Paul: Que contents estàvem! Era novembre de 1985 i anàvem de camí a la nostra primera assignació com a missioners en Libèria, en l’Àfrica Occidental. El nostre vol va parar en el Senegal. I Anne, tota emocionada, em va dir: «En poquet més d’una hora estarem en Libèria!». Però després, vam escoltar este anunci: «Els passatgers amb destí a Libèria han de baixar de l’avió. Un colp d’estat ens impedix aterrar allí». Durant els següents deu dies, ens vam quedar amb uns missioners en el Senegal. I allí, ens enteràrem per les notícies que en Libèria estaven matant a moltes persones i que el govern havia imposat el toc de queda. A qui no el complira, se’l carregaven.

Anne: Podríem dir que no som molt aventurers per naturalesa. De fet, des de xicoteta se’m coneix com «Annie la poregosa». Em pose nerviosa fins i tot quan he de creuar un carrer! Però estàvem decidits a anar a la nostra assignació encara que fora perillós.

Paul: Anne i jo ens vam criar en la mateixa zona, en l’oest d’Anglaterra. Els meus pares i la mare d’Anne sempre ens van animar a ser precursors. Aixina que els dos vam escomençar este servici just després d’acabar l’escola. Els nostres pares estaven molt contents que volguérem fer del temps complet la nostra carrera en la vida. Quan tenia 19 anys, vaig tindre el privilegi d’entrar en Betel, i Anne ho va fer en 1982, després de casar-nos.

Anne: Ens encantava Betel, però sempre havíem volgut servir a on hi haguera més necessitat de publicadors. Treballar amb germans que van ser missioners va avivar encara més eixe desig. Aixina que vam orar sobre açò cada nit durant tres anys. I quina alegria vam sentir quan vam rebre la invitació per a assistir a la classe 79 de Galaad en 1985! Ens assignaren a Libèria, en l’Àfrica Occidental.

Paul: En quant vam poder, vam agarrar el primer avió cap a Libèria. L’ambient era molt tens i encara hi havien tocs de queda. Qualsevol sorollet que fera un cotxe, era suficient per a que la gent entrara en pànic!  Per a calmar els nostres nervis, llegíem junts parts del llibre dels Salms cada nit. A pesar de tot això, ens encantava la nostra assignació. Com a missionera, Anne eixia a predicar tots els dies, i jo servia en Betel junt amb John Charuk. a Treballar amb ell va ser de molta ajuda, perquè tenia molta experiència i comprenia a la perfecció la situació dels germans i les germanes.

Anne: Per què ens vam enamorar de Libèria tan prompte? Pels germans i les germanes, perquè eren carinyosos, oberts i fidels. Ens vam sentir tan units a ells que es convertiren en la nostra nova família. Els seus consells ens enfortiren espiritualment. La predicació era una passada. Imagina’t, la gent volia que ens quedàrem més temps amb ells quan els predicàvem! Era normal trobar-te a gent pel carrer parlant de temes bíblics. Aixina que per a nosaltres era molt fàcil unir-nos a eixes conversacions. Teníem tants cursos bíblics que no els podíem atendre. Això era un problema meravellós!

Paul: Després de quatre anys de relativa pau, tot va canviar. En 1989 va començar una guerra civil. Des del 2 de juliol de 1990, les tropes rebels començaren a tindre controlada l’àrea al voltant de Betel. Durant els tres mesos següents, vam perdre el contacte amb el món exterior, inclús amb les nostres famílies i amb la central mundial. Per totes parts hi havia violència i caos, el menjar escassejava i es cometien moltes violacions. Desafortunadament, esta situació va durar 14 anys i va afectar a tot el país.

Anne: Membres d’algunes tribus lluitaven contra els membres d’altres tribus i els mataven. En tots els carrers hi havien soldats que portaven armes i vestien de manera estranya i, a més, saquejaven totes les cases. Els soldats bloquejaren les carreteres per a controlar les persones i, molt a sovint, mataven els qui volien passar. Mataven per matar i amuntonaven els cossos uns damunt dels altres. Això fins i tot va passar prop de Betel. Tristament, alguns dels nostres germans van morir aixina, inclús dos dels nostres estimats missioners.

Els germans arriscaren les seues vides per amagar Testimonis d’altres tribus que estaven sent perseguits i assassinats. Els missioners i els betelites feren lo mateix. En Betel, alguns germans que hagueren de fugir dormien en la planta baixa, i altres en les habitacions en companyia dels betelites. En el nostre cas, compartírem l’habitació amb una família de set membres.

Paul: Cada dia, els soldats intentaven entrar per a saber si estàvem amagant a algú. Teníem un  sistema de seguretat que constava de quatre persones: dos vigilaven des d’una finestra i els altres dos des de la porta exterior. Si els qui estaven en la porta tenien les mans davant d’ells, significava que tot anava bé. Però si es posaven les mans a l’esquena, volia dir que hi havia perill. Aixina que, els qui estaven vigilant des de la finestra anirien corrents a amagar els nostres amics.

Anne: Després de moltes setmanes, un grup de soldats violents va entrar a Betel per la força. Una germana i jo ens vam tancar en el bany, on teníem un xicotet amagatall darrere d’un moble amb un fons fals. La germana es va clavar allí. Els soldats m’havien seguit i anaven armats. Van colpejar violentament la porta, i Paul va intentar que no entraren dient que jo estava usant el bany. Al tancar el compartiment a on vaig amagar la germana, vaig fer prou de soroll. Després, havia de col·locar les estanteries en el seu lloc, i això va fer que tardara més del compte. Estava segura que els soldats s’estaven preguntant què estava fent, i em va agarrar tanta por que vaig començar a tremolar. No sabia què fer, i si s’adonaven que tenia por? Vaig decidir fer una oració en silenci suplicant-li ajuda a Jehovà. Després vaig obrir la porta i els vaig saludar calmadament. Un d’ells em va espentar i va anar directament cap al moble, el va obrir i va tirar tot el que hi havia en les estanteries. Però es va quedar de pedra, perquè no va trobar res. Tant ell com el seu grup buscaren en altres habitacions i en l’àtic, però una volta més no van trobar res.

Paul: Durant mesos, vam tindre molt poquet per a menjar. Aixina que l’aliment espiritual va ser el nostre salvavides. L’Adoració matutina era l’únic desdejuni que teníem i la valoràvem molt, perquè ens donava les forces per a aguantar cada dia.

Sabíem que si ens quedàvem sense aigua i sense menjar, hauríem d’eixir de Betel a per estes provisions. Aixina que no podríem haver protegit els qui estaven amagats, i probablement els haurien assassinat. Però a sovint, Jehovà ens donava el que necessitàvem just en el moment oportú i de maneres impressionants. Aixina és, Jehovà va cuidar de les nostres necessitats i ens va ajudar a controlar les nostres pors.

El món era un lloc cada volta més fosc, però la veritat cada dia brillava més. En repetides ocasions, els nostres germans i germanes van haver de fugir per a salvar la vida, però van mantindre una fe forta i calma a pesar de totes les dificultats. Alguns deien que afrontar esta guerra era «una bona preparació per a la gran tribulació». Els ancians i els germans jóvens valerosament van fer tot el que van poder per ajudar els germans i les germanes. Els qui van haver de fugir a altres zones es van ajudar els uns als altres i van començar a predicar en eixos llocs. Gastaven qualsevol cosa que trobaven en el bosc per a construir senzilles sales del Regne i celebrar reunions. En eixos moments tan terribles, anar a les reunions i predicar va donar als germans i les germanes l’esperança i l’ànim que tant necessitaven. Quan repartíem  les provisions, ens emocionava molt que els germans, en comptes de demanar-nos roba, ens demanaven bosses i carteres per a predicar. Moltes de les persones que havien vist i experimentat les atrocitats de la guerra estaven més dispostes a escoltar les bones notícies. Els impressionava molt lo feliços i positius que eren els Testimonis; eren com una llum enmig d’aquella foscor (Mat. 5:14-16). L’entusiasme de la germandat fins i tot va fer que alguns d’aquells soldats violents arribaren a ser Testimonis.

Paul: A voltes vam haver de deixar el país, en tres ocasions vam estar fora durant poc temps, i en altres dos durant tot un any. Una germana missionera va resumir molt bé com ens sentíem cada volta que havíem d’anar-nos-en: «En Galaad, ens van ensenyar que havíem de posar tot el cor en la nostra assignació, i aixina ho vam fer. Per tant, deixar els nostres germans i germanes en eixa situació ens trencava el cor». Afortunadament, estàvem contents de poder ajudar en l’obra en Libèria des de països veïns.

Anne: En maig 1996, eixírem amb el cotxe de la sucursal junt amb dos germans més i portàvem informació molt important sobre l’obra en Libèria. Volíem anar a un lloc més segur en l’altra part de la ciutat que estava a 16 kilòmetres de distància. Però, just en eixe moment, van atacar la zona on estàvem. Un grup de soldats violents començaren a pegar tirs a l’aire, ens van parar, van traure a tres de nosaltres fora del cotxe i se’l van emportar mentres Paul encara estava dins. Ens vam quedar en xoc. De repent, Paul va aparéixer caminant entre la multitud i portava el cap xorrant sang. Pareixia que li havien disparat, però si haguera sigut aixina no estaria caminant. Afortunadament, va ser una ferida de poca importància provocada per un soldat que el va colpejar al tirar-lo del cotxe.

Un vehicle militar que passava per allí anava carregat de persones que es notava que tenien molta por. Vam decidir pujar, però com no hi havia lloc dins, ens vam agarrar per la part de fora. El conductor va arrancar a tota velocitat i quasi caem. Li vam suplicar que parara, però tenia tanta por que no ens va escoltar. No sé com ho vam fer, però finalment no vam caure i vam arribar al destí tremolant de por i molt cansats.

Paul: Anàvem tots bruts i portàvem la roba esgarrada. Ens miràrem els uns als altres i no podíem creure que estiguérem vius. Vam dormir en un camp al costat d’un helicòpter que estava fet pols i ple de forats de bales. Per sorprenent que parega, eixe helicòpter és el que ens portaria al sendemà a Sierra Leone. Estàvem molt agraïts d’estar vius, però al mateix temps molt preocupats pels nostres germans.

Anne: Quan vam arribar a la Betel de Freetown (Sierra Leone), ens vam sentir segurs i ben cuidats. Però llavors, em van començar a vindre mals records del que havíem viscut en Libèria. Durant el dia, estava en estat d’alerta i amb por, i tot el que tenia al meu voltant pareixia irreal. Per les nits, em despertava suada i tremolant, amb la sensació que alguna cosa roín passaria. Em costava respirar. Llavors, Paul m’abraçava i orava amb mi. Cantàvem càntics del Regne fins que em passava el tremolor. Sentia que m’estava tornant boja i que ja no podia servir com a missionera.

No oblidaré mai el que va passar després. Eixa mateixa setmana vam rebre dos revistes. Una era la Desperteu-vos! del 8 de juny de 1996 que portava l’article «Qué hacer ante los ataques de pánico». Gràcies a això, vaig poder comprendre el que m’estava passant. L’altra va ser La Talaia del 15 de maig de 1996 que duia l’article «¿De dónde proviene su fuerza?». En eixe article hi havia un dibuix d’una palometa amb l’ala ferida. S’explicava que, igual que una palometa pot continuar alimentant-se i volant a pesar de tindre les ales en eixa situació, nosaltres també podem seguir avant amb l’esperit de Jehovà per a poder ajudar els altres, encara que tinguem ferides emocionals. Gràcies a estos articles, Jehovà em va donar el que necessitava en el moment oportú (Mat. 24:45). Vaig investigar i vaig recopilar articles pareguts en una carpeta, això em va ajudar molt. Amb el temps, els meus símptomes d’estrés postraumàtic van disminuir.

Paul: Sempre ens posàvem molt contents quan acabàvem tornant a Libèria. Cap al final de 2004, ja  portàvem quasi 20 anys en esta assignació. La guerra havia acabat i hi havien plans de construcció en la sucursal. Però, de repent, ens van demanar que acceptàrem una nova assignació.

Açò va ser molt difícil per a nosaltres. Estàvem tan units a la nostra família espiritual que no sabíem què faríem. Quan vam deixar les nostres famílies per a anar a Galaad, vam comprovar que deixar la nostra vida en mans de Jehovà portava moltes benediccions, aixina que vam acceptar. La nostra nova assignació ens va portar a Ghana.

Anne: Quina plorera portàvem quan vam haver de deixar Libèria. Però ens va sorprendre molt quan Frank, un germà major i molt sabut, ens va dir: «Heu d’oblidar-nos!». Després va explicar: «Sabem que això serà difícil, però heu de posar el vostre cor en la nova assignació. Ve de part de Jehovà, aixina que cuideu molt dels germans i les germanes d’allí». Açò ens va donar les forces per a afrontar el repte de començar de nou on ningú ens coneixia i on tot era nou per a nosaltres.

Paul: No obstant això, no vam tardar molt en arribar a estimar la nostra nova família espiritual en Ghana. Allí hi havien molts Testimonis. Vam aprendre molt de la lleialtat i la fe forta dels nostres nous amics. Llavors, després de servir en Ghana durant 13 anys, vam rebre una altra sorpresa. Ens van demanar que anàrem a servir a la sucursal de Kenya, en l’Àfrica Oriental. Encara que trobàvem molt a faltar els amics que havíem deixat en altres assignacions, en seguida en vam fer de nous en Kenya. I ací estem, en este immens territori on hi ha tanta necessitat.

Anne: Al llarg dels anys, he experimentat episodis de tremolors per la por i l’ansietat. Les situacions perilloses i estressants poden tindre un impacte físic i emocional en nosaltres. No tenim protecció miraculosa en contra d’açò. Quan sent dispars, se’m posa un nuc a l’estómac i no em sent les mans. Però he aprés a confiar en les maneres com Jehovà ens dona forces, com per exemple, a través dels nostres germans i germanes. I he comprovat que si ens apeguem a una bona rutina espiritual, Jehovà ens ajudarà a continuar en la nostra assignació.

Paul: Alguns ens podrien preguntar: «Vos agrada la vostra assignació?». I podríem contestar que tots els països són bonicos, però també poden arribar a ser perillosos i inestables. Aixina que, què ens agrada més que el país? La nostra família de germans i germanes espirituals. A pesar de vindre de cultures diferents, sentim lo mateix per Jehovà. Pensàvem que ens havien enviat per a enfortir-los, però han sigut ells els qui ens han enfortit a nosaltres.

La nostra germandat mundial és un milacre de part de Jehovà, tenim família allà on anem. Sempre que formem part d’una congregació, tenim una família i ens sentim com en casa. Podem estar segurs que si continuem confiant en Jehovà, ell ens donarà les forces que necessitem (Fili. 4:13).