Quan la meua dona, Kaye, va donar a llum a la nostra filla, Lauren, no tenia ni idea de com ser un bon pare. I continuava sense saber-ho quan va nàixer el nostre segon fill, Michael. Els meus pares sempre estaven discutint i, finalment, van acabar divorciant-se. Encara que volia ser un bon cap de família, no sabia com.

 A més dels problemes que hi havia en casa, d’adolescent, em vaig fer addicte a l’alcohol i les drogues. Anys després, ja d’adult, la meua vida continuava sense control. Les meues addiccions —que incloïen els jocs d’atzar— em portaren a prendre moltes males decisions. Les coses es van posar tan lletges que Kaye em va abandonar i es va emportar els nostres dos fills. Em vaig quedar fet pols.

 Kaye va començar a parlar de la Bíblia amb una testimoni de Jehovà a qui li deien Gloria. Així que, quan li vaig preguntar a la meua dona què havia de fer per a que tornara amb mi, m’ho va dir ben claret: «Estudia la Bíblia». No sabia de què anava la cosa, però, com estava dispost a fer el que fera falta per a que Kaye tornara, vaig acceptar reunir-me amb Gloria i el seu home, Bill.

 Quan Bill i Gloria van vindre a casa, em va impressionar la relació tan estreta que tenien. Em vaig enterar que els seus fills —que ja tenien la meua edat— estaven aprofitant bé la seua vida. Per primera volta, vaig començar a plantejar-me que la Bíblia podria ser la clau per a tindre una família feliç.

 Durant la seua visita, Bill i Gloria van parlar amb mi dels meus problemes. Em mostraren que la Bíblia diu en Gàlates 6:7: «Allò que un sembra és allò que recull». Llavors, vaig pensar: «Si haguera deixat que este principi guiara les meues decisions fins ara, m’hauria evitat molts problemes!».

 Amb el temps, vaig comprovar que aplicar els principis bíblics millorava molt la meua vida. Kaye i jo vam deixar de fumar, i finalment vaig superar les meues altres addiccions. En 1985, va nàixer David, el nostre tercer fill, a qui carinyosament li déiem Davey. Sentia que per fi estava preparat per a ser un bon pare.

 Com a pares, Kaye i jo vam descobrir que ensenyar als nostres fills a estimar a Jehovà també ens acostava més a ell. Vam aprendre molt de publicacions com Escuchando al Gran Maestro. A més, les famílies de la congregació eren un bon exemple per a nosaltres i per als xiquets.

 Temps després, tots els nostres fills començaren a servir de precursors. A principis de 2004, Lauren estava en una congregació de parla espanyola. Michael acabava de deixar Betel per a casar-se amb Diana i després mudar-se a Guam per a donar suport a l’obra allí. I Davey, amb només 19 anys, feia poc que havia començat a servir en la República Dominicana.

 Kaye i jo estàvem orgullosos dels nostres fills per les decisions que havien pres. Ens sentíem identificats amb les paraules de 3 Joan 4: «No hi ha res que m’alegre tant com sentir dir que els meus fills es comporten d’acord amb la veritat». No podíem imaginar-nos com canviaria la nostra vida una simple telefonada.

 El 24 d’abril de 2004, Kaye i jo vam eixir a sopar amb dos matrimonis més. Com el restaurant estava a més de 100 quilòmetres, els sis anàrem junts en el meu cotxe. Després de sopar, vaig deixar a tots en una cafeteria i me’n vaig anar a buscar aparcament. En eixe moment, em van tocar al mòbil. Era un germà que em va dir amb veu nerviosa:

 «Ha passat una cosa terrible. Davey ha tingut un accident.»

 Tement-me la resposta, li vaig preguntar: «És molt greu?».

 Al principi, no li eixien les paraules, però quan va poder em va dir que Davey havia mort.

 Després de penjar el telèfon, li vaig demanar forces a Jehovà. En acabant, vaig entrar en la cafeteria i vaig dir als altres que no em trobava bé i que seria millor tornar a casa. Volia esperar a estar a soles per a contar-li a Kaye el que havia passat.

 Eixa hora i mitja de camí va ser agònica. Sentia a Kaye contant als altres tota emocionada els plans que estava fent per a la pròxima visita de Davey. Mentrestant, abans inclús que Kaye sabera que el seu fill havia mort, els missatges de condol s’acumulaven en el meu mòbil.

 Quan vam deixar els altres i per fi vam arribar a casa, Kaye em va mirar i es va imaginar que havia passat alguna cosa terrible. Em va preguntar: «Què ha passat?». Sabia que les meues paraules destrossarien la vida de Kaye, igual que aquella cridada havia destrossat la meua unes dos hores abans.

 Kaye i jo ja havíem afrontat altres reptes abans, i sabíem que Jehovà sosté els seus servents (Isaïes 41:10, 13). Però esta classe de prova era molt diferent. No podia deixar de pensar: «Per què li ha passat això a Davey amb tot el que ha fet per Jehovà? Per què Jehovà no l’ha protegit?».

 Els nostres fills també estaven desfets. Lauren era com una segona mare per a Davey, així que ho va passar molt malament, igual que Michael. Encara que el nostre fill major feia uns cinc anys que ja no vivia en casa, recentment havia pogut comprovar que el seu germanet s’havia convertit en un home madur.

 Des del primer moment, la congregació va ser un salvavides. Una mostra d’això és que, inclús quan Kaye encara estava en xoc per la notícia, els germans de la congregació ja estaven en casa per a donar-nos consol i ajuda (Proverbis 17:17). Mai oblidaré l’amor que ens mostraren.

 Per a afrontar el dolor, vam mantindre la nostra rutina d’oració, estudi de la Bíblia i assistència a les reunions. Encara que això no ens llevava el dolor, sabíem que era molt important per a mantindre forta la nostra espiritualitat (Filipencs 3:16).

 Durant eixe temps, Michael i Diana se’n vingueren a viure més a prop de nosaltres, i Lauren va tornar a la nostra congregació. Estar junts durant els següents anys ens va ajudar a tots a recuperar-nos de la pèrdua. Amb el temps, Lauren es va casar, i el seu marit, Justin, també va arribar a ser un suport inestimable.

 Poc després de la mort de Davey, volíem fer un altre pas per a superar la pèrdua: una difícil decisió que es va tornar en una benedicció. Però deixem que Kaye ens ho conte.

 «Quan el meu home em va dir que Davey havia mort, vaig caure en un pou del qual no vaig eixir en molt de temps. Estava tan consumida per la pena que no podia fer pràcticament res. No parava de plorar. Per a ser sincera, a voltes m’enfadava amb Jehovà i m’agarrava malícia de vore que els altres estaven vius i el meu fill no. Em sentia com si haguera perdut el nord.

 »Volia anar a la República Dominicana per a conéixer el lloc on Davey havia viscut i servit a Jehovà durant els seus últims mesos de vida. Però, al mateix temps, em sentia fràgil i totalment incapaç de fer el viatge.

 »Una bona amiga em va ajudar molt. Em va fer vore que els germans de la República Dominicana també ho estaven passant malament i que necessitaven conéixer la família de Davey. El seu suport em va donar les forces per a pujar a l’avió.

 »Aquell viatge era el que la nostra família necessitava. Ens va impressionar lo centrat que estava Davey en el seu servici a Jehovà. L’únic ancià de la seua congregació va dir que podia confiar en Davey completament perquè sempre complia el que se li assignava.

 »Mentres caminàvem pel carrer on havia viscut Davey, la gent s’acostava a nosaltres i ens contava les coses bones que havia fet per ells. Sempre havia sabut que el meu fill era una bona persona, però esta experiència em va ensenyar quant s’esforçava per seguir els passos de Jesús.

 »També vam conéixer un estudiant de Davey, un home que estava postrat en el llit i que vivia en una cabanyeta en condicions molt pobres. Però els germans de la congregació ens van dir que Davey el tractava amb gran dignitat i respecte, i això em va fer sentir molt orgullosa d’ell!

 »Este viatge va ser el més dur que he fet mai. Però, al mateix temps, ens va ser de molta ajuda compartir la nostra pena amb aquells que també trobaven a faltar a Davey i parlar tots junts sobre la nostra esperança per al futur. Açò ens va ajudar a sentir-nos un poc millor».

 El número de ¡Despertad! del 8 de gener de 2005 contenia un article sobre Davey i el seu servici en la República Dominicana. En eixe moment, la nostra família no sabia fins a quin punt influiria aquell article en els lectors. Per exemple, en maig de 2019, un germà a qui li diuen Nick va contactar amb nosaltres i ens va dir:

 «A finals de 2004, estava en la universitat i no tenia metes espirituals. Com no era feliç, li vaig demanar a Jehovà que m’ajudara a utilitzar els anys de la meua joventut de la millor manera. Poc després, vaig llegir l’experiència de Davey en la revista ¡Despertad! Estic segur que eixa va ser la resposta a la meua oració.

 »Vaig deixar la universitat i vaig començar a servir de precursor. També vaig posar-me la meta d’aprendre espanyol i mudar-me a un altre país. Amb el temps, vaig poder servir en Nicaragua i també assistir a l’Escola per a Evangelitzadors del Regne amb la meua dona. Quan la gent em pregunta què em va motivar a ser precursor, els conte l’experiència de Davey».

 Ens vam endur una altra sorpresa al conéixer a Abi, una germana que s’allotjava en el mateix hotel que nosaltres quan vam assistir com a delegats a l’assemblea internacional de 2019 en Buenos Aires (Argentina). A Kaye i a mi ens va impressionar molt lo carinyosa i amable que era i els dos vam coincidir en el fet que ens recordava a Davey.

 Quan tornàrem a l’habitació, li enviàrem a Abi l’enllaç a l’article de ¡Despertad! que parlava de Davey. Uns minuts després ens va contestar. Tenia tantes ganes de parlar amb nosaltres que ens vam reunir en el vestíbul. Allí, Abi ens va dir entre llàgrimes que precisament l’experiència de Davey l’havia motivada a començar a servir com a precursora en setembre de 2011 i, després, a servir en un territori aïllat. I va afegir: «Sempre que em trobe amb un problema en la meua assignació, torne a llegir l’article». Fins i tot, portava una còpia de l’article amb ella!

 Experiències com estes mostren que formem part d’una família mundial. No hi ha res en el món que es puga comparar a la unitat del poble de Jehovà!

 A Kaye i a mi ens consola vore l’efecte tan positiu que ha tingut l’experiència de Davey. I lo mateix pot dir-se de tots els nostres benvolguts jóvens que s’entreguen de ple al servici a Jehovà. Potser sense saber-ho, han marcat la vida de les persones que es fixen en el seu zel. A més, amb el seu exemple, han motivat a altres a servir a Jehovà al màxim.

 Jesús va recordar les paraules de Jehovà quan Ell mateix es va identificar com «el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob». Jehovà no diu que fora el seu Déu només mentres estaven vius, sinó que encara ho és! Per què? Perquè tal com Jesús va afegir: «Per a Ell, tots viuen» (Lluc 20:37, 38 NT).

 Sí, des del punt de vista de Jehovà, tots els seus servents fidels estan vius. Això mostra lo decidit que està a ressuscitar-los! (Job 14:15; Joan 5:28, 29) Estic convençut que Jehovà sent lo mateix per Davey i per tots els Seus altres servents que s’han dormit en la mort.

 Encara que tinc moltes ganes de tornar a vore el meu fill, hi ha una cosa que desitge més: vore a Kaye reunir-se amb Davey. Mai he vist a algú patir tant com ella. Les paraules de Lluc 7:15 tenen un significat especial per a mi: «El qui estava mort s’incorporà i començà a parlar, i li’l va donar a sa mare» (Els Quatre Evangelis en Llengua Valenciana).

 En setembre de 2005, vaig començar a servir com a precursor amb Kaye. Quin privilegi és servir a temps complet junt amb la meua dona, així com amb els nostres fills i els seus cònjuges. Som una família unida i ens ajudem els uns als altres mentres ens mantenim centrats en l’esperança d’un futur nou món, on ens tornarem a reunir amb el nostre estimat Davey.