Quan va acabar el bombardeig, vaig anar amb ma mare a buscar a la seua millor amiga. Ens vam quedar desfetes quan ens vam enterar que havia mort durant l’atac. Uns dies més tard, hi hagué un altre bombardeig. En eixa ocasió, mon pare em va agarrar d’un grapat, em va assentar en el manillar de la bicicleta i va pedalejar tan ràpid com va poder per a eixir de la ciutat.

 La Segona Guerra Mundial havia arrasat Itàlia, i els records d’aquella època encara estan latents en la meua memòria. Però el que ha marcat la meua vida és el fet que, des de xicoteta, he estat rodejada de persones que coneixen i estimen a Jehovà profundament.

El regal de conéixer la veritat

 En l’hivern de 1936, uns pocs mesos abans que jo nasquera, mon pare treballava de ferroviari i tenia un company que li deien Vincenzo Artusi. Vincenzo encara no era un Testimoni batejat, però estimava profundament la veritat de la Bíblia. Mentres apartaven la neu a palades de les vies del tren, Vincenzo li contava a mon pare les coses que estava aprenent.

 En seguida, va reconéixer que allò que li estava contant Vincenzo era la veritat. Tant ell com un altre grupet del nostre poble, Faenza, volien aprendre més sobre la Bíblia. En aquells dies, durant la persecució feixista, podien arrestar-te per tindre publicacions bíbliques, i els Testimonis no podien celebrar reunions. De fet, alguns d’ells estaven en la presó. Mon pare i altres persones es reunien en cases que estaven llunt del poble per a llegir la Bíblia i estudiar les publicacions que tenien. A més d’això, una nit a la setmana, mon pare reunia la família per a estudiar la Bíblia.

El regal de tindre bons exemples

 En 1943, la majoria de Testimonis que estaven empresonats per les seues creences foren alliberats. Entre ells, estava Maria Pizzato, una germana fadrina que era del nord d’Itàlia i que, de camí a sa casa, va passar una nit amb nosaltres. La seua ajuda havia sigut crucial per a que els Testimonis reberen publicacions i mantingueren el contacte amb la sucursal de Suïssa, la qual supervisava l’obra en Itàlia en aquell temps. A pesar de tindre una aparença fràgil, Maria era una dona forta i valenta. Després de la guerra, venia a Faenza de tant en tant, i per a nosaltres les seues visites sempre eren una festa.

 Una altra germana que recorde amb carinyo és Albina Cuminetti. Quan jo era adolescent, esta germana major i viuda vivia en l’edifici on se celebraven les reunions. A principis dels anys vint, ella servia en Itàlia com a colporteur (evangelitzadora a temps complet). Albina em contava moltes batalletes sobre l’obra de predicar en aquella època.

 Albina tenia una gran coŀlecció de publicacions i altres objectes de la nostra història. Un dia, vaig vore un pin amb una creu i una corona que els Estudiants de la Bíblia (com eren coneguts els testimonis de Jehovà) solien portar. Com sabia que la creu era d’origen pagà, em vaig sorprendre molt i em vaig riure. Llavors, Albina em va dir una cosa que mai oblidaria. Parafrasejant Zacaries 4:10, va dir: «No et rigues dels inicis insignificants!».

 Eixes paraules m’ensenyaren una poderosa lliçó. Encara que aquells primers Estudiants de la Bíblia no comprenien a plenitud la veritat, mereixien el meu respecte. A més, com no totes les publicacions estaven disponibles en italià, els germans van tardar un poquet més en enterar-se dels ajustos en les nostres creences. Aixina i tot, Jehovà valorava molt els seus esforços, i jo també ho havia de fer.

 Encara que Albina era molt més major que jo, m’encantava parlar ella. De fet, Albina, Maria i altres germanes entusiastes que serviren a Jehovà fidelment a pesar de les proves que afrontaren, es convertiren en els meus exemples a seguir. Estic molt agraïda d’haver tingut l’oportunitat de relacionar-me amb elles.

El regal de servir en Betel

 En l’estiu de 1955, vaig anar a Roma per a assistir a l’assemblea «Regne Triomfant». En aquella ocasió, vaig visitar Betel junt amb altres delegats de diferents països. Recorde que vaig pensar: «Que bonico seria servir ací!».

 Em vaig batejar el 18 de desembre de 1955. Encara anava a l’institut, però estava decidida a mamprendre el servici a temps complet. En 1956, en una assemblea que es va celebrar en la ciutat de Gènova, vaig sentir un anunci que deia que es necessitaven voluntaris per a servir en Betel. Però el representant de la sucursal va afegir que no hi havia necessitat de germanes.

 Temps després, vaig parlar sobre les meues metes amb el nostre superintendent de circuit, Piero Gatti. a Este germà, que era un predicador entusiasta, em va dir: «Recomanaré que et nomenen precursora especial».

 Amb el temps, vaig rebre una carta de la sucursal. Estava segura que era el meu nomenament com a precursora especial, però no va ser aixina. Era una invitació per a que soŀlicitara servir en Betel!

 Vaig arribar a Betel en gener de 1958. En aquell moment, la família Betel la componien entre 10 i 12 persones. La meua assignació era ajudar els dos traductors de la sucursal. Hi havia molta faena i jo no tenia experiència com a traductora, però amb l’ajuda de Jehovà, vaig arribar a estimar la meua assignació.

 Encara no havien passat ni dos anys quan el treball de traducció es va reorganitzar, i m’assignaren al camp com a precursora. Em vaig quedar en xoc, perquè en aquell moment estava molt a gust en Betel. No obstant això, amb el temps, vaig arribar a vore la meua nova assignació com un altre regal de Jehovà.

El regal de companyes de predicació entusiastes

 L’1 de setembre de 1959, vaig començar a servir com a precursora especial en Cremona. La meua companya era Doris Meyer, una germana de Dinamarca. Era un poc més major que jo, però era una precursora experimentada, i l’admirava molt. Doris tenia iniciativa, no s’espantava amb facilitat i era molt decidida. Les dos necessitàvem estes qualitats per a predicar en el nostre territori, perquè érem les úniques Testimonis en tota la ciutat.

 Quan jo vaig arribar a Cremona, Doris ja ho havia organitzat tot per a que se celebraren les reunions en un piset llogat. Els retors de la localitat prompte es van adonar de la nostra activitat i, com estaven enfadats, parlaven malament de nosaltres quan feien missa.

 Un dia, ens van citar en la policia local. Els policies no ens van arrestar, però li van dir clarament a Doris que se n’havia d’anar de Cremona perquè era estrangera. Finalment, va tornar a Dinamarca, on va continuar servint a Jehovà fidelment.

 Poc temps després, van assignar a Cremona a Brunilde Marchi, una altra germana fadrina. A Brunilde li encantava predicar i tenia un caràcter humil i amable. Vam començar molts cursos bíblics, alguns dels quals progressaren molt bé.

 Estic molt agraïda a Jehovà per donar-me l’oportunitat de participar en els inicis de l’obra de predicar en Cremona, on en l’actualitat hi han cinc congregacions.

Una sorpresa agradable

 No feia ni dos anys que estava en Cremona quan vaig rebre una cridada de la sucursal. Hi havia molta faena de traducció, perquè s’estava preparant una assemblea de sis dies titulada «Adoradors Units», que se celebraria en juliol de 1961. Aixina que em van invitar a tornar a Betel. No m’ho podia creure, pegava bots d’alegria! Vaig tornar a Betel l’1 de febrer de 1961.

 Treballàvem moltes hores, però va ser un privilegi estar tan ocupada preparant informació basada en la Bíblia. Em passaren els mesos volant i, en seguida, va arribar el dia de l’assemblea.

 En aquella assemblea, es va anunciar que la Traducció del Nou Món de les Escriptures Gregues Cristianes es traduiria a l’italià. Vaig pensar: «Això vol dir que tindrem faena a manta». I no em vaig equivocar. Per esta raó, els germans em demanaren que em quedara en Betel una miqueta més, i eixa miqueta més s’ha allargat més de 60 anys, fins al dia de hui!

Altres bons regals de part de Jehovà

 Un altre regal que he disfrutat molt al llarg dels anys és el d’estar fadrina. Això no vol dir que mai haja pensat en casar-me. De fet, durant un temps, la idea de quedar-me fadrina em preocupava. Aixina que li vaig orar a Jehovà al respecte. Com ell em coneix millor que ningú, li vaig demanar que m’ajudara a comprendre què era lo millor per a mi.

 Textos com Mateu 19:11, 12 i 1 Corintis 7:8, 38 cobraren un nou significat per a mi, i li vaig agrair a Jehovà que m’aclarira les idees i em donara pau interior. No m’he penedit mai de la meua decisió i estic molt agraïda a Jehovà per estar fadrina i poder donar-li lo millor.

 Al llarg dels anys, he presenciat molts canvis en els mètodes del Departament de Traducció a mesura que l’organització de Jehovà ha anat implementant noves tècniques i noves tecnologies (Isaïes 60:16). Estos canvis han enfortit la unitat de la germandat mundial. Per exemple, des de 1985, les edicions en italià i anglés de La Talaia es publiquen al mateix temps. En l’actualitat, en jw.org hi han disponibles articles i vídeos en molts idiomes i la majoria ixen al mateix temps que l’anglés. Està clar que Jehovà s’assegura que el seu poble estiga unit i que reba l’aliment espiritual al temps oportú.

 Jehovà ha sigut molt generós amb mi. M’ha permés ser precursora especial i ajudar les persones a acostar-se a ell. També m’ha concedit el desig que tenia de servir en Betel, on m’he pogut fer amiga de persones de diferents edats i cultures. A més, he tingut una benedicció especial al vore que ma mare es batejava com a testimoni de Jehovà als 68 anys. Que ganes tinc de tornar-la a vore a ella i a la resta de la meua família quan ressusciten! (Joan 5:28, 29)

 Estic desitjant presenciar el que Jehovà farà pels seus servents en el futur, quan «tot siga nou» (Apocalipsi 21:5). Però d’una cosa estic ben segura: «Tot allò que rebem de bo, tot do perfecte» ve de Jehovà, i ell sempre ens ho donarà tot generosament (Jaume 1:17).