DES de l’antiguitat, els israelites estaven acostumats a contribuir econòmicament per a donar suport a l’adoració verdadera. Però, en el temps de Jesús, els impostos eren tants que s’havien convertit en una càrrega per als jueus.

Per a donar suport al tabernacle i, posteriorment al temple, tots els jueus adults havien de pagar mig sicle (dos dracmes). En el segle I, eixe impost s’usava per a costejar sacrificis i mantindre el temple que Herodes havia construït. Alguns jueus li van preguntar a Pere què opinava el seu Mestre sobre l’assumpt. Jesús no s’oposava a eixe impost. De fet, li va indicar a Pere on podia trobar una moneda per a pagar-lo (Mt 17:24-27).

El poble de Déu d’aquell temps també havia de pagar el delme, que era la dècima part de les seues collites o dels seus ingressos (Lv 27:30-32; Nm 18:26-28). Els líders religiosos insistien que s’havia de pagar escrupolosament el delme de cada vegetal, fins i tot, «de la menta, del fenoll i del comí». Jesús no s’oposava al fet que es pagaren els delmes, però va denunciar l’actitud hipòcrita dels escribes i dels fariseus (Mt 23:23).

No obstant, en aquell temps, l’Imperi romà els havia imposat una gran quantitat d’impostos. Un d’estos era per als terratinents, els quals havien de pagar-lo amb diners o béns. Es calcula que este impost equivalia a un 20 o 25% de la producció. També hi havia un impost per habitant. Precisament, la pregunta dels fariseus feia referència a este tribut. Jesús va demostrar quin era el punt de vista correcte al dir: «Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu» (Mt 22:15-22).

A més, hi havia un aranzel per a les mercaderies que passaven d’un districte a un altre. Esta tarifa es cobrava en ports, ponts, encreuaments, així com a les entrades dels pobles o dels mercats.

El total d’impostos que la gent davall del domini romà havia de pagar era excessiu. D’acord amb l’historiador romà Tàcit, durant el mandat de l’emperador Tiberi —mentres Jesús estava en la terra— «Síria i Judea, exhaustes per les seues càrregues, imploraven una reducció del tribut».

La manera de recaptar eixos impostos ho feia encara més pesat. La llicència per a cobrar tributs se subhastava. Els millors postors, que treien profit del que recaptaven, subcontractaven a altres per a que cobraren els impostos. Estos també s’enduien un benefici. Sembla que Zaqueu havia tingut esta classe de recaptadors davall de les seues ordes (Lc 19:1, 2). És del tot comprensible que la gent estiguera ressentida i tinguera una molt mala opinió d’aquells amb qui havien de tractar per a pagar els impostos.