Vaig nàixer el 19 de maig de 1940 en el poble d’Amioun (Líban). Uns anys després, ens vam mudar a Trípoli, on vaig créixer en una família estable i amorosa que estimava a Jehovà Déu. Era el més xicotet de cinc fills, tres xiques i dos xics. Per als meus pares, guanyar diners no era lo més important. La nostra vida se centrava en estudiar la Bíblia, assistir a les reunions cristianes i ajudar els altres a conéixer a Déu.

Hi havia uns quants cristians ungits en la nostra congregació. Un d’ells era Michel Aboud, que conduïa el que anomenàvem Estudi del llibre. Ell va ser qui, després de conéixer la veritat en Nova York, va començar l’obra en el Líban a principis dels anys vint. Recorde especialment lo respectuós i servicial que era amb dos germanes jóvens graduades en l’escola de Galaad, Anne i Gwen Beavor, amb qui vam cultivar una bona amistat. Dècades després, em vaig alegrar molt de tornar a vore a Anne en els Estats Units. I anys més tard, també em vaig trobar amb Gwen, qui s’havia casat amb Wilfred Gooch i servia en la Betel de Londres (Anglaterra).

Hi havia pocs Testimonis en el Líban quan jo era jove. Però, compartíem amb entusiasme el que sabíem de la Bíblia. Ho féiem a pesar de l’oposició d’alguns líders religiosos. Recorde clarament algunes coses que ens van passar.

Un dia, la meua germana Sana i jo estàvem predicant en un edifici d’apartaments. Un sacerdot va pujar a la planta on estàvem parlant amb uns veïns. Algú devia haver-lo cridat. Va començar a insultar a Sana. Es va posar violent i la va espentar escales avall. Com a conseqüència, va patir ferides. Algú va avisar la policia, qui va vindre i es va assegurar que atengueren la meua germana. Es van emportar el sacerdot a la comissaria, on es van adonar que duia una pistola! El cap de policia li va preguntar: «Què eres tu, un líder religiós o un camorriste?».

Una altra ocasió que recorde vívidament va ser quan la nostra congregació va llogar un autobús per a anar a predicar a un poble aïllat. Tot va anar bé fins que el sacerdot de la localitat es va enterar del que estàvem fent i va reunir una xusma. Ens amenaçaren, inclús ens tiraren pedres, i mon pare va resultar ferit. Recorde vore’l amb la cara plena de sang. Va tornar a l’autobús amb ma mare, i tots nosaltres el vam seguir amb preocupació. No obstant, mai oblidaré el que ma mare va dir mentres li torcava la sang: «Jehovà, perdona’ls, perquè no són conscients del que fan».

I en una altra ocasió, anàrem al poble a visitar els nostres familiars. Allí, en cal meu iaio, ens vam trobar amb un líder religiós prominent, un bisbe que sabia que els meus pares eren testimonis de Jehovà. Encara que jo només tenia sis anys, em va assenyalar i va dir: «Tu! Per què no estàs batejat?». Li vaig respondre que encara era un xiquet i que, per a batejar-me, necessitava saber més de la Bíblia i tindre una fe forta. Com no li va agradar la meua resposta, el bisbe li va dir al meu iaio que el seu net era un maleducat.

Afortunadament, no vaig viure moltes experiències com estes. Per regla general, la gent del Líban és simpàtica i hospitalària. Així que disfrutàvem de moltes conversacions bíbliques i dirigíem un bon nombre de cursos bíblics.

Mentres encara anava a l’escola, un germà jove de Veneçuela va vindre a visitar el Líban. Venia a les reunions de la nostra congregació, i es va fixar en la meua germana Wafa. Amb el temps, es casaren i se n’anaren a viure a Veneçuela. En les seues cartes, Wafa li demanava amb insistència a mon pare que tota la família se n’anara a viure a Veneçuela perquè ens trobava molt a faltar. Finalment, se’n va eixir amb la seua, i ens mudàrem allí!

Vam arribar a Veneçuela en 1953 i ens vam establir en Caracas, prop del palau presidencial.  Com era un jovençol, m’emocionava vore passar el president amb el seu xòfer en el seu luxós cotxe oficial. En canvi, als meus pares no els va ser gens fàcil adaptar-se al nou país, idioma, cultura, menjar i clima. I quan per fi començaven a estar a gust, va passar una cosa terrible.

Mon pare va començar a sentir-se malament. Ens va estranyar, perquè sempre havia sigut una persona forta i saludable. No recordàvem que haguera estat mai malalt. Li van diagnosticar un càncer de pàncrees i el van haver d’operar. Per desgràcia, va morir tan sols una setmana més tard.

És difícil explicar amb paraules la tristesa que sentíem. Jo només tenia 13 anys. Estàvem en xoc, com si el nostre món s’haguera afonat. Durant un temps, a ma mare se li va fer difícil acceptar que el seu marit ja no estava. No obstant, vam comprendre que la vida havia de continuar i, amb l’ajuda de Jehovà, vam tirar avant. Als 16 anys, quan vaig acabar l’institut en Caracas, només pensava en ajudar econòmicament la meua família.

Mentrestant, la meua germana Sana es va casar amb Rubén Araujo, un graduat de l’Escola de Galaad que havia tornat a Veneçuela. Com se’n van anar a viure a Nova York, quan la família va decidir que jo anara a la universitat, van pensar que podria viure amb ells. Durant aquella època, la meua germana i el meu cunyat van influir molt en el meu progrés espiritual. A més, hi havia molts germans madurs en la nostra congregació espanyola en Brooklyn. Dos dels qui vaig conéixer, i que vaig arribar a estimar molt, van ser Milton Henschel i Frederick Franz. Els dos servien en la Betel de Brooklyn.

Quan estava a punt d’acabar el meu primer any d’universitat en Nova York, vaig començar a plantejar-me què estava fent amb la meua vida. Havia llegit en La Talaia articles de cristians que tenien metes significatives, i això em va fer pensar. Veia lo feliços que eren els precursors i els betelites de la nostra congregació i volia ser com ells. No obstant, encara no m’havia batejat. No vaig tardar molt en adonar-me de la importància de dedicar la meua vida a Jehovà. Finalment, ho vaig fer i em vaig batejar el 30 de març de 1957.

Després de fer este pas tan important, vaig pensar en un altre: començar a servir de temps complet. Cada volta m’atreia més la idea, però veia que fer eixe pas seria difícil. Com podria compaginar la predicació amb les classes de la universitat? Les cartes anaven i tornaven de Nova York a Veneçuela per a explicar-los a ma mare i als meus germans que havia decidit deixar-me els estudis, tornar a Veneçuela i servir de precursor.

Quan vaig tornar a Caracas en juny de 1957, vaig vore que les circumstàncies de la meua família no eren gens bones. Necessitaven que entrara  un altre jornal en casa. Com podria ajudar? Em van oferir faena en un banc, encara que jo realment volia ser precursor. Després de tot, eixa era la raó per la qual havia tornat. Així que em vaig decidir a fer les dos coses. Durant anys, vaig treballar a jornada completa en el banc i vaig servir de precursor. Mai havia estat tan ocupat ni tan feliç!

Per a major felicitat, em vaig casar amb Sylvia, una preciosa germana alemanya que havia vingut a viure a Veneçuela amb els seus pares i que estimava molt a Jehovà. Amb el temps vam tindre dos fills, Michael (Mike) i Samira. També em vaig encarregar de cuidar de ma mare, que se’n va vindre a viure amb nosaltres. Encara que vaig haver de deixar el servici a temps complet per les meues obligacions familiars, vaig mantindre l’esperit de precursor. Sylvia i jo servíem de precursors auxiliars quan podíem durant les vacacions.

Els xiquets encara anaven a l’escola quan em vaig fer la pregunta mencionada al principi d’este relat. He d’admetre que tenia una vida acomodada i que era respectat en l’àmbit bancari, però, sobretot, volia que se’m coneguera com a servent de Jehovà. No vaig deixar de pegar-li voltes a eixa idea. Així que la meua dona i jo ens vam assentar per a analitzar la nostra situació econòmica. Si deixava de treballar en el banc, rebria una bona paga final. Com no teníem deutes, vam pensar que, si simplificàvem la nostra vida, tindríem prou diners per a mantindre’ns una bona temporada.

Fer aquell pas no va ser fàcil, però la meua estimada esposa i ma mare em van donar tot el seu suport. Així que de nou m’uniria a les files dels servents a temps complet. Quina emoció! Semblava que tot anava sobre rodes, però poc després vam rebre una notícia que ens va sorprendre a tots.

Un dia, el metge ens va confirmar que Sylvia estava embarassada. Quina sorpresa ens vam emportar! Va ser una gran alegria, però no deixava de preguntar-me com es voria afectada la meua decisió de servir com a precursor. En seguida ens vam fer a la idea i esperàvem amb iŀlusió el nou membre de la família. Què passaria amb els meus plans?

Després d’analitzar les nostres metes, vam decidir apegar-nos al pla original. El nostre fill,  Gabriel, va nàixer en abril de 1985. No obstant això, vaig renunciar al meu lloc de treball en el banc i vaig reprendre el meu servici de precursor en juny de 1985. Amb el temps vaig ser nomenat membre del Comité de Sucursal. Però Betel estava a 80 quilòmetres de Caracas i havia de desplaçar-me allí dos o tres voltes per setmana.

Com la sucursal estava en la ciutat de La Victoria, vam decidir mudar-nos allí. Aquell va ser un pas important per a nosaltres. No tinc paraules per a descriure l’apreci i l’admiració que sent per la meua família. La seua actitud va ser de gran ajuda. La meua germana Baha va voler fer-se càrrec de la nostra mare. Mike estava casat, però Samira i Gabriel encara vivien en casa. Per tant, mudar-se a La Victoria implicava deixar en Caracas els seus amics. A més, la meua estimada Sylvia va haver d’adaptar-se a una ciutat molt més xicoteta que la bulliciosa capital del país. I tota la família es va haver de fer a viure en una casa més xicoteta. Sí, mudar-nos de Caracas a La Victoria va ser un pas que va suposar un gran esforç.

Però les coses van tornar a canviar. Gabriel es va casar, i Samira es va independitzar. Llavors, en 2007, a Silvia i a mi ens convidaren a unir-nos a la família Betel, un privilegi que disfrutem fins al dia de hui. Mike, el nostre fill major, servix com a ancià i precursor junt amb la seua esposa Mònica. Gabriel també és ancià i servix en Itàlia amb la seua esposa, Ambra. Samira, a més de ser precursora, coŀlabora com a voluntària remota de Betel.

He hagut de fer molts passos significatius en la meua vida, però no me’n penedisc de cap, tornaria a prendre les mateixes decisions. Aprecie molt tots els privilegis i responsabilitats espirituals que he tingut servint a Jehovà. Al llarg dels anys, he arribat a vore com és d’important mantindre una relació forta amb Jehovà. Ja siga que hagem de fer passos grans o xicotets, ell ens dona la pau que «sobrepassa tot el que podem entendre» (Fl 4:6, 7). Sylvia i jo disfrutem del nostre servici sagrat en Betel i sentim que els passos que hem fet en la vida han sigut beneïts, passos que hem fet pensant en Jehovà.