Vaig nàixer en 1983. Els primers anys de la meua vida van ser normals, però quan tenia deu anys, vaig començar a sentir dolors molt forts per tot el cos. Uns dos anys després, em vaig despertar un matí i no podia moure’m. Per molt que m’esforçara, no podia menejar les cames. Des d’aquell dia, no he tornat a caminar. La malaltia també va detindre el meu creixement i, hui en dia, continue tenint l’estatura d’un xiquet.

Ja feia uns mesos que estava confinat en casa quan dos testimonis de Jehovà tocaren a la porta. Quan venia visita, normalment m’amagava, però eixe dia vaig deixar que aquelles dones em parlaren. A mesura que m’explicaven coses del Paradís, vaig recordar el que havia sentit quan tenia uns cinc anys. En aquell temps, Jethro, un missioner que vivia en Surinam, visitava una volta al mes el poblat i estudiava la Bíblia amb mon pare. Jethro em tractava amb molta amabilitat, i jo li tenia molt de carinyo. També, els meus iaios em portaven a algunes reunions dels Testimonis que se celebraven en el nostre poblat. Així que quan Florence, una d’aquelles dones, em va preguntar si volia aprendre més sobre la Bíblia, li vaig dir que sí.

Florence va tornar a visitar-me amb el seu home, Justus, i els dos començaren a estudiar la Bíblia amb mi. Quan van vore que no sabia llegir, ells m’ensenyaren i, després d’un temps, ja podia fer-ho pel meu compte. Però un dia, em van dir que els havien assignat a servir en Surinam. Per desgràcia, no hi havia cap altre germà en Orealla amb qui poguera estudiar. Afortunadament, Jehovà no es va oblidar de mi.

Al poc d’això, un precursor anomenat Floyd va arribar a Orealla i va tocar a la meua porta mentres predicava de cabanya en cabanya. Quan em va oferir un curs bíblic, se’m va escapar un somriure. I em va preguntar: «Per què somrius?». Li vaig explicar que ja havia estudiat el fullet ¿Qué exige Dios de nosotros? i que havia començat a considerar el llibre El conocimiento que lleva a vida eterna. * També li vaig contar per què no havia pogut continuar el curs. Floyd va acabar el llibre Conocimiento amb mi però, llavors, també va ser assignat a servir en un altre lloc. De nou, m’havia quedat sense mestre de la Bíblia.

No obstant, en 2004, dos precursors especials van ser assignats a Orealla. Es deien Granville i Joshua, i els vaig conéixer un dia que estaven predicant de cabanya en cabanya. Quan em van  preguntar si volia estudiar, vaig somriure. Els vaig demanar que estudiaren amb mi el llibre Conocimiento des del principi. Volia comprovar si m’ensenyarien lo mateix que m’havien ensenyat els altres mestres. Granville em va informar que s’estaven celebrant reunions en el poblat. Jo volia assistir, encara que portava prop de deu anys sense eixir de casa. Així que Granville va passar a arreplegar-me amb una cadira de rodes i em va portar a la Sala del Regne.

Amb el temps, Granville em va animar a apuntar-me a l’Escola Bíblica per a la Predicació. Em va dir: «Tens una discapacitat, però no t’impedix parlar. Algun dia faràs un discurs públic. Segur que ho faràs». Les seues paraules animadores em van donar confiança.

Vaig començar a predicar amb Granville. Ara bé, molts dels carrers del poblat tenien massa bonys per a una cadira de rodes. Així que li vaig demanar que gastara un carretó per a portar-me. Eixa solució va funcionar molt bé. En abril de 2005, em vaig batejar. I, poc després, els germans em van ensenyar a encarregar-me de les publicacions de la congregació i del sistema de so de la Sala del Regne.

Tristament, en 2007, mon pare va morir en un accident de barca. La meua família estava desfeta. Granville va orar amb nosaltres i ens va llegir alguns passatges consoladors de la Bíblia. Dos anys després, una altra tragèdia ens va deixar en xoc: Granville també va morir en un accident de barca.

La nostra xicoteta i desconsolada congregació s’havia quedat sense ancians i amb un únic servent ministerial. La mort de Granville em va afectar moltíssim. Era un amic molt estimat que havia cuidat fidelment de les meues necessitats espirituals i físiques. La primera reunió després de la seua mort, tenia assignada la lectura de l’estudi de La Talaia. Me les vaig apanyar els primers dos paràgrafs, però després vaig començar a plorar sense parar i vaig haver de baixar de la plataforma.

Vaig començar a sentir-me millor quan alguns germans d’una altra congregació van vindre a Orealla a ajudar-nos. La sucursal també ens va enviar a Kojo, un precursor especial. Per a la meua alegria, ma mare i el meu germà menut començaren a estudiar la Bíblia i es batejaren. En març de 2015, em van nomenar servent ministerial. Després d’un temps, vaig fer el meu primer discurs públic. Aquell dia, vaig recordar amb un somriure i llàgrimes de gratitud el que Granville m’havia dit anys abans: «Algun dia faràs un discurs públic. Segur que ho faràs».

Gràcies als programes de JW Broadcasting^®, he sabut d’altres germans que estan en una situació similar a la meua però que, a pesar de la seua discapacitat, porten una vida feliç i productiva. Pel que a mi respecta, encara puc fer algunes coses. El meu desig de donar-li tot el que puc a Jehovà em va motivar a servir de precursor regular. I quina sorpresa em vaig endur en setembre de 2019 al saber que havia sigut nomenat ancià de la nostra congregació d’uns 40 publicadors!

Done les gràcies als estimats germans i germanes que van estudiar amb mi i m’han ajudat a dur a terme el meu ministeri. Però, sobretot, estic agraït perquè Jehovà no es va oblidar de mi.