Els meus iaios van sentir parlar de les promeses del Regne en 1906, just després de perdre un fill per culpa de la diftèria. El seu metge era un estudiant de la Bíblia, que era com es coneixia els testimonis de Jehovà en aquella època. Aquell home els va parlar de la reconfortant esperança que dona la Bíblia, que inclou la resurrecció. Com a resultat, els meus iaios, ma mare i ma tia també es feren estudiants de la Bíblia.

 Durant molts anys, serviren a Jehovà amb zel. Les dones de la família inclús van ser acomodadores durant la projecció del «Foto drama de la creació» en Chicago (Illinois, Estats Units). Però, desgraciadament, ma mare va ser l’única que va continuar en la veritat. Açò no va ser gens fàcil per a ella, perquè la família sempre havia estat molt unida servint a Jehovà fins als anys trenta. La lleialtat i l’obediència que ma mare li va mostrar a Jehovà calaren profundament en mi, igual que l’exemple de mon pare, qui també va ser un estudiant de la Bíblia fidel.

 Vaig nàixer en 1927 i vaig ser la primera de sis fills. Tots ens hem mantingut en la veritat. Mon pare era fuster, i vivíem en una casa acomodada als afores de Chicago. Teníem un hort gran i criàvem pollastres i ànecs.

 M’encantava treballar. Una de les meues tasques era cosir els forats dels calcetins de la família, perquè abans no es tiraven quan se’ls feia un forat. Aprendre a gastar l’agulla i el fil em va ser molt útil, ja que he hagut de cosir molt al llarg de la meua vida.

 Mon pare s’assegurava que la família no descuidara mai els assumpts espirituals. Anàvem a totes les reunions, predicàvem regularment, analitzàvem un text bíblic cada dia i, els dissabtes per la nit, utilitzàvem La Torre del Vigía per a estudiar la Bíblia en família.

 Per a donar un bon testimoni als veïns, mon pare va muntar un cartell lluminós dins de casa, en la finestra de la sala d’estar. Els germans l’havien fet per a anunciar un discurs públic o una de les nostres publicacions. La llum s’encenia i s’apagava per a cridar l’atenció de la gent que passava per davant. Mon pare també va enganxar dos cartells al cotxe.

 Des de ben xicotets, mon pare ens va ensenyar la importància d’obeir a Jehovà tant pel que deia com pel que feia. Ma mare sempre li donava suport. Ella va començar a servir a temps complet com a precursora quan la meua germana més xicoteta tenia cinc anys, i va continuar sent-ho fins que va morir. No hauria pogut tindre millors pares.

 Aquella vida era molt diferent d’esta. Com no teníem televisió, els meus germans i jo ens assentàvem en terra i escoltàvem algunes de les sèries emocionants que emetien per la ràdio. Però sobretot, disfrutàvem en família dels programes espirituals que l’organització de Jehovà retransmetia per la ràdio.

 Disfrutàvem molt d’assistir a les assemblees dels testimonis de Jehovà. En la que es va celebrar en 1935, aprenguérem que la gran multitud que sobreviu a «la gran tribulació», tal com menciona Apocalipsi 7:9, 14, té l’esperança de viure per sempre en el paradís en la terra. Abans d’aquell any, tant ma mare com mon pare participaven dels emblemes del Memorial. Però després d’aquella assemblea, només mon pare ho va continuar fent. Ma mare es va adonar que la seua esperança no era la de regnar amb Crist en el cel, sinó la de viure per sempre en la terra.

 En l’assemblea de 1941, celebrada en Saint Louis (Missouri), el germà Joseph Rutherford, qui portava la davantera en l’obra en aquell moment, va presentar el llibre Hijos. L’aplaudiment va ser impressionant! Jo tenia 14 anys, i en feia un que m’havia batejat. Recorde com si fora ahir estar fent cua junt amb els altres xiquets per a arreplegar un exemplar del llibre en la plataforma.

 En aquella època, la predicació era molt diferent de la de hui en dia. En els anys trenta, utilitzàvem fonògrafs portàtils per a que els amos de casa escoltaren discursos bíblics gravats. Abans de tocar a la porta, li donàvem corda al fonògraf i ens asseguràvem que el disc i l’agulla estigueren en el lloc. Quan l’amo de casa eixia, féiem una breu presentació, reproduíem un discurs bíblic que durava quatre minuts i mig, i després oferíem publicacions. La gent del territori escoltava respectuosament. No recorde a ningú que fora maleducat. Als 16 anys, vaig començar a servir com a precursora, i mon pare em va regalar un fonògraf. Estava molt orgullosa de gastar-lo en la predicació. Servia junt amb una meravellosa germana a qui li deien Lorraine.

 Les marxes d’informació eren una altra forma de donar testimoni. Durant un temps, les anomenàvem desfilades de cartells sàndwitx, perquè portàvem penjats dos cartells, un davant i l’altre darrere, amb eslògans com «La religió és un parany i una estafa» i «Serviu a Déu i a Crist el Rei».

 En les reunions, se’ns preparava per a l’oposició i apreníem a saber què dir per a defendre la veritat. I l’oposició va arribar. Per exemple, la primera volta que oferírem les nostres revistes en una zona comercial concorreguda, la policia se’ns va endur a la comissaria amb una furgoneta. Després d’unes quantes hores, ens alliberaren. Ens sentíem feliços, perquè ens havien perseguit per haver sigut obedients a Jehovà.

 Amb el temps, Lorraine em va presentar un germà a qui li deien Eugene Rosam. S’havien conegut en una assemblea en Minneapolis (Minnesota). Eugene s’havia criat en Key West (Florida). Quan estava acabant la secundària, l’expulsaren de l’institut perquè havia rebutjat participar en una cerimònia patriòtica. Immediatament, va començar a servir de precursor. Un dia, es va trobar amb una antiga companya de classe. Com Eugene havia sigut un exceŀlent estudiant, ella es preguntava per què l’havien expulsat. Ell va utilitzar la Bíblia per a respondre-li, i ella va acceptar un curs bíblic. La veritat li va tocar el cor i va arribar a ser una germana fidel.

 Ens casàrem en 1948 i començàrem la nostra vida de novençans servint com a precursors en Key West. Temps després, ens convidaren a assistir a la classe número 18 de l’Escola de Galaad, on ens vam graduar a principis de 1952. Com en una de les classes s’ensenyava espanyol, pensàvem que ens assignarien com a missioners a un país de parla hispana. Però no és el que va passar. Mentres estàvem en Galaad, s’estava lluitant la guerra de Corea, i Eugene va ser cridat a files. Això ens va pillar per sorpresa, perquè Eugene s’havia salvat d’anar a la Segona Guerra Mundial per ser un ministre religiós. Per culpa d’esta orde de reclutament, ens obligaren a quedar-nos en els Estats Units. Estava tan decepcionada que em vaig posar a plorar. Finalment, dos anys després, Eugene va rebre l’exempció. No obstant, aquell contratemps ens va ensenyar una lliçó valuosa: que, quan una porta es tanca, Jehovà pot obrir-ne una altra. I aixina va ser; només havíem de tindre paciència.

 En 1953, després de servir com a precursors en una congregació de parla hispana en Tucson (Arizona), ens assignaren a l’obra itinerant. Amb el temps, vam servir en circuits d’Ohio, Califòrnia i la ciutat de Nova York. En 1958, començàrem en l’obra del districte a en Califòrnia i Oregon. Durant aquell temps, ens allotjàvem en les cases dels germans. Llavors, en 1960, se’n vam anar al Canadà, on Eugene va servir com a instructor en l’Escola del Ministeri del Regne per als superintendents de congregació. Ens vam quedar allí fins a 1988.

 Un dels millors records que tinc del temps que passàrem en el Canadà és el d’una família que una germana i jo vam trobar predicant de casa en casa. Primer, vam conéixer la mare, Gail, qui ens va dir que els seus fills estaven enfadats perquè el seu iaio havia faltat. Li preguntaven per què s’havia mort i on estava, però Gail no sabia què dir-los. Així que li vam donar la resposta que dona la Bíblia llegint-li textos animadors.

 Per aquell temps, Eugene estava servint com a superintendent de circuit, i només ens quedaríem una setmana en eixa congregació. Però la germana que m’acompanyava va tornar a visitar a Gail. Com a resultat, Gail va acceptar la veritat i també ho feren el seu home, Bill, i els seus tres fills, Christopher, Steve i Patrick. Ara Chris servix com a ancià en el Canadà, Steve és instructor en un centre d’educació bíblica en Palm Coast (Florida) i Patrick és membre del Comité de Sucursal de Tailàndia. Durant tots estos anys, hem mantingut un contacte estret amb la família. Que contenta estic d’haver posat el meu granet d’arena per a ajudar-los a conéixer a Jehovà!

 Mentres estàvem en el Canadà, Jehovà li va obrir a Eugene una nova porta molt emocionant i fructífera. Deixeu-me que vos ho conte.

 Fa uns anys, la gent no comprenia per què no acceptem les transfusions de sang, i molts començaren a malparlar de nosaltres. Els diaris de tot el Canadà publicaven històries afirmant que els fills dels Testimonis morien perquè els seus pares no volien que els posaren sang. El meu home tenia el privilegi d’ajudar a desmentir eixos informes falsos.

 En 1969, just abans de l’assemblea internacional de Buffalo (Nova York), Eugene i alguns germans més visitaren els hospitals més importants de la zona per a explicar-los que uns 50.000 Testimonis del Canadà i dels Estats Units assistirien a l’assemblea. En cas que sorgira una emergència mèdica greu, seria bo que els metges comprengueren lo raonable que és la nostra postura respecte a la sang. Els germans els van donar articles de revistes prestigioses que parlaven de tractaments mèdics sense sang. La resposta positiva dels metges va motivar a Eugene i alguns germans més a prendre la iniciativa de visitar els hospitals del Canadà. També van ajudar els ancians locals a saber com tractar més eficaçment una emergència mèdica.

 A poc a poc, els seus esforços donaren fruit. De fet, van obrir la porta a un canvi que no podríem haver imaginat. Quin?

 A mitjans dels huitanta, Milton Henschel, de la central mundial de Brooklyn (Nova York), va tocar per telèfon a Eugene. La Junta Directiva volia ampliar un programa que ja estava en funcionament en els Estats Units per a informar a més metges sobre el tema de la sang. Així que Eugene i jo ens mudàrem a Brooklyn. En gener de 1988, la Junta Directiva va establir un departament en la central mundial anomenat Servicis d’Informació sobre Hospitals. Posteriorment, assignaren el meu home i dos germans més a dirigir seminaris, primer en els Estats Units i després en altres països. No van tardar en establir-se Departaments d’Informació sobre Hospitals en les sucursals ni en formar-se Comités d’Enllaç amb els Hospitals en diverses ciutats. És increïble la quantitat de Testimonis i de fills de Testimonis que s’han beneficiat d’esta provisió amorosa de Jehovà! Mentres Eugene estava dirigint seminaris o visitant hospitals, jo treballava en la Betel local, normalment en el taller de costura o en la cuina.

 En 2006, vaig afrontar el pitjor moment de la meua vida perquè el meu Eugene va morir. Com trobe a faltar el seu amor i la seua companyia! Però hi ha moltes coses que m’han ajudat a aguantar, com per exemple: mantindre’m a prop de Jehovà per mitjà de l’oració i de la lectura regular de la Bíblia; escoltar l’adoració matutina amb la família Betel; llegir el capítol de la Bíblia en què es basa el text del dia, i estar molt ocupada en la meua assignació en el Departament de Costura, la qual considere un privilegi. Fa uns anys, inclús vaig tindre l’oportunitat d’ajudar a cosir les cortines de les sales d’assemblees de Nova Jersey i Nova York. Ara servisc en la Betel de Fishkill, on faig, entre altres coses, faenetes de costura. b

 Per a mi, lo més important en la vida és estimar a Jehovà i ser obedient tant a ell com a la seua organització (Hebreus 13:17; 1 Joan 5:3). Que feliç estic que Eugene i jo férem d’estes coses la nostra prioritat en la vida! Gràcies a això, estic plenament convençuda que Jehovà ens permetrà tornar-nos a vore i ens recompensarà amb la vida eterna en el paradís en la terra (Joan 5:28, 29).