’ells assistien a les reunions que se celebraven en casa d’una germana. Però els publicadors de la zona ens van assegurar que estes persones havien rebut tractament i que el perill de contagi era molt baix. Gràcies a això, no vam tardar en sentir-nos còmodes predicant i compartint la nostra meravellosa esperança amb persones que se sentien rebutjades per Déu i per la societat. Va ser molt bonico vore com estes persones recuperaven l’alegria al saber que un dia tindrien salut perfecta (Lluc 5:12, 13).

Com es van adaptar els nostres xiquets a la vida en Culion? Adel i jo vam convidar a dos germanes  jóvens de Coron a vindre amb nosaltres per a que els nostres fills tingueren bones companyies. Samuel, Shirley i estes dos germanetes disfrutaven d’ajudar els altres a aprendre la veritat. Per exemple, estudiaven amb molts xiquets, mentres Adel i jo els féiem el curs bíblic als seus pares. De fet, vam arribar al punt d’estar estudiant amb 11 famílies. En poc temps, estàvem dirigint tants cursos bíblics, que vam poder formar una nova congregació.

Al principi, jo era l’únic ancià de la zona. Aixina que la sucursal em va demanar que dirigira les reunions setmanals per als huit publicadors de Culion i després fera lo mateix per als nou publicadors d’un poblet que es deia Marily, que estava a tres hores en barca. Després de les reunions allí, caminàvem en família durant moltes hores a través de les muntanyes per a conduir cursos bíblics en un poblet que es deia Halsey.

Amb el temps, l’obra va creixer tant en Marily i en Halsey, que vam haver de construir una Sala del Regne en cada poble. Igual que en Linapacan, els germans i les persones interessades van donar la majoria dels materials i van col·laborar en la construcció. En la sala de Marily cabien 200 persones, i es podia fer més gran. Això va permetre que es pogueren celebrar assemblees allí.

En 1993, quan els xiquets ja eren majors, Adel i jo vam començar l’obra de circuit en les Filipines. Després, en l’any 2000, vaig assistir a l’Escola d’Entrenament Ministerial per a rebre capacitació i poder ser instructor d’eixa escola. Jo no em veia capaç, però Adel sempre m’animava recordant-me que Jehovà em donaria les forces per a complir amb esta nova assignació (Fili. 4:13). Adel parlava des de l’experiència, perquè estava complint amb la seua assignació a pesar de patir problemes de salut.

En 2006, mentres servia d’instructor, a Adel li van diagnosticar pàrkinson. Ens vam quedar de pedra. Quan li vaig proposar deixar la nostra assignació per a cuidar d’ella, em va contestar: «Per favor, busquem un metge que sàpia tractar la  meua malaltia, i segur que Jehovà ens ajudarà a continuar». Durant els següents sis anys, Adel va servir a Jehovà sense queixar-se. Quan ja no podia caminar, anava a predicar amb la seua cadira de rodes. Quan a penes podia parlar, feia comentaris d’una o dos paraules en les reunions. Fins que va faltar en 2013, Adel solia rebre missatges d’apreci pel seu impressionant exemple d’aguant. Havia passat més de 30 anys amb la meua fidel i carinyosa esposa, aixina que després de la seua mort, vaig tornar a experimentar sentiments de tristesa i soledat.

Adel volia que continuara amb la meua assignació, i aixina ho vaig fer. Em vaig mantindre molt ocupat, i això em va ajudar a lluitar contra la soledat. De 2014 a 2017, em van demanar que visitara congregacions en tagal en països on l’obra estava proscrita. Després d’això, vaig visitar les congregacions en tagal que hi havia en Taiwan, els Estats Units i el Canadà. En 2019, vaig ser instructor de l’Escola per a Evangelitzadors del Regne que es va fer en anglés tant en l’Índia com en Tailàndia. Vaig disfrutar molt de totes estes assignacions. Que feliç soc quan estic completament ocupat en el servici a Jehovà!

En cada nova assignació, arribe a estimar els germans i les germanes que conec, aixina que deixar-los mai és fàcil. He aprés a confiar completament en Jehovà en eixos moments. A sovint, he experimentat el seu suport, i això m’ha ajudat a acceptar de cor qualsevol canvi que haja sorgit. En l’actualitat, servisc com a precursor especial en les Filipines. Estic molt a gust en la meua nova congregació, la qual ha arribat a ser una família que em cuida i m’ajuda. També estic molt orgullós de vore com Samuel i Shirley imiten l’exemple de fe de sa mare (3 Jn. 4).

És cert, he experimentat moltes proves en la vida. Fins i tot vore com la meua estimada esposa patia i moria per una malaltia terrible. He hagut d’adaptar-me a molts canvis, però he vist que Jehovà «no està lluny de cadascun de nosaltres» (Fets 17:27). També he comprovat que la seua mà «no és tan dèbil» com per a no poder ajudar i enfortir els seus servents encara que estiguen en llocs aïllats (Isa. 59:1). Jehovà, la meua Roca, ha estat al meu costat al llarg de la meua vida, i li estic molt agraït. Mai he estat a soles.