Vaig nàixer el 22 de desembre de 1929 en Noville, una aldea composta per nou granges propet de Bastogne, en les Ardenes belgues. Tinc molts bons records de la meua infància amb els meus pares en la granja. Cada dia, el meu germà xicotet Raymond i jo munyíem les vaques a mà i ajudàvem en la collita. Els aldeans estàvem molt units i ens ajudàvem els uns als altres.

Els meus pares, Emile i Alice, eren catòlics devots i anaven a missa tots els diumenges. Però en 1939, uns precursors d’Anglaterra vingueren a la nostra aldea i li oferiren a mon pare una subscripció a la revista Consolación (ara coneguda com Desperteu-vos!). Ràpidament, mon pare es va adonar que el que deien les revistes era la veritat, i això el va motivar a començar a llegir la Bíblia. Quan va deixar d’anar a missa, els nostres veïns, que abans eren tan amigables, se li van oposar fermament. El pressionaren per a que no deixara de ser catòlic, i això va provocar moltes discussions acalorades.

Em dolia molt vore a mon pare sotmés a eixa pressió. Per eixe motiu, li vaig fer a Déu l’oració que he mencionat al principi de l’article. Em vaig posar molt content quan els veïns deixaren d’oposar-se a mon pare, i això em va convéncer que Jehovà «escolta les oracions».

El 10 de maig de 1940, l’Alemanya nazi va envair Bèlgica, provocant un èxode de civils. La meua família va fugir al sud de França. De camí, a voltes ens trobàvem en llocs perillosos on lluitaven l’exèrcit alemany contra el francés.

 Quan tornàrem a la granja, descobrírem que ens havien furtat quasi totes les nostres pertinences. Només Bobbie, el nostre gos, va vindre a donar-nos la benvinguda. Experiències com esta, em van fer preguntar-me: «Per què existixen les guerres i el patiment?».

En aquella època, ens vam beneficiar molt de les visites del germà Emile Schrantz a, un ancià precursor molt fidel. Ell em va explicar clarament amb la Bíblia per què existix el sofriment i també em va contestar altres preguntes que tenia sobre la vida. Com a conseqüència, la meua amistat amb Jehovà va créixer i em vaig convéncer que és un Déu d’amor.

La meua família va poder estar més en contacte amb els germans inclús abans que acabara la guerra. En agost de 1943, el germà José-Nicolas Minet va vindre a la nostra granja per a donar un discurs. En aquella ocasió, va preguntar: «Qui vol batejar-se?». Mon pare i jo alçàrem la mà, i ens vam batejar en un riuet prop de la granja.

En desembre de 1944, l’exèrcit alemany va llançar en el front oest el seu últim gran atac, conegut com l’Ofensiva de les Ardenes. Com vivíem prop d’on va tindre lloc la batalla, vam haver d’estar confinats durant un mes en el nostre soterrani. Un dia, quan vaig eixir a donar a menjar als animals, uns projectils explosius van rebentar la teulada del graner. Un soldat americà que estava en l’estable prop de mi, em va dir cridant: «Tira’t a terra!». Ràpidament, els dos ens vam llançar a terra i ell em va posar el seu casc per a protegir-me.

Després de la guerra, teníem contacte regular amb els germans d’una congregació de Lieja, a uns 90 kilòmetres al nord d’on vivíem. Però amb el temps, es va formar un xicotet grup d’estudi en Bastogne. Vaig començar a treballar en una administració tributària i vaig tindre l’oportunitat d’estudiar dret. Després em vaig posar a treballar en una notaria. En 1951, organitzàrem una xicoteta assemblea de circuit en Bastogne. Assistiren unes 100 persones, i entre  elles estava Elly Reuter, una precursora molt entusiasta. Havia recorregut 50 kilòmetres en bicicleta per a assistir. En seguideta ens enamoràrem i ens posàrem a festejar. Elly havia rebut una invitació per a assistir a l’Escola de Galaad en els Estats Units, però va escriure a la central mundial declinant la invitació. El germà Knorr, que en aquella època portava la davantera en l’organització, amablement li va respondre que potser algun dia podria assistir a l’escola de Galaad amb el seu marit. Finalment, Elly i jo ens casàrem en febrer de 1953.

Eixe mateix any, assistírem a l’assemblea «Sociedad del Nuevo Mundo», que es va celebrar en el Yankee Stadium de Nova York. Allí vaig conéixer un germà que em va oferir una bona faena en els Estats Units. Després d’orar-li a Jehovà sobre l’assumpt, Elly i jo decidírem rebutjar l’oferta i tornar a Bèlgica per a donar suport al xicotet grup de deu publicadors en Bastogne. L’any següent, va ser una alegria vore nàixer el nostre fill Serge. Per desgràcia, set mesos després va caure malaltet i va morir. Li vam expressar a Jehovà la nostra pena i vam trobar consol en l’esperança segura de la resurrecció.

En octubre de 1961, vaig trobar una faena de mitja jornada que em permetria servir de precursor. Però eixe mateix dia, un membre de la sucursal de Bèlgica em va telefonar. Em va preguntar si podria començar a servir com a superintendent de circuit. Li vaig preguntar si podia servir primer de precursor amb la meua dona abans d’acceptar esta assignació. Em va dir que sí, i després de servir junts com a precursors per huit mesos, vam començar l’obra itinerant en setembre de 1962.

En octubre de 1964, quan ja feia dos anys que estàvem en l’obra de circuit, començàrem a servir en la Betel de Brusseŀles. En esta nova assignació, vam rebre moltes benediccions. Poc després, en 1965, el germà Knorr va visitar la nostra sucursal, i vaig rebre la sorpresa de ser nomenat servent de sucursal. Poc temps després, a Elly i a mi ens van convidar a assistir a la classe 41 de l’Escola de Galaad. Les paraules que el germà Knorr havia dit 13 anys abans es compliren. Després de graduar-nos, vam tornar a la Betel de Bèlgica.

Al llarg dels anys, he tingut el privilegi de gastar la meua formació com a advocat per a ajudar a defendre la nostra llibertat de cult en Europa i allà a on fera falta (Fili. 1:7). Com a resultat, vaig poder contactar amb funcionaris de més de 55 països on la nostra obra estava restringida o proscrita. En comptes de dir-los a estos funcionaris que tenia experiència legal, em presentava com «un home de Déu». Sempre buscava la guia de Jehovà en oració, reconeixent que «el cor del rei [o el del jutge], en mans  del Senyor, és com l’aigua dels recs: el gira cap a on vol» (Prov. 21:1).

Una experiència que em va impressionar molt va ser una conversació que vaig tindre amb un membre del Parlament Europeu. Havia fet moltes soŀlicituds per a poder parlar amb ell, i al final va acceptar rebre’m. Em va dir: «Tens cinc minuts, ni un minut més». En eixe moment, em vaig posar a orar. L’home es va posar nerviós i em va preguntar que què estava fent. Jo li vaig dir que li estava donant gràcies a Déu perquè ell era un dels seus ministres. Ell em va preguntar què havia volgut dir. I jo li vaig mostrar Romans 13:4. Com era protestant, este text bíblic li va cridar l’atenció. I, sabeu què va passar? Que vam estar parlant mitja hora i vam tindre una reunió molt productiva, inclús em va dir que respectava la nostra obra.

Amb el pas dels anys, el poble de Jehovà ha lluitat moltes batalles legals en Europa respecte a la neutralitat cristiana, la custòdia dels fills, els impostos i molt més. Ha sigut un privilegi per a mi participar en moltes d’elles i vore personalment com Jehovà ens ha donat la victòria. Fins al dia de hui, els testimonis de Jehovà han guanyat més de 140 casos en el Tribunal Europeu de Drets Humans.

Durant els anys noranta, vaig treballar amb el germà Philip Brumley, de la central mundial, i amb el germà Valter Farneti, d’Itàlia, per a protegir la llibertat religiosa dels nostres germans en Cuba, on la nostra obra estava restringida. Vaig escriure a l’ambaixada de Cuba en Bèlgica i em vaig reunir amb el funcionari assignat per a gestionar la nostra soŀlicitud. En les primeres reunions, no vam fer massa progressos per a solucionar els malentesos que havien portat a les restriccions.

Després d’orar a Jehovà, vam demanar permís per a enviar 500 bíblies a Cuba, i ens el van concedir. Les bíblies arribaren sense problema i es distribuïren entre els germans. Açò ens va convéncer que Jehovà estava beneint els nostres esforços. Llavors, demanàrem permís per a enviar 27.500 bíblies més, i també ens el concediren. Ajudar els nostres germans i germanes de Cuba a tindre la seua pròpia bíblia em va fer molt feliç.

He anat a Cuba moltes voltes per a ajudar a millorar la situació legal de la nostra obra. Durant tot eixe temps, vaig poder establir bones relacions amb molts funcionaris del govern.

En 1994, més d’1.000.000 de persones foren massacrades durant el genocidi contra els tutsis en Ruanda. Per desgràcia, alguns dels nostres germans i germanes també foren assassinats. En seguida es va assignar un grup de germans per a que organitzaren les labors de socors.

Quan el nostre grup va arribar a Kigali, la capital, trobàrem l’oficina de traducció i el magatzem de publicacions plens de forats de bala. Escoltàrem moltes històries tràgiques de germans i germanes que van ser assassinats a matxetades. Però també n’escoltàrem moltes de com els germans es protegien i s’ajudaven els uns als altres. Per exemple, vam conéixer a un germà tutsi a qui una família de Testimonis hutu va mantindre amagat en un forat durant 28 dies per a protegir-lo. En Kigali també vam celebrar una reunió, on ens esforçàrem per animar i consolar a més de 900 germans i germanes.

Després, vam travessar la frontera amb el Zaire (ara la República Democràtica del Congo) per a buscar a molts Testimonis ruandesos que havien fugit als camps de refugiats que hi havia prop de la ciutat de Goma. Com no els trobàvem, li vam demanar a Jehovà que ens ajudara a localitzar-los. Llavors, vam vore que algú caminava cap a nosaltres i li preguntàrem si coneixia algun testimoni de Jehovà. Ell va contestar: «Sí, jo en soc un. Estaré encantat d’acompanyar-vos al Comité de Socors». Després d’una reunió animadora amb ells, ens vam reunir amb uns 1.600 refugiats per a donar-los ànim i consol espiritual. També els vam llegir algunes parts d’una carta de la Junta Directiva. Els germans i les germanes s’emocionaren molt quan llegírem la part que deia: «Esteu constantment en les nostres oracions. Sabem que Jehovà no vos abandonarà». Que certes foren eixes paraules, perquè hui en dia més de 30.000 germans estan molt contents de servir a Jehovà units en Ruanda.

En 2011, després de 58 anys de matrimoni, la meua Elly va faltar. Abocar-li la meua pena a Jehovà en oració em va ajudar. També em consolava compartir les bones notícies del Regne.

A pesar que tinc més de 90 anys, encara isc a predicar totes les setmanes. També coŀlabore en el Departament d’Assumpts Legals de la sucursal de Bèlgica, on compartisc la meua experiència i anime els jóvens betelites.

Fa uns 84 anys li vaig fer la meua primera oració a Jehovà. Va ser l’inici d’una vida meravellosa que ha anat acostant-me més a ell. Que agraït estic que Jehovà sempre haja escoltat les meues oracions (Sal. 66:19). b