SABEM que Jehovà dirigix i manté el seu poble en sentit espiritual en estos últims dies (2Tm 3:1). Però, depén de cadascun de nosaltres seguir la seua direcció. Podem comparar la nostra situació a la dels israelites en el desert, que havien de respondre a certs tocs de trompeta.

Jehovà li va dir a Moisés que fera «dos trompetes de plata batuda per a convocar la comunitat i donar l’orde d’alçar el campament» (Nm 10:2). Els sacerdots havien de tocar les trompetes de diferents maneres per a indicar al poble el que devia fer (Nm 10:3-8). Hui en dia, rebem instruccions de diverses maneres. Considerem tres casos que ens recorden els tocs de trompeta de l’antiguitat: quan se’ns convida a grans reunions, quan els ancians reben capacitació i quan s’actualitzen o ajusten les directrius de l’organització.

Quan Jehovà volia que «tota la comunitat» es reunira a l’entrada de la part est del tabernacle, els sacerdots tocaven les dos trompetes (Nm 10:3). Totes les tribus, acampades en quatre divisions al voltant del tabernacle, escoltaven eixe toc distintiu. Aquells que estaven acampats a prop de l’entrada, probablement podien respondre en qüestió de minuts. En canvi, els qui estaven més lluny necessitaven més temps i esforç per a arribar. En qualsevol cas, Jehovà volia que tots es reuniren i es beneficiaren.

Hui en dia, no ens reunim en el tabernacle, però se’ns invita a grans reunions, com assemblees regionals i altres ocasions especials, on rebem informació i instruccions importants. Per tot el món, el poble de Jehovà escolta el mateix programa. Els qui responen a la invitació d’acudir disfruten d’estar amb un gran grup feliç de servents de Déu. Encara que alguns han de desplaçar-se més que altres, tots coincidixen que val la pena l’esforç.

I què podem dir d’aquells grups aïllats que no poden acudir a una reunió gran? Gràcies a la tecnologia moderna, molts d’ells poden beneficiar-se del mateix programa i inclús sentir-se part d’estes grans reunions. Per exemple, durant la visita d’un representant de la central mundial, la sucursal de Benín va retransmetre el programa a la població minera d’Arlit, al Níger, en el desert del Sàhara. Allí es van reunir 21 persones, entre germans i veïns interessats.  Encara que estaven lluny, van sentir que formaven part dels 44.131 assistents d’aquella gran assemblea. Un germà va escriure: «Vos agraïm de tot cor la retransmissió d’este esdeveniment. De nou ens heu demostrat que ens teniu molt presents».

Quan els sacerdots israelites tocaven només una trompeta, sols «els principals, els caps de les unitats», havien d’acudir a la tenda del trobament (Nm 10:4). Allí rebien informació i capacitació de part de Moisés que els ajudava a supervisar les seues tribus. Si hagueres sigut un d’estos principals, no hauries fet tot lo possible per estar present i beneficiar-te’n?

Hui en dia, els ancians de congregació no són «principals» ni actuen com si foren els amos del ramat de Déu (1Pe 5:1-3). Però s’esforcen al màxim per cuidar-lo. Per això, responen immediatament quan se’ls invita a rebre capacitació addicional com la que s’impartix en l’Escola del Ministeri del Regne. En estos cursos, aprenen com atendre millor la congregació i, com a conseqüència, augmenta la seua espiritualitat i la dels germans a càrrec seu. Encara que no hages assistit a cap d’estes escoles, probablement t’estàs beneficiant dels qui sí que han anat.

A vegades, els sacerdots israelites tocaven la trompeta amb un so trinat. Açò anunciava que Jehovà volia que el campament s’alçara (Nm 10:5, 6). Moure el campament era una demostració d’organització impressionant, però també representava un esforç extra per part de tots. A voltes, alguns tenien sentiments encontrats i eren reticents a moure’s. Per què?

Potser pensaven que eixos tocs eren massa freqüents i inesperats. A voltes, «el núvol s’aturava tan sols de la vesprada al matí» i, en altres ocasions, ho feia «dos dies o un mes o encara més temps» (Nm 9:21, 22). Quantes voltes van haver de moure el campament? El capítol 33 de Nombres menciona uns 40 llocs on els israelites van acampar.

A voltes, podrien haver trobat un lloc resguardat del sol, cosa que seria d’agrair en «aquell desert gran i terrible» (Dt 1:19). Per esta raó, podrien haver pensat que moure el campament significava un canvi a pitjor.

Quan el campament començava a alçar-se, alguns havien de ser pacients i esperar el seu torn, perquè no tots podien partir alhora. El primer toc trinat de trompeta assenyalava que les tribus de Judà, Issacar i Zabuló, acampades al llevant, devien posar-se en camí (Nm 2:3-7; 10:5, 6). Després, els sacerdots tornaven a tocar el so trinat per a indicar a les tres tribus acampades al sud que era el seu torn. Se seguia esta pauta fins que tot el campament s’havia posat en marxa.

Potser has tingut sentiments encontrats respecte a algun ajust de l’organització. Tal volta et vas sentir sobrepassat perquè hi hagué molts canvis inesperats, o potser et trobaves a gust amb certes pautes i no volies que canviaren. Siga quina siga la raó, vas sentir que la teua paciència es posava a prova mentres t’adaptaves als canvis. Però, si ens esforcem per respondre com s’espera, probablement notarem que Déu ens beneïx.

En els dies de Moisés, Jehovà va guiar milions de persones a través del desert. Sense la Seua protecció i direcció, no haurien sobreviscut. Hui en dia, sobrevivim en sentit espiritual i prosperem gràcies a la guia de Jehovà. Així que, resolguem-nos a respondre als diferents tocs de trompeta igual que els israelites fidels!