La por que vaig sentir en aquella ocasió em va marcar, perquè a partir d’eixe moment vaig començar a buscar el Creador. Però, abans de dir-vos què va passar aquella nit, deixeu-me contar-vos algunes experiències de la infància que van influir en la meua manera de pensar i que em van motivar a buscar a Déu.

Vaig nàixer en 1937 en Guesnain, un poble miner del nord de França. Mon pare, un miner del carbó, em va ensenyar la importància de ser faener. També vaig adoptar el seu fort sentit de la justícia, que el portava a actuar a favor dels miners que aguantaven condicions de treball precàries. Amb la intensió de millorar eixa situació, mon pare es va involucrar en sindicats obrers i en vagues. Li molestava la hipocresia que veia entre els retors de la localitat. Encara que molts d’ells disfrutaven de certs luxes, demanaven aliments i diners als miners, que a penes tenien per a viure. Mon pare estava tan disgustat amb el comportament dels retors que no em va ensenyar res de religió. De fet, mai vam parlar sobre Déu.

 A mesura que creixia, també vaig començar a odiar les injustícies. Entre elles, els prejuís contra alguns estrangers que vivien en França. Jo jugava al futbol amb fills d’immigrants i disfrutava de la seua companyia. A més, ma mare era de Polònia. Per això, desitjava que persones de diferents races pogueren viure en pau i que se les tractara sense distincions.

Em cridaren a files en 1957. Per eixa raó estava en les muntanyes d’Algèria aquella nit fosca que he mencionat abans. Després de cridar «Déu meu! Déu meu!», em vaig trobar cara a cara, no amb un soldat enemic, sinó amb un burro! Xe, quin descans! Aquella experiència i la guerra en si em feren meditar detingudament en el propòsit de la vida. Em plantejava: «Per què estem ací? Es preocupa Déu per nosaltres? Disfrutarem algun dia de verdadera pau?».

Temps després, estant de permís en casa dels meus pares, vaig conéixer un testimoni de Jehovà. Em va donar una còpia de La Sainte Bible, una traducció catòlica en francés, que vaig començar a llegir quan vaig tornar a Algèria. Un passatge en particular em va tocar la fibra. Era Apocalipsi 21:3, 4, on diu respecte a Déu: «Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment». * Estes paraules em van sorprendre. Em preguntava si serien de veres. En eixe moment, no sabia pràcticament res de Déu ni de la Bíblia.

En 1959, després de deixar l’exèrcit, vaig conéixer a François, un Testimoni que em va ensenyar moltes veritats bíbliques. Per exemple, em va mostrar amb la Bíblia que Déu té un nom propi, Jehovà (Sl 83:18 TNM). També em va explicar que Jehovà portarà justícia a la terra, la convertirà en un paradís i complirà les paraules d’Apocalipsi 21:3, 4.

Eixes ensenyances tenien tot el sentit i em van arribar al cor. Però, al mateix temps, em vaig enfadar molt amb els retors i volia denunciar-los per ensenyar coses que no estan en la Bíblia. Pareix que encara estava influït per la manera de pensar de mon pare. No podia esperar, volia fer alguna cosa immediatament!

François i els meus nous amics Testimonis m’ajudaren a controlar la ira. M’explicaren que la nostra labor com a cristians no és jutjar sinó donar esperança per mitjà de les bones notícies del Regne de Déu. Això és el que va fer Jesús i el que va manar que feren els seus seguidors (Mt 24:14; Lc 4:43). També necessitava aprendre a parlar a la gent amb amabilitat i tacte, sense importar el que cregueren. Com diu la Bíblia: «Un servent del Senyor no s’ha de barallar, sinó que ha de ser amable amb tots» (2 Tm 2:24).

Vaig fer els canvis necessaris i, en 1959, em vaig batejar com a testimoni de Jehovà en una assemblea de circuit. Allí vaig conéixer una germana jove, anomenada Angèle, que em va entrar per l’ull. Vaig començar a anar a algunes  reunions de la seua congregació i, un any després, ens vam casar. És una dona exceŀlent, una esposa meravellosa i un gran regal de part de Jehovà (Pr 19:14).

Amb el pas dels anys, he aprés moltes lliçons importants de germans d’experiència. Una de les primeres de la llista és que per a poder complir qualsevol assignació difícil hem de ser humils i aplicar la saviesa que trobem en Proverbis 15:22, on diu que «els projectes; amb nombrosos consellers, arriben a bon terme».

En 1964, vaig poder comprovar la certesa d’eixes paraules inspirades. Aquell any vaig començar a servir com a superintendent de circuit visitant les congregacions per a animar els germans i edificar-los espiritualment. No obstant, com només tenia 27 anys, em faltava molta experiència. Cometia errors, però intentava aprendre d’ells. I sobretot, aprenia moltes lliçons de «consellers» capacitats i d’experiència.

Una de les primeres lliçons que recorde va ser després de visitar una congregació en París. Un germà madur en sentit espiritual em va preguntar si podia parlar amb mi en privat. Li vaig dir: «Clar que sí!».

Ell em va preguntar: «Louis, quan un metge fa una visita a domicili, a qui va a vore?».

Li vaig respondre: «Al malalt».

Ell em va dir: «Molt bé. Però he vist que passes la major part del teu temps amb germans que estan espiritualment bé, com el superintendent de congregació. Ací hi ha molts germans i germanes que estan desanimats, són nous o, simplement, són tímids. Apreciarien molt que passares temps amb ells i, fins i tot, que acceptares la seua invitació a dinar».

Quant vaig agrair el bon consell que em va donar aquell germà. El seu amor per les ovelles de Jehovà em va arribar al cor. Per això, em vaig tragar l’orgull i, en seguida, vaig començar a aplicar el que m’havia dit. Li agraïsc a Jehovà tindre germans aixina.

En 1969 i en 1973, em van nomenar responsable del Departament de servici d’aliments de dos assemblees internacionals en Colombes (París). En la de 1973, havíem de donar menjar a unes 60.000 persones durant cinc dies! Estava  intimidat només de pensar-ho. Però de nou, Proverbis 15:22 era la clau de l’èxit: consultar consellers d’experiència. Vaig buscar l’ajuda de germans espiritualment madurs que coneixien bé la indústria de l’alimentació. Entre ells hi havia carnissers, agricultors, cuiners i comercials. Junts vam poder dur a bon terme una assignació descomunal.

En 1973, a la meua dona i a mi ens convidaren a servir en la Betel de França. La meua primera assignació va ser un altre gran repte. Havia de fer arribar publicacions als nostres germans del país africà del Camerun, on la nostra obra va estar prohibida entre 1970 i 1993. De nou, em vaig sentir desbordat. Potser, adonant-se d’això, el germà que supervisava l’obra en França em va animar dient-me: «Els nostres germans del Camerun tenen una gran necessitat d’aliment espiritual. Alimentem-los!». I això és el que vam fer.

Vaig viatjar en diverses ocasions a països que limitaven amb el Camerun per a trobar-me amb ancians d’aquell país. Aquells hòmens valents i discrets m’ajudaren a fer les gestions necessàries per a aconseguir un subministrament regular d’aliment espiritual per al Camerun. Jehovà va beneir els nostres esforços. De fet, durant uns 20 anys, els germans d’aquell país no es van perdre ni tan sols un número de La Talaia ni d’una publicació mensual anomenada Nuestro Servicio del Reino.

Des que vam començar a festejar, vaig poder observar les qualitats espirituals d’Angèle, que es van fer encara més evidents de casats. De fet, el mateix dia de la nostra boda, em va demanar que orara per la nostra meta de servir a Jehovà plenament com a matrimoni. I Jehovà va respondre aquella oració.

 Angèle també m’ha ajudat a confiar totalment en Jehovà. Per exemple, quan en 1973 ens van convidar a servir en Betel, no sabia si acceptar o no, perquè m’encantava l’obra itinerant. Però Angèle em va recordar que havíem dedicat les nostres vides a Jehovà i em va preguntar si no hauríem de fer tot el que la seua organització ens demana (He 13:17). Com podia rebatre eixe argument? Així que, a Betel se n’anàrem. Durant tots estos anys, la discreció, sensatesa i visió espiritual de la meua dona han enfortit el nostre matrimoni i ens han ajudat a prendre bones decisions.

Encara que ens hem fet majors, Angèle continua sent una exceŀlent esposa i un gran suport. Per exemple, per a poder assistir a les escoles bíbliques —moltes de les quals es fan en anglés— Angèle i jo ens vam posar la meta de millorar el nostre domini d’eixe idioma. Això suposava mudar-nos a una congregació de parla anglesa, encara que ja teníem més de 75 anys. Degut a les meues responsabilitats com a membre del Comité de Sucursal de França, se’m feia difícil trobar temps per a estudiar. Però Angèle i jo ens ajudàvem mútuament. Ara que passem dels 80, continuem preparant-nos les reunions tant en anglés com en francés. Intentem participar tant com podem en les reunions i en la predicació amb la nostra congregació. Jehovà ha beneït els nostres esforços per haver aprés anglés.

Una d’eixes benediccions ens va arribar en 2017. Angèle i jo vam rebre el privilegi excepcional d’assistir a l’Escola per a Membres dels Comités de Sucursal i les seues Dones, que es va celebrar en el Centre Educatiu de la Watchtower en Patterson (Nova York).

Jehovà és realment el Gran Instructor (Is 30:20). Per tant, no ens sorprén que els seus servents, majors i jóvens, reben la millor educació possible (Dt 4:5-8). De fet, he observat que els jóvens que escolten tant a Jehovà com a germans i germanes d’experiència progressen espiritualment i arriben a ser servents fidels d’ell. Proverbis 9:9 ens recorda: «El savi serà més savi si l’instrueixes; alliçona el just i augmentarà el seu saber».

De tant en tant, recorde la por que vaig passar aquella fosca nit en les muntanyes d’Algèria fa uns 60 anys. Poc m’imaginava en aquell moment totes les coses bones que tenia per davant. He aprés tant dels altres! Sense dubte, Jehovà ens ha donat a Angèle i a mi una vida meravellosa i satisfactòria. Per això, estem determinats a no deixar d’aprendre mai del nostre Pare celestial i dels germans i germanes d’experiència que l’estimen.