«QUAN anunciaren que el meu fill havia sigut expulsat, em va caure el món damunt», recorda Julian. «Era el meu fill major i estàvem molt units, sempre estàvem fent coses junts. Havia sigut un fill exemplar i, de repent, començà a comportar-se d’una manera inacceptable. La meua dona plorava a tothora, i jo no sabia què fer per a consolar-la. No paràvem de preguntar-nos en què havíem fallat.»

Per què diem que l’expulsió és una provisió amorosa si produïx tant de dolor? Quines raons dona la Bíblia per a prendre esta mesura tan dràstica? I quins factors porten a l’expulsió?

Per a que un testimoni de Jehovà siga expulsat de la congregació, s’han de donar dos factors: primer, que cometa un pecat greu i, segon, que no es penedisca.

Encara que Jehovà no ens demana perfecció, sí que espera que els seus servents complim amb les seues normes de santedat. Per exemple, Jehovà prohibix els pecats greus com la immoralitat sexual, la idolatria, el robatori, l’extorsió, l’assassinat i l’espiritisme (1Co 6:9, 10; Ap 21:8).

No creus que les normes de Jehovà són raonables i ens protegixen? Després de tot, tots volem viure rodejats de gent pacífica, decent i confiable. Eixe ambient el trobem entre els nostres germans i germanes gràcies a que en el passat ens vam dedicar a Déu i li vam prometre viure en harmonia amb els principis de la seua Paraula.

Però, i si un cristià batejat, en un moment de debilitat, comet un pecat greu? En el passat, també hi hagué servents fidels de Jehovà que cometeren eixa classe d’errors, però Déu no els va rebutjar per complet. Per exemple, el cas del rei David és molt conegut. Ell va cometre adulteri i assassinat, però el profeta Natan li va dir: «El Senyor passa per alt el teu pecat» (2Sa 12:13).

Déu va perdonar a David perquè es va penedir de cor (Sl 32:1-5). De la mateixa manera, un servent de Jehovà de l’actualitat només serà expulsat si no es penedix del seu pecat i continua practicant-lo (Fets 3:19; 26:20). Si els ancians que formen el comité judicial veuen que la persona no està realment penedida, l’hauran d’expulsar.

A simple vista, podria paréixer-nos que esta mesura és molt dura i inclús cruel, sobretot si estem molt units a eixa persona. No obstant, la Paraula de Déu ens dona bones raons per a pensar que eixa decisió és una mesura amorosa.

Jesús va dir que «les obres de la saviesa acrediten que és justa» (Mt 11:19). La decisió d’expulsar els pecadors que no es penedixen és sàvia i està justificada, ja que produïx bons resultats. Analitzem-ne tres.

L’expulsió del pecador dona honra a Jehovà. Com portem el nom de Jehovà, el nostre comportament afecta inevitablement a la seua reputació (Is 43:10). Tal com la conducta d’un fill pot portar honra o vergonya als seus pares, l’opinió que les persones tinguen de Jehovà dependrà de la conducta que observen en el seu poble. Si el poble que porta el nom de Jehovà defén les seues normes, la gent parlarà bé del nom de Déu. Lo mateix passava en els dies d’Ezequiel, la gent de les nacions relacionava els jueus amb el nom de Jehovà (Ez 36:19-23).

Si practicàrem la immoralitat, estaríem embrutant el sant nom de Déu. L’apòstol Pere va aconsellar als cristians: «No vos emmotleu a les antigues passions de quan vivíeu en la ignorància; feu-vos com aquell que és sant i vos ha cridat. També vosaltres sigueu sants en tota la vostra manera de viure, tal com diu l’Escriptura: “Sigueu sants, perquè jo sóc sant”» (1Pe 1:14-16). En efecte, una conducta santa, o neta, porta honra al nom de Déu.

No obstant, si un testimoni de Jehovà practica el pecat, és probable que alguns amics i coneguts sàpien el que està fent. En eixe cas, la mesura de l’expulsió els demostra que Jehovà té un poble net que s’adherix als principis bíblics per a mantindre eixa puresa. En una ocasió, un desconegut va anar a una reunió en una sala del Regne de Suïssa i va dir que volia fer-se Testimoni. Resulta que la seua germana havia sigut expulsada per cometre immoralitat i este home volia unir-se a una organització «que no tolerara la mala conducta».

L’expulsió protegix la puresa de la congregació. L’apòstol Pau va advertir als corintis del perill de deixar en la congregació els pecadors que no es penedien. Va iŀlustrar l’efecte de la seua mala influència d’esta manera: «Un poc de rent fa pujar tota la pasta». I va afegir: «Extirpeu el malvat d’enmig de vosaltres» (1Co 5:6, 11-13).

Pareix que «el malvat» de qui parla Pau estava practicant la immoralitat descaradament i alguns membres de la congregació havien començat a justificar el seu comportament (1Co 5:1, 2). Si s’haguera consentit eixe pecat tan greu, altres cristians podrien haver-se deixat portar pels costums immorals que predominaven en aquella ciutat. Fer la vista grossa davant dels pecats deliberats fomenta una actitud permissiva cap a les normes divines (Ecle 8:11). A més, els pecadors que no es penedixen podrien convertir-se en «roques amagades davall de l’aigua» i fer naufragar la fe dels altres germans de la congregació (Jud 4, 12 TNM).

L’expulsió pot fer recapacitar el pecador. En una ocasió, Jesús va parlar d’un jove que se’n va anar de ca son pare i va malgastar la seua herència portant una vida immoral. El fill pròdig va aprendre per les males que la vida lluny de son pare era cruel i estava buida. Però finalment, el fill va recapacitar, es va penedir i va prendre la iniciativa de tornar amb la seua família (Lc 15:11-24). La reacció del pare de la paràbola de Jesús ens ajuda a entendre com se sent Jehovà quan un pecador es penedix. Ell ens assegura: «No m’agrada la mort del malvat. El que jo vull és que abandone el seu mal camí i que visca» (Ez 33:11).

De manera pareguda, la congregació és com una família. Quan algú és expulsat, ja no forma part d’ella i és possible que s’adone de tot el que ha perdut. Pensar en les males conseqüències del seu pecat i recordar la bona relació que tenia amb Jehovà i amb els germans pot fer-lo recapacitar.

Per a conseguir que un pecador es penedisca fa falta amor, però també fermesa. David va escriure: «Si el just em colpejara, seria un gest d’amor lleial; si em reprenguera, seria com oli sobre el meu cap» (Sl 141:5 TNM). Per a iŀlustrar-ho, imaginem que un grup d’excursionistes està fent una ruta per la neu en un dia d’hivern. Un d’ells es para perquè ja no pot més i comença a tindre símptomes d’hipotèrmia i a adormir-se. Si s’adorm en la neu, morirà. Aixina que, mentres arriba l’equip de rescat, els seus companys li peguen de tant en tant alguna bufetada per a que es mantinga despert. Encara que les bufetades li facen mal, és molt probable que li salven la vida. De la mateixa manera, David agraïa la correcció, encara que fora dolorosa, perquè entenia que era pel seu bé.

En molts casos, l’expulsió li dona al pecador la disciplina que necessita. Després d’uns 10 anys, el fill de Julian —mencionat al principi— va fer canvis, va tornar a la congregació i ara servix com ancià. Ell admet: «L’expulsió em va fer vore clarament les males conseqüències del meu error. Era just el que necessitava» (He 12:7-11).

Encara que l’expulsió és una tragèdia, té remei. Tots podem posar de la nostra part per a que l’expulsió complisca el seu propòsit.

Els ancians han d’esforçar-se per imitar l’amor de Jehovà quan li comuniquen a la persona que han decidit expulsar-la. Quan ho facen, han d’explicar-li amablement i clarament els passos que ha de fer per a poder ser readmesa en la congregació. Per tal de recordar-los com poden tornar a Jehovà, els ancians faran visites periòdiques als expulsats que donen algun senyal d’haver fet canvis. *

Els familiars poden demostrar el seu amor per la congregació i pel pecador respectant la decisió que s’ha pres. Julian diu: «Seguia sent el meu fill, però el seu estil de vida havia posat una barrera entre nosaltres».

Els germans de la congregació també poden demostrar el seu amor evitant el tracte amb la persona expulsada (1Co 5:11; 2Jn 10, 11). D’esta manera, reforcen la disciplina que Jehovà li ha donat a través dels ancians. A més, poden ser especialment carinyosos amb els familiars de l’expulsat, que estan patint molt, i no fer-los sentir com si ells també estigueren expulsats (Rm 12:13, 15).

Julian conclou: «L’expulsió és una mesura necessària que ens ajuda a viure d’acord amb les normes de Jehovà. A la llarga, a pesar del dolor, dona bons resultats. Si haguera sigut tolerant amb la mala conducta del meu fill, no hauria tornat mai».