Els segells eren xicotets dispositius gravats que s’utilitzaven per a fer una marca, generalment en argila o cera. Hi havia segells de diferents formes, com cons, quadrats, cilindres i inclús caps d’animals. Les marques dels segells podien indicar la propietat o utilitzar-se per a autenticar un document, i podien utilitzar-se per a assegurar bosses o obertures, com les de les portes o entrades a tombes.

 Els segells es crearen a partir d’una gran varietat de materials, com os, pedra calcària, metall, pedres semiprecioses o fusta. A voltes els noms del propietari i el seu pare estaven inscrits en el segell. Alguns mostraven el títol del propietari.

 Per a autenticar un document, el propietari del segell pressionava el seu gravat en l’argila, cera o altra substància blana adherida al document (Job 38:14). La substància s’enduria i així es reduïen les possibilitats que algú el manipulara.

 Es podien entregar segells a una altra persona, donant-li d’esta manera l’autoritat del propietari. Un exemple és el d’un faraó de l’antic Egipte i de Josep l’hebreu, fill del patriarca Jacob. Josep va ser un esclau en Egipte. Més tard, va ser empresonat injustament. No obstant això, amb el temps el faraó el va alliberar i li va atorgar la segona posició amb més autoritat. La Bíblia diu: «El faraó es va llevar del dit el segell reial i el posà al dit de Josep» (Gènesi 41:42). Com que l’anell de segellar tenia un segell oficial, Josep ara tenia l’autoritat per a dur a terme el seu important treball.

 La reina Jezabel de l’antic Israel va utilitzar el segell del seu marit per a assassinar un home anomenat Nabot. En nom del rei Acab, va escriure cartes a alguns ancians, demanant-los que acusaren a Nabot de maleir a Déu. Ella va posar el segell del rei sobre les cartes i va tindre èxit en el seu malvat pla (1 Reis 21:5-14).

 El rei persa Assuer (Xerxes) va utilitzar un anell de segellar per a autenticar les seues ordes oficials (Ester 3:10, 12).

 L’escriptor bíblic Nehemies va declarar que els prínceps israelites, els levites i els sacerdots posaren els seus segells per a aprovar un pacte escrit (Nehemies 1:1; 10:1 [9:38 en altres bíblies]).

 La Bíblia menciona dos ocasions en què es van utilitzar segells per a assegurar entrades. Quan van llançar el profeta Daniel a la fossa dels lleons «van dur una pedra per tancar la boca d’aquella fossa». Després, el Rei Darius, rei de Mèdia i Pèrsia, «la va segellar amb el seu anell i amb l’anell dels seus magnats, perquè ningú no poguera fer res a favor de Daniel» (Daniel 6:18 [v.17 en altres bíblies]).

 Quan coŀlocaren el cos de Jesucrist en una tomba, els seus enemics «anaren al sepulcre i l’asseguraren segellant-ne la pedra» que s’havia coŀlocat per a bloquejar l’entrada (Mateu 27:66). Un comentarista bíblic anomenat David L. Turner, va dir sobre el llibre de Mateu: «Si açò fora un segell oficial de l’autoritat imperial, el segell seria d’argila o de cera pressionada en la junta entre la [...] pedra i l’entrada a la tomba».

 Els arqueòlegs i historiadors s’interessen molt pels segells, ja que poden fer-nos descobrir coses del passat. De fet l’estudi dels segells, anomenat sigiŀlografia, s’ha convertit en un important camp d’estudi.