Durant la Segona Guerra Mundial, els meus pares se’n van anar d’Estònia a Alemanya, i allí és a on jo vaig nàixer. Poc després, començaren a fer els preparatius per a mudar-nos al Canadà. El primer lloc on vam viure, prop d’Ottawa, era el cantó d’un galliner blanquejat amb cal. Érem molt pobres, però almenys teníem ous per a esmorzar.

Un dia, els testimonis de Jehovà li llegiren Apocalipsi 21:3, 4 a ma mare. Es va emocionar tant quan va escoltar eixes paraules que es va posar a plorar. Tant mon pare com ma mare acceptaren la veritat i progressaren ràpidament fins al baptisme.

L’anglés dels meus pares era molt bàsic, però es van prendre la veritat molt seriosament. Quasi tots els dissabtes, fins i tot després de treballar tota la nit en una fundició de níquel en Sudbury (Ontario), mon pare se’ns emportava a la meua germana Sylvia i a mi a predicar. A més, totes les setmanes ens preparàvem La Talaia en família. Els meus pares m’ensenyaren a estimar a Jehovà, i això em va motivar a dedicar-li la meua vida en 1956, quan tenia deu anys. Una cosa que m’ha animat a servir a Jehovà durant tota la meua vida ha sigut pensar en lo molt que ells l’estimaven.

Quan vaig acabar l’institut, estava un poc descentrat. Pensava que si començava a servir de precursor, mai tindria prou diners per a complir el meu somni de volar i vore món. Vaig trobar faena en una emissora de ràdio com a discjòquei, un treball que m’encantava. Però com treballava per les nits, a sovint em perdia les reunions i em relacionava amb gent que no estimava a Déu. Finalment, la meua consciència entrenada per la Bíblia em va impulsar a fer canvis.

Em vaig mudar a Oshawa (Ontario). Allí vaig conéixer a Ray Norman, a la seua germana Lesli i a altres precursors. Tots ells em van fer sentir de meravella. Vore lo feliços que eren em va fer replantejar-me les meues metes. M’animaren a fer-me precursor, cosa que vaig fer en setembre de 1966. Era feliç, i semblava que tot m’anava bé. Però m’esperaven sorpreses que em canviarien la vida.

Quan encara estava en l’institut, vaig soŀlicitar anar a servir a la Betel de Toronto (Canadà). Temps després, quan ja era precursor,  em convidaren a servir en Betel durant quatre anys. Però la Lesli em feia gràcia i tenia por de no tornar a vore-la si acceptava esta invitació. Finalment, després de moltes oracions llargues i intenses, vaig acceptar anar a Betel i em vaig despedir de Lesli amb molta pena.

Vaig començar treballant en la bugaderia de Betel i més tard com a secretari. Mentrestant, van assignar a Lesli com a precursora especial en Gatineau (Quebec). A sovint em preguntava què estaria fent ella i si jo havia pres la decisió correcta. Llavors, em vaig endur una de les millors sorpreses de la meua vida. A Ray, el germà de Lesli, el convidaren a servir en Betel. I, sabeu què? Me’l van posar de company d’habitació! Això va fer que Lesli i jo reprenguérem el contacte. El 27 de febrer de 1971 ens vam casar, el mateix dia que vaig acabar la meua assignació en Betel.

A Lesli i a mi ens assignaren a servir en una congregació de parla francesa en la província del Quebec. Després d’uns anys, quan en tenia 28, em van sorprendre invitant-me a servir com a superintendent de circuit. Sentia que era massa jove i inexpert, però les paraules de Jeremies 1:7, 8 m’animaren. No obstant això, em preocupava com ens aniria en l’obra del circuit, perquè Lesli havia patit un parell d’accidents de cotxe i també li costava dormir. Però ella va dir: «Si Jehovà ens invita a fer una cosa, ¿no hauríem almenys d’intentar-ho?» Aixina que vam acceptar l’assignació i vam disfrutar de l’obra itinerant durant 17 anys.

L’obra del circuit m’absorbia i no sempre tenia prou de temps per a Lesli. Era moment d’aprendre una altra lliçó. Un dilluns de bon matí va sonar el timbre. No hi havia ningú, només una cistella amb fruita, formatge, baguets, una botella de vi, copes i una noteta anònima que deia: «Porta la teua dona de pícnic». Feia un dia preciós i solejat. A pesar d’això, li vaig explicar a Lesli que tenia discursos per preparar i que no podia ser. Ella ho va entendre, però es va quedar una miqueta despagada. Mentres m’assentava en l’escriptori, va començar a molestar-me la consciència. Em va vindre al cap Efesis 5:25, 28 i vaig pensar que Jehovà estava recordant-me que prenguera en consideració els sentiments de la meua dona. Després d’orar, li vaig dir a Lesli: «Mone!». Ella es va posar molt contenta. Vam anar en cotxe fins a un lloc molt bonico al costat d’un riu, estenguérem una manteta i passarem junts un dels millors dies de la nostra vida. I encara em va donar temps de preparar-me els discursos.

Vam visitar molts circuits, des de la Colúmbia Britànica fins a Terranova i en tots vam disfrutar. S’havia complit el meu somni de viatjar. Encara que havia pensat soŀlicitar anar a l’Escola de Galaad, no tenia el desig de servir com a missioner en  l’estranger. Em pareixia que els missioners estaven fets d’una altra pasta i jo no em sentia qualificat. A més, em feia por que ens enviaren a un país d’Àfrica on hi hagueren malalties i guerres. Estava bé on estava.

En 1992, quan l’obra estava obrint-se en els països de l’antiga Unió Soviètica, ens van preguntar si voldríem servir de missioners en Estònia. Això ens va agarrar per sorpresa, però vam orar al respecte. De nou pensàrem: «Si Jehovà ens invita a fer alguna cosa, no hauríem d’intentar-ho?» Acceptàrem, i vaig pensar: «Bé, almenys no anem a Àfrica».

En seguida ens vam posar a aprendre estonià. Després de dos mesos en el país, ens invitaren a fer l’obra itinerant. Havíem de visitar unes 46 congregacions i grups en els tres països bàltics així com en Kaliningrad (Rússia). Això significava aprendre un poquet de letó, lituà i rus. Era tot un repte. Així i tot, als germans els encantava que aprenguérem el seu idioma i ens ajudaven. En 1999, es va obrir una sucursal en Estònia, i em van assignar a servir en el comité de la sucursal junt amb Toomas Edur, Lembit Reile i Tommi Kauko.

Vam conéixer molts Testimonis que en el passat havien sigut deportats a Sibèria. A pesar del tracte tan dur que van rebre en la presó i d’haver sigut separats de la seua família, no estaven amargats. Més bé, van mantindre la seua alegria i zel per la predicació. Açò ens va ajudar a vore que, encara que passem per circumstàncies difícils, podem aguantar i ser feliços.

Com els anys passaven i quasi no ens agarràvem dies lliures, Lesli va començar a sentir fatiga extrema. En eixe moment, no sabíem a què era deguda aquella cansera, i ens vam arribar a plantejar seriosament deixar la nostra assignació i tornar-se’n al Canadà. De fet, quan ens van invitar a l’Escola per a Membres de Comités de Sucursal i les seues Esposes en Patterson (Nova York), no tenia clar que poguérem anar, però després d’orar intensament acceptàrem. Jehovà va beneir eixa decisió, perquè finalment, durant l’Escola, a Lesli li van diagnosticar fibromiàlgia i va rebre l’atenció mèdica que necessitava. Com a resultat, poguérem reprendre la nostra activitat normal.

Una nit en 2008, quan ja havíem tornat a Estònia, ens van tocar de la central mundial preguntant-nos si acceptaríem una assignació en el Congo. Em vaig quedar sense paraules, i damunt havia de donar una resposta al sendemà. Al principi, no li ho vaig mencionar a Lesli, perquè sabia que es passaria tota la nit en vetla. Així que vaig ser jo el que no va dormir contant-li a Jehovà el que em preocupava d’anar a Àfrica.

Al dia següent, li ho vaig contar a Lesli, i vam pensar: «Si Jehovà està invitant-nos a anar a Àfrica, com sabrem que no podem fer-ho i disfrutar-ho si no ho provem?» Així que després de 16 anys  en Estònia, se n’anàrem a Kinshasa, la capital del Congo. La sucursal tenia un jardí preciós i era un oasi de pau. Una de les primeres coses que Lesli va coŀlocar en la nostra habitació va ser una targeta que guardava des que deixàrem Canadà. En ella deia: «Florix allà on estigues plantat». Després de conéixer els germans, conduir cursos bíblics i experimentar l’alegria de ser missioners, vam començar a disfrutar de la nostra assignació. Amb el temps, vam tindre el privilegi de fer visites a 13 sucursals d’altres països africans. Això ens va permetre conéixer la bellesa i diversitat de la gent d’allí. Les meues pors inicials s’esfumaren, i agraírem a Jehovà haver-nos enviat a servir en Àfrica.

En el Congo, ens oferiren tastar coses que mai ens haguérem imaginat que ens menjaríem, com per exemple, insectes. Però quan vam vore com disfrutaven els nostres germans menjant-se’ls, els tastàrem i ens alegrem molt d’haver-ho fet.

Vam tindre l’oportunitat de portar ajuda humanitària i espiritual a l’est del país, on grups armats atacaven els pobles i feien mal a dones i xiquets. Ens va emocionar molt vore que, encara que la majoria dels germans tenien molt poc en sentit material, mantenien ben forta la seua esperança en la resurrecció, el seu amor per Jehovà i la seua lleialtat a l’organització. Açò ens va ajudar a pensar en per què servim a Jehovà i com de forta és la nostra fe. Vore que alguns germans havien perdut la casa i les collites, ens va fer recapacitar en el fet que les coses materials poden esvair-se de repent i que les riqueses espirituals són molt més valuoses. A pesar de les grans dificultats, els germans a penes es queixaven. La seua actitud ens animava a afrontar les dificultats i els problemes de salut.

I de colp a repent, una altra sorpresa. Ens van demanar que ens mudàrem a la sucursal de Hong Kong. Mai ens haguérem imaginat vivint en l’Orient, però després de vore com Jehovà ens havia cuidat en cada assignació, acceptàrem la invitació. En 2013, amb llàgrimes en els ulls, vam deixar arrere els nostres estimats germans i les  meravelles d’Àfrica sense saber què ens deparava el futur.

Per a nosaltres va ser un gran canvi, perquè Hong Kong era una ciutat cosmopolita i bulliciosa. Encara que el xinés cantonés ens costava molt d’aprendre, els germans ens reberen carinyosament, i disfrutàvem molt del menjar asiàtic. L’obra estava expandint-se ràpidament i la sucursal necessitava més espai, però el preu del sector immobiliari s’havia disparat. Així que la Junta Directiva sàviament va decidir reassignar alguns treballs que es feien allí i vendre la majoria de les propietats de la sucursal de Hong Kong. Poc després, en 2015, ens mudàrem a Corea del Sud on continuem servint. Ací tornem a afrontar el repte d’aprendre un nou idioma, però a pesar de no poder parlar-lo amb fluïdesa, els germans i les germanes ens animen dient-nos que cada volta el parlem millor.

No sempre és fàcil fer nous amics, però hem comprovat que prendre la iniciativa en mostrar hospitalitat accelera el procés. Hem vist que tenim més coses en comú amb els nostres germans que diferències, i que Jehovà ens ha dissenyat meravellosament per a poder obrir el nostre cor de bat a bat i sentir carinyo per molts germans (2Co 6:11).

Hem aprés a vore les persones tal com les veu Jehovà i a buscar proves de la Seua guia i amor en la nostra vida. Quan ens sentíem desanimats o ens preguntàvem si els germans o les germanes ens acceptarien, tornàvem a llegir les targetes o cartes dels amics. Verdaderament, hem experimentat com Jehovà ha contestat les nostres oracions donant-nos confiança i força.

Al llarg dels anys, Lesli i jo hem aprés la importància de dedicar-nos temps l’un a l’altre sense importar com d’ocupats estiguem. També hem arribat a comprendre que és bo riure’s d’un mateix, especialment quan s’està aprenent un nou idioma. I cada nit, tractem de pensar en alguna cosa bona que ens ha passat durant el dia per a agrair-li-la a Jehovà.

Per a ser sincer, pensava que mai podria ser missioner o viure en altres països, però he experimentat l’alegria d’aprendre com totes les coses són possibles gràcies a l’ajuda de Jehovà. Em venen al cap les paraules del profeta Jeremies, qui va dir: «Senyor, m’has seduït» (Jr 20:7). Sí, Jehovà ens ha donat moltes sorpreses agradables i benediccions inimaginables, inclús ha complit el meu somni de viatjar en avió. Hem anat a més llocs en avió dels que m’hauria imaginat de xiquet, visitant sucursals en cinc continents. També li estic molt agraït a Lesli per haver estat disposta a donar-me suport en totes les nostres assignacions.

Contínuament ens recordem a qui servim i per què. Les benediccions que ara estem disfrutant són només una mostra de com serà la vida eterna en el paradís quan Jehovà obrirà la mà i saciarà «de bon grat tots els vivents» (Sl 145:16).