Vaig nàixer l’any 1954 en Saint Paul, Minnesota (Estats Units), en una família catòlica de classe mitjana. Soc el segon de cinc germans. Anava a una escola catòlica de primària i, a més, feia d’escolanet. Aixina i tot, sabia molt poquet de la Bíblia. Encara que creia que devia existir un Déu que havia creat totes les coses, havia perdut per complet la fe en l’Església.

Durant el meu primer any a la Facultat de Dret William Mitchell, els testimonis de Jehovà tocaren a la meua porta. Com estava ocupat llavant la roba, em van dir amablement que tornarien en un altre moment. Quan ho feren, tenia dos preguntes preparades per a ells: «Per què li va millor a la gent roïna que a la gent bona? I, com podem trobar la felicitat?». M’oferiren el llibre La verdad que lleva a vida eterna i la Traducción del Nuevo Mundo de las Santas Escrituras, amb aquelles cridaneres tapes verdes. També vaig acceptar un curs bíblic que per fi em va obrir els ulls. Em va impressionar molt la idea que el Regne de Déu és un govern molt necessari que administrarà els assumptes de la humanitat,  ja que podia vore clarament que la governació humana havia sigut un fracàs absolut i que havia deixat un món ple de dolor, patiment, injustícia i tragèdies.

Em vaig dedicar a Jehovà a principis del 1982 i aquell mateix any em vaig batejar en l’assemblea Veritat del Regne que se celebrava en el centre cívic de Saint Paul. La setmana següent vaig tornar al mateix lloc per a fer l’examen d’accés a l’advocacia. A principis d’octubre vaig saber que havia aprovat i que podia exercir d’advocat.

En aquella assemblea, vaig conéixer a Mike Richardson, un betelita que servia en Brooklyn. Em va explicar que s’havia establit una oficina d’assumptes legals a la central mundial. Llavors, vaig recordar les paraules de l’eunuc etíop registrades en Fets 8:36 i em vaig preguntar: «Què m’impedix oferir-me per a treballar en l’Oficina d’Assumptes Legals?». Així que vaig omplir la soŀlicitud per a treballar en Betel.

Als meus pares no els agradava que m’haguera fet testimoni de Jehovà. Mon pare em va preguntar en què beneficiaria la meua carrera treballar per a la Watchtower. Li vaig explicar que treballaria com a voluntari i que rebria 75 dòlars al mes, que corresponia a la mesada d’un betelita.

En 1984, tan prompte vaig acabar el compromís laboral que tenia en un jutjat, vaig començar el meu servici en el Betel de Brooklyn (Nova York). Em van assignar a l’Oficina d’Assumptes Legals. L’experiència que havia adquirit em va preparar per al que vindria després.

En novembre de 1983, es va comprar el Teatre Stanley en Jersey City (Nova Jersey). Els germans van soŀlicitar els permisos per a renovar la instaŀlació elèctrica i la fontaneria de l’edifici. Quan es van reunir amb els funcionaris locals, els germans explicaren que el Teatre Stanley s’usaria com a sala d’assemblees dels testimonis de Jehovà. Això va plantejar un problema, perquè l’ordenança urbanística restringia la ubicació de centres d’adoració als barris residencials. Com el Teatre Stanley estava en una zona comercial, els funcionaris no van voler concedir les llicències. Els germans apeŀlaren aquella decisió, però va ser denegada.

Durant la meua primera setmana en Betel, l’organització va presentar una demanda al tribunal federal del districte refutant la  denegació dels permisos. Com feia poc que havia acabat els dos anys de pràctiques en el jutjat de Saint Paul, estava molt familiaritzat amb els arguments presentats. Un dels nostres advocats va aŀlegar que el Teatre Stanley s’havia utilitzat per a diversos esdeveniments públics, des de projeccions de peŀlícules fins a concerts de rock. Llavors, per què hauria de ser iŀlegal celebrar allí una reunió de caràcter religiós? El tribunal federal del districte va admetre la demanda. Va dictaminar que Jersey City havia violat la nostra llibertat religiosa i va ordenar que la ciutat concedira els permisos soŀlicitats. En eixe moment, vaig començar a vore clarament com Jehovà beneïa els mitjans legals de la seua organització per al progrés de la Seua obra. Estava tan content d’haver format part d’això!

Els germans començaren un projecte enorme de renovació i, menys d’un any després, el 8 de setembre de 1985, es va celebrar en la Sala d’Assemblees de Jersey City la graduació de la classe 79 de Galaad. Em vaig sentir privilegiat per haver coŀlaborat en l’avanç dels interessos del Regne com a part de l’equip d’assumptes legals, i això m’omplia més que qualsevol satisfacció que poguera haver sentit en el meu treball anterior. Poc m’imaginava en aquell moment que Jehovà tenia molts més privilegis reservats per a mi.

En els anys huitanta, era habitual que els metges i hospitals ignoraren la petició d’un Testimoni adult de rebre tractaments sense sang. Per a les dones embarassades encara era més difícil, perquè a sovint els jutges pensaven que elles en especial no tenien el dret legal de rebutjar una transfusió. Raonaven que si no s’administrava sang, el xiquet podia quedar-se sense mare.

El 29 de desembre de 1988, la germana Denise Nicoleau va perdre molta sang després de donar a llum. Com el seu nivell d’hemoglobina va baixar per davall de 5 g/dl, el metge volia que acceptara una transfusió de sang, però la germana es va negar. Al sendemà de matí, l’hospital va demanar a un tribunal que autoritzara les transfusions de sang que el personal mèdic considerava necessàries. Sense ni tan sols celebrar una audiència ni tampoc informar la germana Nicoleau ni el seu home, el jutge va autoritzar que l’hospital li administrara les transfusions.

El divendres 30 de desembre, el personal de l’hospital li va administrar sang a pesar de les objeccions del seu home i d’altres familiars que estaven al seu costat. Aquella nit, diversos familiars i un o dos ancians van ser arrestats per formar, presumptament, una  paret humana al voltant del llit de la germana Nicoleau per a evitar les transfusions. El dissabte 31 de desembre pel matí, els canals de notícies de Nova York i Long Island van informar de les detencions.

Dilluns de matí, vaig parlar amb Milton Mollen, el jutge que presidia el tribunal superior. Li vaig descriure els fets del cas, destacant que l’altre jutge havia autoritzat la transfusió sense celebrar una audiència. El jutge Mollen em va demanar que acudira al seu despatx aquella mateixa vesprada per a analitzar en detall els fets i la legislació relacionada. El responsable del meu departament, Philip Brumley, em va acompanyar. El jutge també havia convocat l’advocat de l’hospital. La reunió va ser intensa. Arribats a cert punt, el germà Brumley em va anotar en la seua llibreta que abaixara el to. A posteriori, em vaig adonar que havia sigut un bon consell, perquè estava perdent els nervis refutant els arguments d’aquell advocat.

Després de més o menys una hora, el jutge Mollen va dir que el nostre cas seria el primer a ser vist el dia següent. Mentres eixíem del seu despatx, va reconéixer que l’advocat de l’hospital tenia «una bona papereta». Això volia dir que ho tindria molt complicat per a defendre la seua postura. Sentia que Jehovà m’estava assegurant que teníem moltes possibilitats de guanyar. Pensava humilment que ens estava utilitzant per a complir la seua voluntat.

Ens vam quedar fins ben entrada la nit preparant la nostra defensa. Al sendemà, molts germans anaren a peu des de la nostra xicoteta Oficina d’Assumptes Legals fins al jutjat, que estava molt a prop del Betel de Brooklyn. Després que el tribunal format per quatre jutges escoltara les nostres aŀlegacions, va anuŀlar l’autorització de la transfusió. Este tribunal es va pronunciar a favor de la germana Nicoleau i va establir que la pràctica habitual d’obtindre una autorització sense celebrar una audiència prèvia violava els drets constitucionals.

Poc després, el tribunal més alt de l’estat de Nova York va reconéixer el dret de la germana Nicoleau de rebre tractament sense sang. Esta va ser la primera de les quatre  sentències de tribunals superiors estatals relacionades amb la sang en les quals vaig tindre el privilegi de participar (consulta el quadro « Victòries en tribunals suprems dels Estats Units»). En Betel, vaig coŀlaborar amb altres advocats en casos relacionats amb la custòdia de fills, divorços, béns immobles i urbanisme.

Quan vaig conéixer la meua dona, Dawn, era una mare divorciada amb tres xiquets. Servia de precursora i treballava per a mantindre’s. La seua vida no havia sigut fàcil, i a mi m’impressionava molt la seua determinació de servir a Jehovà. En 1992, vam assistir a l’assemblea del districte Portadors de llum celebrada en la ciutat de Nova York, on li vaig proposar festejar. Un any després ens vam casar, i vaig continuar coŀlaborant amb Betel. Tindre una dona espiritual i divertida ha sigut un regal de Jehovà. Tots els dies que he passat amb Dawn han sigut una benedicció (Pr 31:12).

Quan ens vam casar, els xiquets tenien 11, 13 i 16 anys. Jo volia ser un bon pare per a ells, així que llegia detingudament i aplicava cada consell per als padrastres que trobava en les nostres publicacions. Al llarg dels anys es van presentar alguns reptes, però estic content que els xiquets m’acceptaren com un bon amic i un pare carinyós. Teníem una política de portes obertes amb els amics dels nostres fills, ens encantava tindre una casa plena d’energia adolescent.

En 2013, Dawn i jo ens mudàrem a Wisconsin per a cuidar dels nostres pares envellits. Per a la meua sorpresa, el meu servici per a Betel no es va interrompre. Em van demanar que continuara oferint assistència legal com a voluntari temporal.

En setembre de 2018, vaig notar que a sovint necessitava tossir abans de parlar. El meu metge em va examinar, però no va poder determinar la causa del problema. Després, un altre metge em va recomanar visitar un neuròleg. En gener de 2019, em van diagnosticar una malaltia neurològica rara que es diu paràlisi supranuclear progressiva (PSP).

Tres dies més tard, mentres estava patinant sobre gel, em vaig fracturar la monyica dreta. He practicat este deport tota la meua vida, podia patinar amb els ulls tancats. Llavors, em vaig adonar que estava perdent mobilitat. El ràpid desenvolupament de la meua malaltia ha sigut sorprenent, i ha afectat negativament la meua capacitat de parlar, de moure’m i de tragar.

M’he sentit molt privilegiat de poder usar la meua experiència com a advocat per a contribuir modestament a l’avanç dels interessos del Regne. També he tingut l’oportunitat d’escriure molts articles en revistes especialitzades, així com de parlar per tot el món en seminaris medicolegals defenent el dret del poble de Jehovà a triar tractaments i cirurgies sense sang. En conclusió, i parafrasejant Lluc 17:10, soc un servent que no mereix recompensa. He fet només el que havia de fer.