A principis dels anys quaranta, els meus pares estudiaven la Bíblia amb els testimonis de Jehovà. Encara que ho deixaren, ma mare va continuar rebent les revistes La Talaia i ¡Despertad! I en 1950, la meua família va assistir a una assemblea internacional que es va celebrar en la ciutat de Nova York.

Poc després d’això, el germà Lawrence Jeffries va començar a visitar-nos i es va esforçar per ajudar-me a acceptar la veritat. Al principi, jo no estava d’acord amb la postura dels testimonis de Jehovà de no involucrar-se en assumpts polítics i militars. Li argumentava que si tots els estatunidencs rebutjaren anar a la guerra, els enemics podrien envair i controlar tot el país. Amb paciència, el germà Jeffries va raonar amb mi: «Imagina’t que fora aixina perquè tots els habitants dels Estats Units serviren a Jehovà. Si els enemics els atacaren, què creus que faria Déu?». Els seus raonaments sobre este i altres temes em van ajudar a vore que jo estava equivocat i despertaren el meu interés per la veritat.

Passava hores llegint números antics de La Talaia i ¡Despertad! que ma mare havia guardat en el soterrani. Amb el temps, em vaig adonar que estava aprenent la veritat, així que vaig acceptar el curs bíblic que m’havia oferit el germà Jeffries. També vaig començar a assistir regularment a les reunions. M’encantava el que estava aprenent, i em vaig fer publicador. Les meues metes canviaren quan vaig comprendre que «el gran dia del Senyor s’acosta» (So 1:14). Ja no volia anar a la universitat, volia ajudar la gent a aprendre la veritat de la Bíblia.

 El 13 de juny de 1956, vaig acabar la secundària i, tres dies després, em vaig batejar en una assemblea del circuit. Poc podia imaginar-me les moltes benediccions que rebria per dedicar la meua vida a aprendre i ensenyar sobre Jehovà.

Sis mesos després de batejar-me, em vaig fer precursor regular. En el Ministerio del Reino de desembre de 1956 en anglés, es va publicar un article que ens animava a servir on hi haguera més necessitat. Eixa invitació també era per a mi, perquè volia ajudar on hi haguera pocs publicadors del Regne (Mt 24:14).

Em vaig mudar a Edgefield (Carolina del Sud), on hi havia una congregació de només quatre publicadors. Amb mi, n’érem cinc. Celebràvem les reunions en la sala d’estar de la casa d’un germà. Estava molt ocupat preparant-me els discursos per a les reunions i portant la davantera en el ministeri, ja que dedicava 100 hores al mes a predicar. Evidentment, quant més feia per la congregació més aprenia sobre Jehovà.

Una dona a qui li donava classes de la Bíblia era l’ama d’una funerària en Johnston, un poble que estava a prop. Va ser molt amable i em va oferir un treball a temps parcial que em va vindre molt bé. A més, ens va deixar un edifici xicotet que usàvem com a Sala del Regne.

El germà Jolly Jeffries, fill del germà que m’havia fet l’estudi, es va mudar des de Brooklyn (Nova York) per a servir amb mi com a precursor. Vivíem en una caravana xicoteta que un germà ens havia deixat.

En el sud, els jornals eren baixets; guanyàvem dos o tres dòlars al dia. Una volta, em vaig gastar els poquets diners que em quedaven comprant alguna cosa de menjar. A l’eixir de la botiga, un home es va acostar i em va preguntar: «Vols faena? Et pagaré l’hora a un dòlar». Vaig treballar per a ell tres dies netejant un final d’obra. Era obvi que Jehovà estava ajudant-me per a que em quedara en Edgefield. A pesar dels meus pocs ingressos, vaig poder anar a l’assemblea internacional que es va celebrar en la ciutat de Nova York en 1958.

El segon dia d’assemblea, va passar una cosa molt especial. Vaig conéixer a Ruby Wadlington, qui servia com a precursora regular en Gallatin (Tennessee). Com els dos volíem ser missioners, assistírem a la reunió per als interessats en anar a Galaad. Després, començàrem a cartejar-nos. Llavors, em convidaren a fer un discurs en Gallatin, i vaig aprofitar l’oportunitat per a demanar-li que es casara amb mi. Així que em vaig canviar a la seua congregació i ens casàrem en 1959.

Als 23 anys, em van nomenar servent de congregació (ara conegut com a coordinador de la junta d’ancians). Gallatin va ser la primera congregació que Charles Thompson va visitar com  a superintendent de circuit. Encara que tenia molta experiència, em va preguntar què necessitaven els germans i com havien atés els altres superintendents de circuit eixos assumpts. Gràcies a ell, vaig aprendre que és bo fer preguntes i tindre tota la informació abans d’actuar.

En maig de 1964, em convidaren a assistir a l’Escola del Ministeri del Regne d’un mes de duració que s’impartia en South Lansing (Nova York). Els instructors d’esta escola despertaren en mi el desig d’aprendre encara més sobre Jehovà i d’acostar-me més a ell.

En gener de 1965, Ruby i jo vam rebre una invitació per a començar en l’obra itinerant. Ens assignaren a un circuit molt extens que anava des de Knoxville (Tennessee) fins a prop de Richmond (Virgínia) i que incloïa congregacions de Carolina del Nord, Kentucky i Virgínia de l’Oest. Només visitava les congregacions de germans negres perquè les lleis de segregació encara estaven vigents en el sud dels Estats Units, així que els negres no podien ajuntar-se amb els blancs. Com els germans eren pobres, vam aprendre a compartir el que teníem amb els necessitats. A més, un superintendent de circuit de molta experiència em va ensenyar una lliçó de vital importància: «No arribes a una congregació com si fores l’amo. Sigues un germà més. Podràs ajudar-los si et veuen d’igual a igual».

Mentres visitàvem una congregació xicoteta, Ruby va començar a estudiar amb una xica jove que tenia una xiqueta d’un any. Quan ningú de la congregació podia fer-li l’estudi, Ruby li’l feia per carta. En la següent visita que férem, la xica va vindre a totes les reunions. Quan dos precursores especials foren assignades a eixa congregació, li continuaren l’estudi, i no va tardar en batejar-se. Uns 30 anys després, en 1995, mentres estàvem en la Betel de Patterson, una germana jove va saludar a Ruby. I veges tu, era la filla d’aquella xica! Estava allí amb el seu home assistint a la classe número 100 de l’Escola de Galaad.

El segon circuit que ens van assignar cobria la part central de Florida. En eixa època, necessitàvem un cotxe, i n’aconseguírem un a molt bon preu. Però, la primera setmana, es va trencar la bomba d’aigua. Com no ens quedaven diners per a arreglar-la, vaig pensar en un germà que podia ajudar-nos i li vaig tocar. El germà li va dir a un dels seus treballadors que ens arreglara el cotxe i no va voler cobrar-nos res; només va dir: «Açò ja està pagat!». Inclús ens va donar diners! Això ens va fer vore com Jehovà cuida dels seus servents i ens va recordar que hem de ser generosos amb els altres.

Quan visitàvem les congregacions, ens allotjàvem en casa dels germans. Gràcies a això, vam fer molt bons amics. Un dia, em vaig deixar en la màquina d’escriure l’informe sense acabar de la congregació. Quan vaig tornar a casa per la nit, em vaig adonar que el xiquet de tres anys dels germans que ens allotjaven m’havia «ajudat» a acabar-lo. Els dos vam estar rient-nos d’açò durant anys.

En 1971, vaig rebre una carta on m’assignaven a servir com a superintendent de districte en la ciutat de Nova York. Ens quedàrem de pedra! Quan vam arribar allí, només tenia 34 anys. Era el primer germà negre que tenien com a superintendent de districte, i em van donar una carinyosa benvinguda.

En l’obra de districte, disfrutava d’ensenyar sobre Jehovà cada cap de setmana en les assemblees de circuit. Molts dels superintendents de circuit tenien més experiència que jo. Inclús un d’ells havia fet el meu discurs de baptisme. Un altre, Theodore Jaracz, més tard va arribar a ser membre de la Junta Directiva. I hi havia també molts germans d’experiència que servien en la Betel de Brooklyn. Que agraït estava que tant els superintendents de circuit com els betelites em feren sentir tan a gust! Vaig comprovar en primera persona que eren pastors amorosos, que confiaven en la Paraula de Déu i donaven suport lleial a l’organització. La seua humiltat va fer que em resultara fàcil servir com a superintendent de districte.

En 1974, la Junta Directiva va assignar alguns superintendents de circuit a l’obra de districte i a mi em tornaren a designar superintendent de circuit, esta volta en Carolina del Sud. En aquell moment, les congregacions i els circuits ja no estaven segregats, i això feia als germans molt feliços.

Cap a finals de 1976, m’assignaren a l’estat de Geòrgia, a un circuit entre Atlanta i Columbus. Recorde com si fora ara quan vaig haver de fer el discurs de funeral de cinc xiquets negres que havien mort en un incendi provocat que havia cremat sa casa. La mare estava hospitalitzada a causa de les ferides. Tant els germans negres com els blancs no paraven d’anar a l’hospital per a consolar els pares. L’amor dels germans era impressionant. Quan els servents de Déu ens mostrem esta classe de compassió, podem aguantar les circumstàncies més difícils.

En 1977, ens van demanar que anàrem a la Betel de Brooklyn durant uns mesos per a ajudar amb un projecte. Quan estàvem a punt d’acabar, dos membres de la Junta Directiva es van reunir amb mi i em van preguntar si ens agradaria quedar-nos en Betel. Ruby i jo acceptàrem la invitació.

Durant 24 anys, vaig treballar en el Departament de Servici, on els germans solen ajudar a resoldre assumpts difícils. Al llarg dels anys, la Junta Directiva ha subministrat guia basada en principis bíblics. Esta informació ajuda al Departament de Servici a contestar preguntes i a capacitar superintendents de circuit, ancians i precursors. Esta capacitació ha ajudat molts germans a madurar en sentit espiritual i, al mateix temps, ha enfortit l’organització de Jehovà.

Entre 1995 i 2018, vaig visitar diverses sucursals com a representant de la central mundial, que abans es coneixia com a superintendent de zona. Em reunia amb els Comités de Sucursal, els betelites i els missioners per a animar-los i ajudar-los amb qualsevol problema que tingueren. Per la seua part, els germans ens contaven a Ruby i a mi experiències que ens animaven molt. Per exemple, quan visitàrem Ruanda en el 2000, ens va commoure profundament escoltar com els germans i la Família Betel havien sobreviscut al genocidi de 1994. Molts d’ells havien perdut sers estimats. A pesar de tot el que havien patit, es feia evident la seua fe, esperança i alegria.

Ara ja tenim més de 80 anys i, en els últims 20, he servit en el Comité de Sucursal dels Estats Units. Encara que no he anat mai a la universitat, he rebut la millor educació, la que ve de Jehovà i de la seua organització. Gràcies a ella, he ensenyat a altres les veritats bíbliques, que poden beneficiar-los eternament (2Co 3:5; 2Tm 2:2). He comprovat com el missatge de la Bíblia ha ajudat les persones a millorar la seua vida i a tindre una amistat estreta amb Déu (Jm 4:8). Sempre que podem, Ruby i jo continuem animant els germans a valorar el privilegi d’aprendre sobre Jehovà i d’ensenyar les veritats bíbliques als altres. Eixe és el major privilegi que un servent de Jehovà pot tindre!