Vaig nàixer en Acul, un poblet aïllat situat en les muntanyes de l’oest de Guatemala. La meua família pertany a l’ètnia ixil, procedent dels maies. A més de l’espanyol, vaig aprendre el nostre idioma indígena. Els meus primers anys de vida coincidiren amb un període especialment violent de la guerra civil de Guatemala, que va durar 36 anys i va causar la mort de molts ixils.

Quan jo tenia quatre anys, el meu germà, que en tenia set, estava jugant amb una granada, i esta va explotar per accident. Com a conseqüència, em vaig quedar cego i, tristament, el meu germà va morir. Vaig passar la infància en un institut per a xiquets cegos en Guatemala, la capital, on vaig aprendre braille. Allà, no sé per què, el personal em va prohibir parlar amb els altres xiquets, i els meus companys m’evitaven. Sempre estava a soles i esperava ansiós els dos mesos que passava cada any en casa amb ma mare, qui sempre em tractava amb tendresa i amor. Desgraciadament, va morir quan jo tenia deu anys. La seua mort em va afonar, perquè sentia que havia perdut l’única persona del món que m’estimava.

A l’edat d’onze anys vaig tornar al poble a viure amb el meu germanastre i la seua família. Em cuidaven en sentit físic, però ningú em podia ajudar en sentit emocional. A voltes li preguntava a Déu: «Per què va morir ma mare? Per què m’he hagut de quedar cego?». Com la gent em deia que estes desgràcies eren la voluntat de Déu, vaig arribar a la conclusió que Déu havia de ser insensible i injust. L’única raó per la qual no em vaig suïcidar va ser perquè no vaig trobar la manera de fer-ho.

La ceguera em va fer vulnerable en sentit físic i emocional. De xicotet vaig patir abusos sexuals en diverses ocasions, però no ho vaig denunciar perquè pensava que a ningú li importaria. La gent no em solia parlar i jo tampoc conversava amb ningú. Estava deprimit i em vaig tancar en mi mateix; no em fiava de ningú.

Quan tenia 13 anys, un matrimoni de testimonis de Jehovà va vindre a l’escola a parlar amb mi a l’hora del pati. Una mestra que sentia llàstima per la meua situació els havia demanat que em visitaren. Em van explicar que la Bíblia promet que els morts tornaran a viure i que els cegos recuperaran la vista (Isaïes 35:5; Joan 5:28, 29). M’agradava el que m’ensenyaven, però em costava conversar amb ells, perquè no estava acostumat a parlar. Encara que era molt reservat, van ser amables i pacients amb mi i em van continuar visitant per a explicar-me coses de la Bíblia. Este matrimoni havia de caminar més de 10 km i passar per una muntanya per a arribar al meu poblet.

El meu germanastre me’ls va descriure com una parella que anava ben vestida però de pocs recursos econòmics. Aixina i tot, sempre em mostraven el seu interés i em portaven regalets. Vaig pensar que eixe esperit de sacrifici només era propi dels autèntics cristians.

Vaig estudiar la Bíblia amb l’ajuda de publicacions en braille. Encara que entenia el que aprenia, emocionalment se’m feia difícil acceptar algunes coses. Per exemple, em va costar molt creure que Déu m’estimava de veritat i que els altres pogueren interessar-se per mi. Vaig entendre per què Jehovà permet la maldat temporalment, però no em va resultar gens fàcil vore’l com un Pare que realment m’estimava. *

A poc a poc, el que aprenia de la Bíblia em va anar ajudant a canviar la meua manera de pensar. Per exemple, vaig aprendre que Déu sent una gran compassió pels qui patixen. Quan els seus adoradors estaven sent maltractats, Déu va dir: «He vist l’opressió del meu poble [...]. Conec els seus sofriments» (Èxode 3:7). Quan vaig comprendre que Jehovà és un Déu molt tendre, vaig voler dedicar-me a ell. En 1998 em vaig batejar com a testimoni de Jehovà.

Al cap d’un any aproximadament, vaig assistir a un curs per a cegos prop de la ciutat d’Escuintla. Un ancià de la congregació local es va adonar que era tot un repte per a mi anar a les reunions des del meu poble. La congregació més pròxima es trobava a l’altra banda de les muntanyes que el matrimoni de Testimonis havia de creuar per a estudiar amb mi; era un trajecte molt difícil per a mi. Per això, l’ancià va buscar una família de Testimonis en Escuintla disposta a acollir-me en sa casa i ajudar-me a assistir a les reunions. En l’actualitat em continuen cuidant com si fora un més de la família.

Podria relatar molts més exemples de com la congregació m’ha demostrat que m’estima de veritat. Totes estes mostres d’amor em convencen que, com a testimoni de Jehovà, estic entre els cristians verdaders (Joan 13:34, 35).

Abans em sentia inútil, però ara tinc una esperança i una vida plena de sentit. Participe a temps complet en l’obra educativa dels testimonis de Jehovà. Això em permet centrar-me en ensenyar les meravelloses veritats de la Bíblia als altres, i no en la meua discapacitat. A més, tinc el privilegi de servir com a ancià de congregació i de fer conferències bíbliques per al públic en les congregacions de la zona. També he presentat discursos bíblics en assemblees regionals davant de milers de persones.

En el 2010 vaig assistir a l’Escola d’Entrenament Ministerial (ara anomenada Escola per a Evangelitzadors del Regne) que va tindre lloc en El Salvador. Este curs em va preparar per a atendre millor les meues responsabilitats en la congregació. A més, em va fer sentir molt valorat i estimat per Jehovà, qui pot capacitar qualsevol persona per a dur a terme la Seua obra.

Jesús va dir: «Fa més feliç donar que rebre» (Fets 20:35). Hui en dia soc realment feliç i, encara que abans em semblava impossible, ara sent que puc ajudar els altres.