Li diguérem al pastor que podríem llastimar el conductor, però ell ens va respondre: «Mateu-lo, i utilitzeu la meua sotana per a torcar-vos la sang de les mans!». Encara que em sentia molt orgullós de les meues arrels fonamentades en l’Església ortodoxa grega, aquelles paraules desagradables van fer que, amb el temps, abandonara eixa religió. Quan pense en aquell incident, m’adone que és just això el que em va ajudar a trobar la veritat.

 Durant la meua adolescència, vaig vore com la ciutat portuària de Trípoli anava omplint-se de persones de diferents cultures, llengües i religions. Cada família estava orgullosa de les seues arrels, i la meua no era l’excepció. Els meus germans majors i jo ens unírem als Soldats de la Fe, a un grup que s’oposava als testimonis de Jehovà. No coneixíem cap Testimoni, però el nostre pastor va dir que eren una banda que estava en contra de l’Església ortodoxa grega i que el seu líder era un home a qui li deien Jehovà. No parava de dir-nos que, si ens trobàvem amb algun d’ells, no dubtàrem en atacar-lo.

 Encara que jo no ho sabia, tres dels meus germans havien tingut contacte amb els testimonis de Jehovà. Però, en lloc d’atacar-los, havien acceptat estudiar la Bíblia amb ells per a demostrar que els Testimonis estaven equivocats. Una nit, a l’entrar a casa, em vaig trobar la sala d’estar plena de Testimonis parlant de la Bíblia amb la meua família i amb alguns veïns. Em va pegar molt tort! Com havien sigut capaços els meus germans de trair la seua fe? Estava a punt d’anar-me’n quan un veí, que era un dentista de renom i que també era Testimoni, em va dir que m’assentara i escoltara. Un amic de la família estava llegint en veu alta de la meua pròpia bíblia Salm 83:19 (v. 18 en altres bíblies). En eixe moment, em vaig adonar que el nostre pastor ens havia enganyat. Jehovà no era el líder d’una banda sinó l’únic Déu verdader!

 Com volia aprendre més sobre Jehovà, vaig començar a assistir al curs bíblic que es feia en ma casa i que conduïa el germà Míxel Àbud. Un dia, un amic que estava present, va preguntar qui havia creat a Déu, una qüestió que jo també m’havia plantejat des de xicotet. El germà Àbud va assenyalar un gat que estava gitat en un sofà. Llavors, va explicar que, tal com els gats no són capaços de comprendre les paraules i raonaments humans, nosaltres tampoc podem comprendre moltes coses sobre Déu. Eixe exemple tan senzill em va ajudar a vore clarament que hi ha certs aspectes sobre Jehovà que no podem arribar a entendre del tot. Poc temps després, em vaig dedicar a Jehovà i em vaig batejar en 1946 a l’edat de 15 anys.

 En 1948, vaig començar a treballar amb el meu germà Hanna, qui tenia un negoci de fotografia. La seua tenda estava al costat d’una botiga de pintura que pertanyia a un germà anomenat Najib Sàlem. b Najib era un predicador molt valent, i va continuar aixina fins que va morir amb 100 anys. Quan anàvem junts a predicar als pobles, podia comprovar la seua valentia a l’afrontar oposició. A més, tenia molta facilitat per a parlar de la Bíblia amb qualsevol persona, sense importar de quina religió fora. El seu zel va tindre un gran impacte en la meua vida.

 Un dia, mentres estava treballant, va vindre a la tenda Mari Xaia, una germana libanesa que vivia en els Estats Units. Tenia una vida molt ocupada, perquè, a més de ser mare, era una precursora molt zelosa. Aquella visita va marcar un punt d’inflexió en la meua vida. Mari es va passar més de dos hores contant-nos experiències de la predicació. Abans d’anar-se’n, em va mirar i em va dir: «Milto, ja que eres fadrí, per què no et fas precursor?». Em vaig excusar dient-li que necessitava treballar per a guanyar-me la vida. Llavors, em va preguntar: «Quant de temps hem estat parlant este matí?». Li vaig respondre que unes dos hores, i ella em va dir: «Doncs, no t’he vist fer molta faena durant este temps. Si cada dia dedicares el mateix temps a predicar, podries ser precursor. Simplement prova-ho un any i després ja decidiràs si continues o no».

 Encara que en la meua cultura els hòmens no solen acceptar el consell d’una dona, la seua suggerència em va paréixer raonable. Així que, dos mesos més tard, en gener de 1952, vaig començar a servir com a precursor. I, aproximadament any i mig després, em convidaren a assistir a la classe número 22 de l’Escola de Galaad.

 Després de graduar-me, m’assignaren a predicar en l’Orient Mitjà. En menys d’un any, em vaig casar amb Doris Wood, una missionera molt alegre d’Anglaterra que també servia en l’Orient Mitjà.

 Poc després de la boda, ens assignaren a Alep (Síria). Com allí la nostra obra estava prohibida, la majoria de persones interessades en estudiar la Bíblia que vam trobar va ser gràcies a altres contactes.

 Un dia, visitàrem una dona que volia saber més de la Bíblia. Ens va obrir la porta i, tremolant de por, ens va dir: «Aneu amb compte! La policia acaba de vindre. Volien saber on viviu». Estava clar que la policia secreta sabia amb qui estudiàvem la Bíblia. En seguida, vam tocar als germans que supervisaven l’obra en l’Orient Mitjà i ens aconsellaren que abandonàrem el país tan prompte com poguérem. Encara que ens dolia deixar els nostres estudiants de la Bíblia, sabíem que Jehovà estava protegint-nos.

 En 1955, ens van reassignar a Bagdad (Iraq). Encara que allí podíem predicar discretament a tot lo món, ens centràrem en aquells que tenien antecedents culturals cristians.

 També intentàvem tindre conversacions agradables amb els musulmans que trobàvem en el mercat o pel carrer. Doris solia despertar l’interés de la gent amb frases com: «Mon pare deia que tots haurem de donar compte a Déu del que fem» (Romans 14:12). I després, ella afegia: «Tindre açò present sempre m’ha ajudat. Què pensa vosté al respecte?».

 Els vora tres anys que servírem en Bagdad, disfrutàrem d’ajudar els germans a organitzar l’obra per a que predicaren discretament. També féiem reunions en àrab en la nostra casa missional. Ens alegrava molt que vinguera gent interessada d’origen assiri, un grup ètnic format principalment per persones que es consideraven cristianes. Però, quan veien l’amor i la unitat que hi havia en les nostres reunions, reconeixien que els Testimonis érem els verdaders deixebles de Jesús (Joan 13:35).

 Un dels primers en respondre favorablement a la veritat va ser Níkola Àziz, un amable i humil cap de família d’arrels armènies i assíries. A ell i a la seua dona, Helen, no els va costar gens acceptar que la Bíblia ensenya que Jehovà i el seu Fill, Jesús, són dos persones diferents (1 Corintis 8:5, 6). Encara recorde el dia que Níkola i 20 germans més es batejaren en el riu Eufrates.

 El 14 de juliol de 1958, l’Iraq va patir un colp d’estat que va acabar amb la vida del rei Faisal II, així que poc després ens van deportar a l’Iran. Allí continuàrem predicant amb prudència als estrangers durant uns sis mesos.

 Estàvem a punt d’anar-se’n de Teheran, la capital de l’Iran, quan la policia em va detindre per a interrogar-me. Era evident que estaven vigilant-nos. Després de l’interrogatori, vaig cridar a Doris per a avisar-la. Per la nostra seguretat, vam acordar que jo no tornaria a casa i que ja no ens voríem fins al moment d’abandonar el país.

 Doris va trobar un lloc segur on quedar-se fins que poguérem vore’ns en l’aeroport. Però, com no sabia com arribar allí sense que la policia la descobrira, li va demanar ajuda a Jehovà.

 De repent, va començar a ploure a cànters i tot lo món va desaparéixer, fins i tot, la policia. Com els carrers es van quedar buits, Doris es va poder moure amb llibertat. Amb raó, va poder dir que eixe diluvi havia sigut un milacre.

 Quan deixàrem l’Iran, ens reassignaren a un altre país, on vam poder predicar a gent de diferents ètnies i antecedents religiosos. En 1961, començàrem l’obra de circuit, visitant els germans de diverses parts de l’Orient Mitjà.

 Quan estàvem en l’Orient Mitjà, vaig vore moltes voltes com el poder de l’esperit sant de Jehovà unia la gent. Encara recorde les bones conversacions que tenia amb Edi i Níkola, dos palestins amb els qui estudiava la Bíblia. Als dos els agradava vindre a les reunions, però no van tardar en deixar d’estudiar degut als seus ideals polítics. Li vaig demanar a Jehovà que els ajudara a acceptar la veritat. Quan es van adonar que Déu solucionaria els problemes, no només dels palestins, sinó de tota la humanitat, començaren a estudiar de nou (Isaïes 2:4). Es desferen del seu orgull nacionalista i es batejaren. Amb el temps, Níkola va arribar a ser un superintendent de circuit molt zelós.

 Sense importar el país on anàvem, a Doris i a mi ens impressionava la fidelitat que mostraven els germans, foren quines foren les seues circumstàncies. Com tenien una situació tan complicada, em vaig resoldre a ser una font d’ànim durant les meues visites com a superintendent de circuit (Romans 1:11, 12). Per a aconseguir eixe objectiu, sempre m’esforçava per no sentir-me superior als germans (1 Corintis 9:22). Animar aquells que ho necessitaven em feia molt feliç.

 Ha sigut molt emocionant vore com molts dels nostres estudiants de la Bíblia han arribat a ser servents fidels de Jehovà. Alguns d’ells emigraren amb les seues famílies fugint de la guerra. Però han sigut una benedicció per al camp àrab en llocs com Austràlia, el Canadà, Europa i els Estats Units. En els últims anys, alguns dels seus fills han tornat a l’Orient Mitjà per a servir on es necessiten predicadors intrèpids. Quin plaer per a Doris i per a mi estar rodejats de tants fills i nets espirituals!

 Al llarg de la nostra vida, hem sentit la protecció i la guia de Jehovà de moltes maneres. Li estic molt agraït per haver-me ajudat a desfer-me dels prejuís i de l’orgull nacionalista que tenia de jove. La capacitació que em donaren germans valents i imparcials em va preparar per a predicar a gent de qualsevol antecedent cultural. En tots els països que hem estat, Doris i jo hem afrontat situacions difícils i no sempre sabíem què passaria a continuació. Però açò ens va ensenyar a confiar únicament en Jehovà i no en nosaltres mateixos (Salm 16:8).

 Quan pense en tots els anys que estat servint a Jehovà, m’adone de tot el que li he d’agrair. Doris a sovint diu que no hi ha res que puga impedir-nos servir plenament a Jehovà, ni tan sols les amenaces de mort! I estic completament d’acord amb ella. Li estarem tota la vida agraïts al nostre Pare celestial per haver-nos permés predicar un missatge de pau en l’Orient Mitjà (Salm 46:9, 10 [vv. 8, 9 en altres bíblies]). De fet, mirem el futur amb confiança, convençuts que Jehovà continua protegint i guiant tots aquells que confien en ell (Isaïes 26:3).