HUI en dia, moltes persones creuen que totes les oracions arriben a Déu, sense importar a qui siguen dirigides. A pesar de les seues diferències, els partidaris dels moviments interconfessionals i aquells que pensen que totes les religions són bones solen donar suport a esta idea. Però, és això de veres?

La veritat és que la Paraula de Déu mostra que moltes oracions no es dirigixen a qui toca. Temps arrere, quan es va escriure la Bíblia, era habitual orar als ídols. No obstant, Déu va advertir en repetides ocasions al seu poble que no ho fera. Per exemple, Salm 115:4-6 diu que els ídols tenen «orelles que no hi senten». La idea està clara: quin sentit té orar a un déu que no pot escoltar-nos?

Per a emfatitzar esta idea, analitzem l’impactant relat bíblic del fidel profeta Elies quan va desafiar als sacerdots de Baal: Elies oraria al seu Déu i ells orarien a Baal, i aquell que responguera demostraria ser el Déu verdader. Els profetes de Baal acceptaren el repte i començaren les seues súpliques. Durant hores van estar cridant intensament, però «no se sentia cap veu ni cap resposta, ni els escoltava ningú» (1 Reis 18:29). Què va passar quan Elies va orar?

Tan prompte com Elies va acabar d’orar, Déu va enviar foc del cel per a consumir l’ofrena del profeta. Per què va ser contestada l’oració d’Elies? Trobem la resposta en les paraules que ell va dir, registrades en 1 Reis 18:36, 37. Encara que va fer una oració molt breu, d’unes 30 paraules en l’hebreu original, Elies es va dirigir a Déu tres voltes pel seu nom, Jehovà.

Baal, que significa ‘senyor’ o ‘amo’, era el déu dels cananeus, i n’hi havia moltes versions diferents d’este déu. No obstant, Jehovà és un nom singular, ja que s’aplica a un únic Ser en tot l’univers. Ell mateix va dir al seu poble: «Jo soc Jehovà. Eixe és el meu nom; no done la meua glòria a ningú» (Isaïes 42:8 TNM).

Doncs bé, seria lògic esperar que l’oració que va fer Elies i les que van fer els profetes de Baal arribaren al mateix déu? Impossible. El culte a Baal denigrava i pervertia les persones, ja que incloïa sacrificis humans i ritus de prostitució idolàtrica. En canvi, l’adoració a Jehovà dignificava el seu poble, Israel, i no l’obligava a realitzar ningun tipo de pràctica degradant. Seria com enviar una carta a un amic molt respectat, però que li arribara a una persona amb un altre nom i una reputació totalment en contra del que creu el teu amic.

Quan ores a Jehovà, estàs orant al Creador, el Pare de tots els sers humans. * «Tu [Jehovà] ets el nostre pare», va dir el profeta Isaïes en oració (Isaïes 63:16). A ell es referia Jesús quan va dir als seus seguidors: «Puge al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu» (Joan 20:17). Per tant, Jehovà és el Pare de Jesús. És el Déu a qui Jesús va orar i a qui havien d’orar els seus deixebles (Mateu 6:9).

Ensenya la Bíblia que hem d’orar a Jesús, a Maria, als sants o als àngels? No, només a Jehovà. Vegem dos raons. Primer, perquè l’oració és una forma d’adoració i, segons la Bíblia, hem d’adorar exclusivament a Jehovà (Èxode 20:5). Segon, perquè ell escolta les pregàries (Salm 65:3 [v. 2 TNM]). A Jehovà li agrada delegar, però esta és una responsabilitat que no ha cedit mai a ningú: escoltar les nostres oracions.

Per tant, si volem que Jehovà escolte les nostres oracions, hem de fer cas d’esta exhortació: «Tots els qui invoquen el nom del Senyor se salvaran» (Fets 2:21). Vol dir això que ell escolta absolutament totes les oracions sempre que vagen dirigides a ell? O hem de tindre en compte alguna cosa més?