Abans de dir-vos què va passar després, deixeu-me que vos conte com vaig començar en el servici a temps complet.

Vaig nàixer en 1942, en la preciosa illa caribenya de Curaçao. Mon pare era originari de Surinam, però es va mudar per treball. Es va batejar un parell d’anys abans que jo nasquera i va ser un dels primers testimonis de Jehovà de Curaçao. a Estudiava la Bíblia totes les setmanes amb els meus germans i amb mi, encara que no sempre li ho posàvem fàcil. Quan vaig fer 14 anys, ens vam mudar a Surinam perquè mon pare havia de cuidar de sa mare que ja era major.

En Surinam, em vaig fer amic dels jóvens de la congregació que servien zelosament a Jehovà. Tenien uns quants anys més que jo i eren precursors regulars. Quan contaven les experiències que havien tingut en la predicació, les seues cares s’iŀluminaven de felicitat. Després de les reunions, també teníem conversacions sobre temes bíblics, a voltes, mentres estàvem assentats mirant les estreles. Els meus amics m’ajudaren a saber què volia fer amb la meua vida: volia treballar per a Jehovà. Així que, als 16 anys, em vaig batejar i, als 18, vaig començar a servir com a precursor regular.

Com a precursor, vaig aprendre moltes coses que m’han ajudat al llarg de la meua carrera de servici a temps complet. Per exemple, una de les primeres lliçons que vaig aprendre va ser la importància de capacitar als altres. Quan vaig començar a servir de precursor, un missioner anomenat Willem van Seijl es va convertir en el meu mentor. b Em va ensenyar molt sobre  com s’havien d’atendre les responsabilitats de la congregació. En aquell moment, no tenia ni idea de la falta que em feia. A l’any següent, em nomenaren precursor especial i, a partir d’eixe moment, vaig començar a atendre els grups aïllats que es trobaven enmig de la selva de Surinam. Agraïsc molt la capacitació tan oportuna que em donaren germans com Willem. Per això, sempre he intentat imitar el seu exemple apartant temps per a capacitar als altres.

Una segona lliçó que vaig aprendre va ser lo beneficiós que és dur una vida senzilla però ben planificada. Vivia amb un altre precursor especial i, a principis de cada mes, planificàvem el que necessitàvem per a les següents setmanes. Després, un dels dos feia el llarg viatge a la capital per a fer la compra. Havíem d’anar amb compte a l’hora de gastar la nostra assignació econòmica i racionar les provisions per a que ens duraren tot el mes. Si se’ns acabava alguna cosa mentres estàvem en la selva, poques persones, per no dir-ne cap, podrien ajudar-nos. Estic convençut que haver aprés des de jovenet a dur una vida senzilla, però ben organitzada, m’ha ajudat a continuar treballant per a Jehovà al llarg de la meua vida.

La tercera lliçó que vaig aprendre va ser lo bo que és predicar a les persones en la seua llengua materna. Vaig créixer parlant neerlandés, anglés, papiament i sranan (també conegut com sranantongo), l’idioma més parlat en Surinam. No obstant, en la selva vaig vore que les persones responien molt millor a les bones notícies quan els predicàvem en la seua llengua materna. Se’m feia difícil parlar alguns d’estos idiomes, com per exemple, el saramacà, ja que és una llengua tonal. Però l’esforç va valdre la pena. Al llarg dels anys, he pogut ensenyar la veritat a moltes més persones gràcies a parlar-los en l’idioma del seu cor.

Per descomptat, també vaig viure situacions incòmodes. Una d’elles va ser quan li vaig voler preguntar en saramacà a una estudiant de la Bíblia si es trobava millor del mal de panxa. Però, en realitat, li vaig preguntar si estava embarassada. No cal dir que la meua pregunta no li va fer gens de gràcia. A pesar dels meus errors, sempre m’he esforçat per parlar la llengua materna de la gent del territori.

En 1970, em nomenaren superintendent de circuit. Eixe any, a molts grups aïllats de la selva els vaig presentar el discurs amb diapositives titulat Visitando la central mundial de los testigos de Jehová. Per a arribar fins a ells, un grup de germans i jo navegàvem pels rius de la selva amb una canoa. Portàvem un generador, una marraixa de gasolina, làmpares de querosé i un equip de projecció. Quan arribàvem, havíem de carregar amb tot l’equipament per dins de la selva fins al lloc on presentava el discurs. Però el que més recorde d’estos viatges és lo molt que les persones d’eixes zones aïllades disfrutaven d’estos programes. Que feliç em feia ajudar als altres a aprendre sobre Jehovà i la part terrestre de la Seua organització! Les  recompenses espirituals superaven de bon tros qualsevol sacrifici físic que havia de fer per l’obra de Jehovà.

Encara que sabia que estar fadrí em feia més fàcil complir amb la meua assignació, tenia la necessitat de trobar una companya per a tota la vida. Així que vaig començar a demanar-li específicament a Jehovà una muller que poguera servir feliçment a temps complet amb mi, a pesar de les dificultats de la selva. Com un any després, vaig començar a festejar amb Ethel, una precursora especial amb un gran esperit de sacrifici. Des de joveneta, sentia una gran admiració per l’apòstol Pau i volia dedicar la seua vida al ministeri tal com ho havia fet ell. Ens casàrem en setembre de 1971 i començàrem a servir en l’obra de circuit com a matrimoni.

Com Ethel s’havia criat amb poques comoditats, no li va costar adaptar-se a l’obra itinerant en la selva. Per exemple, quan ens preparàvem per a visitar les congregacions de l’interior de la selva dúiem poc equipatge. Llavàvem la roba i ens banyàvem en el riu. Ens vam acostumar a menjar tot el que els germans ens preparaven, ja fora iguanes, piranyes o qualsevol cosa que hagueren caçat en la selva o pescat en el riu. Quan no teníem plats, menjàvem en fulles de plataner, i si no teníem coberts, menjàvem amb els dits. Ethel i jo estem convençuts que fer sacrificis junts per l’obra de Jehovà ens ha unit més a ell fins a formar una corda triple (Ecle 4:12). No canviaríem estes experiències per res del món!

Un dia, quan tornàvem de visitar els germans de la selva, ens va passar l’experiència que he contat al principi. Quan la canoa va xocar contra la roca, es va afonar, però en seguida va eixir a la superfície. Afortunadament, encara que  portàvem jupetins salvavides, no caiguérem a l’aigua. Això sí, la canoa es va inundar. Així que buidàrem els pots de menjar en el riu i els gastàrem per a traure l’aigua.

Com ja no ens quedaven provisions per a la resta del viatge, intentàrem pescar. Però com no vam tindre èxit, li vam demanar a Jehovà que ens donara el menjar per a eixe dia. Just després d’orar, un dels germans va llançar el sedal i va agarrar un peix tan gran que els cinc poguérem sopar eixa nit i quedar-nos satisfets.

Després de cinc anys junts en l’obra itinerant, rebérem una benedicció inesperada: Ethel estava embarassada. La notícia em va alegrar molt, encara que no sabia com afectaria la nostra assignació. Ethel i jo desitjàvem de tot cor continuar en el servici a temps complet sempre que fora possible. En 1976, va nàixer el nostre fill Ethniël i, dos anys i mig després, vam tindre el segon, a Giovanni.

Com Surinam era un territori de necessitat, la sucursal em va permetre continuar com a superintendent de circuit mentres criàvem els nostres fills. Quan ja eren més majorets, em van assignar circuits amb menys congregacions. Això em permetia dedicar un parell de setmanes al mes a l’obra itinerant i servir com a precursor la resta del mes en la congregació on estàvem assignats. Ethel i els xicons m’acompanyaven quan visitava les congregacions que estaven prop de casa. Però, quan visitava les congregacions i assistia a les assemblees en la selva, anava a soles.

M’havia d’organitzar molt bé per a complir amb totes les meues responsabilitats. M’assegurava que férem l’estudi de família totes les setmanes. Quan jo estava fora visitant les congregacions en la selva, era Ethel qui conduïa l’estudi de família amb els nostres fills. Però, sempre que podíem, féiem coses junts com a família. Ethel i jo a sovint buscàvem entreteniment sa per als nostres fills, ja foren jocs o escapades a llocs interessants. Em gitava molt tard perquè em quedava preparant tota la faena que havia d’atendre en la meua assignació. Per una altra banda, Ethel, tal com l’esposa competent que es descriu en Proverbis 31:15, s’alçava de bon matí per a poder considerar el text del dia en família i desdejunar junts abans que els nostres fills se n’anaren a escola. Que agraït estic de tindre una dona tan abnegada que sempre m’ha ajudat  a complir amb les responsabilitats que Jehovà m’ha donat.

Com a pares, ens esforçàvem moltíssim per ajudar els nostres fills a estimar a Jehovà i valorar la predicació. Volíem que dedicaren la seua vida a servir a temps complet, no perquè això fora el que nosaltres més desitjàrem, sinó perquè ho desitjaren ells. Sempre els contàvem lo feliços que ens feia servir a temps complet i els destacàvem com Jehovà ens havia ajudat i beneït com a família a pesar de les dificultats. També ens asseguràvem que passaren temps amb germans que posaven a Jehovà en primer lloc en la seua vida.

Jehovà ens va donar tot el que necessitàvem mentres vam criar els nostres fills. Per descomptat, jo sempre feia tot el que podia per a mantindre la meua família. L’experiència que vaig adquirir en la selva mentres era fadrí i servia com a precursor especial em va ensenyar a administrar bé els diners per a que no ens faltara lo bàsic. Però a voltes, per molt que ens esforçàrem, no podíem aconseguir tot el que necessitàvem. En eixes ocasions, estic segur que Jehovà ens va ajudar. Per exemple, entre 1986 i 1992, quan va esclatar una guerra civil en Surinam, a vegades es feia difícil aconseguir productes de primera necessitat. Però Jehovà es va assegurar que no ens faltaren (Mt 6:32).

Durant tots estos anys, Jehovà sempre ha cuidat de nosaltres, ens ha ajudat a ser feliços i ens ha donat una vida plena. Els nostres fills han sigut una gran benedicció, i educar-los per a servir a Jehovà ha sigut un privilegi. Ens alegra que Ethniël i Giovanni escolliren dedicar la seua vida al servici a temps complet. Els dos es van graduar en l’Escola per a Evangelitzadors del Regne i estan servint en la sucursal de Surinam junt amb les seues dones.

Encara que Ethel i jo ja tenim la nostra edat, continuem estant molt ocupats servint a Jehovà com a precursors especials. De fet, estem tan afaenats que encara no he trobat temps per a ensenyar-me a nadar. Però, quan reflexione en tot el que he viscut, no em penedisc de res. Puc dir amb el cor en la mà que escollir des de ben jovenet treballar per a Jehovà a temps complet ha sigut una de les millors decisions que he pres.