Els germans de Betel havien estat treballant més d’un any per a construir en Staten Island (Nova York) l’emissora de ràdio WBBR. Després de talar els arbres, van construir una casa per als treballadors i un edifici per a tots els aparells de l’emissora. Quan acabaren la construcció, els germans van començar a muntar l’equip necessari per a poder emetre. Però encara haurien d’afrontar molts obstacles.

Instal·lar l’antena de 91 metres de llarg va resultar molt difícil, ja que s’havia de penjar entre dos màstils de fusta de 61 metres d’alt cada un. El primer intent va fracassar, però amb l’ajuda de Jehovà finalment es va conseguir. El germà Calvin Prosser, que treballava en el projecte, va dir: «Si el nostre primer intent haguera eixit bé, hauríem pogut pegar-nos una palmadeta en l’esquena i dir: “Mira que bons que som”». En comptes d’això, els germans li donaren el mèrit a Jehovà. Però va sorgir un altre problema.

Com les emissions per ràdio eren una novetat, no era fàcil trobar l’equipament necessari. Aixina que els germans van comprar de segona mà un transmissor de 500 vats que algú de la zona havia muntat i, en comptes de comprar un micròfon, van gastar el d’un telèfon. Una nit, durant el mes de febrer, els germans van decidir fer una prova amb l’equip provisional que havien muntat. Havien d’emetre alguna cosa, aixina que es van posar a cantar càntics del Regne. Ernest Lowe recorda amb un somriure que,  mentres els germans estaven cantant, van rebre una telefonada del Jutge Rutherford, b qui estava escoltant-los cantar a través de la seua ràdio en Brooklyn, a uns 25 kilòmetres.

El germà Rutherford va dir: «Feu el favor de parar, pareixeu gats desganyitats!». Els germans ràpidament van apagar el transmissor morts de vergonya, però ara estaven segurs que ja estaven preparats per a començar a emetre.

El 24 de febrer de 1924, durant la primera emissió oficial, el germà Rutherford va dedicar l’emissora de ràdio «als interessos del regne del Messies». Ell va explicar que el propòsit de l’emissora era «permetre que les persones, sense importar la seua fe o confessió religiosa, puguen comprendre, a la llum de la Bíblia, el significat dels temps que estem vivint».

La primera emissió va ser tot un èxit. Esta emissora es va utilitzar durant 33 anys per a emetre programes de ràdio del poble de Jehovà.

En juliol de 1924, els Estudiants de la Bíblia van celebrar una assemblea en Columbus (Ohio). Van acudir delegats de tot el món i es van poder escoltar discursos en àrab, anglés, francés, alemany, grec, hongarés, italià, lituà, polonés, rus, en llengües escandinaves i en ucraïnés. Algunes parts del programa també es van emetre per ràdio. I els germans van demanar a l’Ohio State Journal que publicara articles sobre el programa durant els dies de l’assemblea.

El dijous 24 de juliol, més de 5.000 assistents a l’assemblea van eixir a predicar. Van deixar prop de 30.000 llibres i van començar milers de cursos bíblics. La Torre del Vigía va dir que eixe dia havia sigut «el moment més feliç de l’assemblea».

El divendres 25 de juliol, va passar una altra cosa important. El germà Rutherford va llegir amb valor una denúncia contra els líders religiosos. En llenguatge legal, denunciava els líders polítics, religiosos i comercials per «impedir que la gent aprenguera sobre el Regne, que és el  mitjà de Déu per a beneir la humanitat». A més, la denúncia assenyalava que estos hòmens «havien donat suport a la Societat de Nacions i afirmat que era “el mitjà de Déu per a governar la terra”». Els Estudiants de la Bíblia haurien de ser molt valents per a portar este missatge a les persones.

La Torre del Vigía va resumir l’efecte que havia tingut l’assemblea dient: «Este xicotet exèrcit del Senyor reunit en l’assemblea de Columbus ha tornat enfortit en la fe [...], invencible davant de qualsevol poder o projectil encés que l’enemic poguera llançar contra ells». Leo Claus, qui va assistir a l’assemblea, recorda: «Tornàrem de l’assemblea amb moltes ganes de distribuir esta denúncia en el nostre territori».

En octubre, els Estudiants de la Bíblia van començar a repartir milions de còpies del tractat Eclesiàstics denunciats, la versió impresa de les paraules que el germà Rutherford havia pronunciat en l’assemblea. En la xicoteta ciutat de Cleveland (Oklahoma), Frank Johnson va acabar de distribuir els tractats 20 minuts abans de l’hora que havia acordat amb uns altres germans per a que l’arreplegaren. Com hi havien alguns hòmens buscant-lo perquè no volien que predicara, va decidir amagar-se en una església que hi havia a prop. Al vore que estava buida, ràpidament va deixar còpies del tractat en cada seient i en la Bíblia del retor, i se’n va eixir. I com encara tenia temps, va entrar en dos esglésies més a fer lo mateix.

Frank es va afanyar per a arribar al lloc on havia quedat amb els germans. Una volta allí, es va amagar darrere d’una gasolinera vigilant que els hòmens que el perseguien no el descobriren. Afortunadament, van passar de llarg amb el cotxe i no el van vore. Poc després, van arribar els companys de Frank i se’l van emportar.

Un dels germans recorda: «Vam passar per les tres esglésies a l’eixir de la ciutat. Hi havien unes 50 persones fora de cada església. Unes estaven llegint el tractat i altres li l’estaven ensenyant al retor. Per poc ens pillen! Quant que li vam agrair a Jehovà que ens protegira i ens donara la saviesa per a no caure en mans dels nostres enemics».

En altres països, els Estudiants de la Bíblia van demostrar que tenien la mateixa valentia al predicar. En el nord de França, Józef Krett predicava als immigrants de Polònia que treballaven en la mina. Estava previst que fera un discurs titulat «Prompte ressuscitaran els morts» i es van repartir invitacions per tota la ciutat. Un retor va advertir als seus parroquians que no anaren, però la seua advertència va causar l’efecte contrari: van assistir més de 5.000 persones, inclús el retor. El germà Krett el va invitar a explicar les seues creences, però es va negar. A l’acabar el discurs, el germà Krett va deixar totes les publicacions que portava. Es notava que aquelles persones volien saber més de la Paraula de Déu (Amós 8:11).

En l’Àfrica, Claude Brown es va mudar a la Costa d’Or, l’actual Ghana, per a predicar les bones notícies. Els discursos i les publicacions que va deixar ajudaren a escampar ràpidament la veritat en eixe país. John Blankson, qui estava estudiant per a ser farmacèutic, va assistir a un dels discursos del germà Brown. En seguida, es va convéncer que havia trobat la veritat. Ell recorda: «La veritat em va fer molt feliç, aixina que  vaig voler compartir el que estava aprenent amb la gent de la facultat».

John havia aprés en la Bíblia que Déu no forma part d’una Trinitat. Un dia, va visitar una Església anglicana per a preguntar-li al retor sobre esta doctrina. Al retor li va pegar tan tort que li fera eixa pregunta que li va dir xillant: «Tu no eres cristià, eres un fill del Dimoni. Fora d’ací!».

Quan va arribar a casa, John va escriure al retor per a invitar-lo a defendre la Trinitat en una reunió pública. Com a resposta, el retor va fer que citaren a John al despatx del degà de la facultat. Un volta allí, li va preguntar si era de veres que li havia escrit al retor. John va respondre:

«Aixina és, senyor».

El degà li va dir a John que escriguera una disculpa al retor. Aixina que va escriure:

«Senyor retor, el degà m’ha demanat que li escriga una disculpa. Estic dispost a fer-ho si vosté admet que ensenya doctrines falses».

Quan el degà va vore el que havia escrit, es va quedar en xoc i li va preguntar: «Blankson, és açò el que vols escriure?».

«Sí, senyor. Açò és tot el que puc dir».

«Seràs expulsat. No pots estar en esta escola si continues parlant contra el retor de la religió que té el suport del govern».

«Però, si em permet... quan vosté ens ensenya la lliçó i hi han coses que no entenem, no ens diu que li fem preguntes?».

«Sí, per descomptat».

«Mire, això és el que va passar. El senyor retor estava ensenyant-nos sobre la Bíblia, i li vaig fer una pregunta. Si ell no és capaç de respondre la pregunta, per què hauria jo d’escriure-li una disculpa?».

Al final, Blankson no va enviar cap disculpa i tampoc va ser expulsat.

Resumint l’activitat de l’any, La Torre del Vigía va dir: «Verdaderament podem fer nostres les paraules de David: “M’heu armat de valentia per a combatre” (Salm 18:39). Ha sigut un any molt animador, perquè hem vist la mà del Senyor [...]. Els seus servents consagrats [...] han estat predicant feliços les bones notícies».

Al final d’aquell any, els germans van fer plans per a donar més difusió a la predicació a través de la ràdio. Aixina que començaren construint una altra emissora prop de Chicago i la van anomenar WORD (paraula en anglés). Gràcies a un transmissor de 5.000 vats, la WORD podia transmetre el missatge del Regne a centenars de kilòmetres de distància, inclús al nord del Canadà.

En l’any 1925, els Estudiants de la Bíblia reberen més llum espiritual i comprengueren millor el capítol 12 d’Apocalipsi. Açò no va agradar a alguns, i van deixar de servir a Jehovà. Però molts altres s’alegraren d’entendre millor els successos que havien passat en el cel, i com afectaven el poble de Déu en la terra.