Els primers anys de la meua vida els vaig passar amb la meua família prop de Leipzig, a l’est d’Alemanya, no molt lluny de la frontera amb Polònia i l’actual República Txeca. Quan tenia 6 anys, vam anar a viure al Brasil pel treball de mon pare, i després a l’Equador.

Quan tenia 14 anys, els meus pares em van enviar a Alemanya a estudiar en un internat. Estava tan lluny d’ells que havia d’apanyar-me-les a soles. Em vaig fer molt independent i no m’importava si les coses que feia molestaven als altres.

Els meus pares van tornar a Alemanya quan ja tenia 17 anys. Al principi, vaig viure amb ells, però a causa de la meua actitud independent se’m va fer impossible acceptar les seues normes i, als 18, me’n vaig anar de casa.

Cada vegada estava més disgustat amb la vida, així que vaig començar a buscar-li sentit. Vaig investigar diversos grups i organitzacions, i vaig arribar a la conclusió que lo millor era dedicar-me a explorar este bonico planeta abans que l’home l’arruïnara del tot.

Me’n vaig anar d’Alemanya, em vaig comprar una motocicleta i vaig posar rumb a Àfrica. Però, poc després, vaig haver de tornar a Europa perquè la moto em va donar problemes. Després de reparar-la, vaig viatjar fins a una platja de Portugal. Allí vaig pensar que lo millor seria oblidar-me de la moto i viatjar en barco.

Em vaig unir a un grup de jóvens que s’estaven preparant per a creuar l’oceà Atlàntic. Entre ells estava Laurie, la meua futura esposa. Primer, navegàrem fins a les illes del Carib i després d’haver-nos quedat un temps en Puerto Rico, vam tornar a Europa. Laurie i jo volíem trobar un veler i adaptar-lo per a viure en ell. Però després de buscar durant tres mesos, vam haver d’interrompre els nostres plans, perquè vaig ser reclutat per l’exèrcit alemany.

Vaig passar 15 mesos en la marina alemanya. En aquell període, Laurie i jo ens casàrem i volíem continuar amb la nostra vida d’exploradors. Poc abans del meu reclutament, havíem comprat un bot salvavides i, mentres estava en l’exèrcit, el vam anar convertint en un veler. La nostra idea era viure en ell i continuar viatjant pel món. Just després d’eixir de la marina, però abans d’acabar l’embarcació, els testimonis de Jehovà van parlar amb nosaltres i començàrem a estudiar la Bíblia.

Al principi, vaig pensar que no necessitava fer grans canvis: estava casat amb la dona amb la qual vivia i ja havia deixat de fumar (Efesis 5:5). A més, creia que viatjar pel món per a contemplar les meravelles que Déu ha creat era una bona manera d’utilitzar la meua vida.

Però la veritat era que encara havia de fer alguns canvis, sobretot en la meua personalitat. Continuava sent molt orgullós i independent, i m’agradava presumir de les meues habilitats i del que havia aconseguit fer. Només pensava en mi mateix.

Un bon dia vaig llegir el famós Sermó de la Muntanya (Mateu, capítols 5 a 7). Al principi, em va sorprendre el que va dir Jesús sobre la felicitat. Per exemple, va dir que la felicitat era per als qui tenen fam i set (Mateu 5:6). Però em preguntava com era possible que algú amb fam i set poguera ser feliç. A mesura que anava aprenent més de la Bíblia, m’anava adonant que tots tenim una necessitat espiritual i que, per a poder satisfer-la, primer hem de reconéixer que la tenim. És tal com Jesús va dir: «Feliços els qui reconeixen les seues necessitats espirituals» (Mateu 5:3 TNM).

Laurie i jo havíem començat a estudiar la Bíblia en Alemanya, però ens mudàrem a França i després a Itàlia. Anàrem on anàrem, sempre hi havia Testimonis. Em va impressionar moltíssim l’amor que es tenien i lo units que estaven. Vaig vore que formaven una verdadera germandat internacional (Joan 13:34, 35). Amb el temps, ens batejàrem com a testimonis de Jehovà.

Després de batejar-me, vaig continuar fent canvis en la meua personalitat. Laurie i jo havíem decidit navegar al llarg de la costa d’Àfrica i creuar l’Atlàntic fins als Estats Units. Va ser allí, enmig de l’oceà, a soles amb la meua esposa en una embarcació diminuta i envoltat per milers de quilòmetres d’aigua, on em vaig adonar de lo insignificants que som en comparació amb el nostre grandiós Creador. Tenia tot el temps del món (en l’oceà no hi ha molt a fer), així que em vaig dedicar a llegir la Bíblia. Em van commoure especialment els relats de la vida de Jesús. Encara que era perfecte i tenia increïbles qualitats, mai va tractar de cridar l’atenció. Lo més important en la seua vida no era ell, sinó son Pare.

Al meditar en l’exemple de Jesús, em vaig adonar que no podia dedicar-li al Regne només el temps que em sobrava, sinó que havia de ser lo més important en la meua vida (Mateu 6:33). Quan vam desembarcar en els Estats Units, decidírem establir-nos allí i concentrar-nos en servir a Déu.

Abans, quan només pensava en mi, mai estava segur del resultat que tindrien les meues decisions. Ara he trobat una font de saviesa que no falla (Isaïes 48:17, 18). A més, he trobat un propòsit en la vida: adorar a Déu i ajudar la gent a conéixer-lo.

Laurie i jo hem enfortit moltíssim el nostre matrimoni aplicant els consells de la Bíblia. A més, Jehovà ens ha beneït amb una filla molt bonica que també ha arribat a conéixer-lo i a estimar-lo.

La nostra vida no ha sigut precisament una travessia per aigües tranquiŀles. Però Jehovà mai ens ha deixat, i estem decidits a no rendir-nos i a confiar sempre en ell (Proverbis 3:5, 6).