Després de la Segona Guerra Mundial, Europa va quedar devastada. Aixina i tot, els testimonis de Jehovà i altres persones per fi havien sigut alliberats dels camps de concentració nazi. Però la vida no era gens fàcil. A la majoria de gent i també als testimonis de Jehovà, els faltaven coses bàsiques com el menjar, la roba o la casa. La germana Karin Hartung diu: «Com no hi havien pràcticament cases, tot el món havia d’acollir familiars en sa casa o llogar les seues habitacions». La germana Gertrud Poetzinger, qui va estar set anys i mig en un camp de concentració, va viure durant un temps en una caseta per a guardar les ferramentes del jardí i hagué de dormir en una cadira. a

 Què va fer l’organització de Jehovà per a cobrir les necessitats físiques dels germans que estaven en les zones destruïdes per la guerra? I què podem aprendre d’aquells que van viure les dificultats de la postguerra?

 L’organització de Jehovà es va afanyar per a donar ajuda als germans d’Europa. Nathan Knorr i Milton Henschel van viatjar des de la central mundial per a conéixer les necessitats d’estos germans. Durant els mesos de novembre i desembre de l’any 1945, van visitar Anglaterra, Suïssa, França, Bèlgica, els Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Finlàndia i Noruega. El germà Knorr va dir: «Per primera volta hem vist amb els nostres ulls els danys que ha provocat la guerra».

 En aquella ocasió, al germà Knorr no li van permetre entrar a Alemanya, aixina que el germà Erich Frost, qui supervisava la sucursal d’Alemanya, va eixir del país per a trobar-se amb ell. b El germà Erich conta: «El germà Knorr ens va donar consell pràctic i ens va prometre ajuda material en forma de menjar i roba. Ràpidament, ens feren arribar a Alemanya una gran quantitat de farina, mantega, farina d’avena i altres aliments. Els germans d’altres països també ens enviaren caixes grans de roba que tenien trages, roba interior i sabates». Els germans van rebre entre llàgrimes tota esta ajuda. A més, este programa no va ser un esforç puntual, sinó que com va dir un informe, «es va continuar enviant ajuda durant dos anys i mig!». c

 A poc a poc, les condicions de vida dels germans van millorar, però ells es van mantindre centrats en els assumptes espirituals. Què els va ajudar?

 Van mantindre una bona rutina espiritual (Efesis 5:15, 16). Durant la guerra, era molt difícil per als germans accedir a publicacions basades en la Bíblia o mantindre la seua rutina espiritual. No obstant, poquet a poquet, després de la guerra, els germans tornaren a reunir-se i a predicar. Jürgen Rundel, un germà que viu en Àustria, recorda: «Tant l’Informant d com el germà viatjant ens animaren a seguir actius espiritualment. Ens centrarem en Jehovà, Jesús, el nostre estudi personal de la Bíblia i la predicació. No hi havien distraccions com la televisió».

 La germana Ulrike Krolop diu: «Recorde l’alegria que em donava poder aprofundir en algun tema en el meu estudi personal. El meu home em va donar un bon exemple. Sempre que rebíem la revista la Talaia, deixava tot el que estava fent per a estudiar-la». Karin, mencionada abans, recorda: «Durant la guerra vam vore lo ràpid que es poden perdre les coses materials. Però l’aliment espiritual, encara que limitat, continuava arribant. Jehovà va recompensar els seus servents lleials.»

 Tornaren a predicar (Mateu 28:19, 20). La guerra va limitar la llibertat de predicar i ensenyar del poble de Jehovà. Un germà anomenat Friedhelm recorda que després de la guerra «en seguida tots tornaren a predicar». Ulrike recorda: «El primer germà que va parlar del missatge del Regne amb la família del meu home encara portava l’uniforme del camp de concentració! És obvi que es va posar a predicar només eixir». Jürgen diu: «Després de la guerra, la majoria de germans estaven desitjant predicar. Molts germans i germanes jovenets començaren el servici a temps complet».

 Ulrike continua dient: «Les condicions de vida en les ciutats bombardejades eren terribles». De fet, molta gent vivia en edificis en ruïnes. Com s’ho apanyaren els germans per a trobar a la gent i predicar-li? La família d’Ulrike va conéixer la veritat després de la guerra i ella recorda: «Buscàvem la llum d’una làmpara o el fum d’una estufeta».

 S’animaren els uns als altres (1 Tessalonicencs 5:11). Durant la guerra, molts testimonis de Jehovà foren tractats amb crueltat. No obstant això, quan va passar tot, no es van centrar en quant havien patit, sinó en animar-se els uns als altres. És més, que la seua fe fora «provada» va ser un gran motiu d’alegria perquè havien demostrat lleialtat a Jehovà (Jaume 1:2, 3). Johannes, que ara viu en els Estats Units, conta: «El nostre superintendent de circuit, que havia estat en els camps de concentració, ens contava moltes experiències animadores sobre com havien vist la mà de Jehovà. Aquelles experiències enfortiren molt la nostra fe».

 Johannes continua dient que recordar com Jehovà «els havia ajudat quan estaven en els camps de concentració i havia contestat les seues oracions» va fer que els germans mantingueren una relació estreta amb Ell. Com ja s’ha dit, després de ser alliberats, els germans mantingueren bons hàbits espirituals com llegir la Bíblia, assistir a les reunions cristianes i participar en la predicació. Una germana anomenada Elisabeth, que va assistir a l’assemblea regional de Nuremberg en 1946, conta que els germans i germanes que havien sigut alliberats «encara estaven prims i dèbils, però que aixina i tot, estaven plens “d’entusiasme” quan ens contaven les seues vivències» (Romans 12:11).

 Es mantingueren units (Romans 1:11, 12). Durant la guerra, els Testimonis no podien ajuntar-se lliurement degut a la intensa persecució. Karin conta que «es visitaven molt poquet per a no posar en perill als seus germans». Però quan la guerra va acabar, tot açò va canviar. Friedhelm conta que «els germans ho feien tot junts. Les reunions i la predicació van ser sempre lo més important en la seua vida».

 En els primers anys de la postguerra «pocs testimonis tenien cotxes» conta Dietrich, un ancià d’Alemanya. El germà explica: «Anàvem caminant a les reunions, però ho féiem en grup. Fer coses junts enfortia la nostra unió, ens sentíem com una família».

 Hui en dia, molts servents de Jehovà estan aguantant les dificultats provocades per desastres naturals, malalties, guerres, persecució i problemes econòmics (2 Timoteu 3:1). No obstant, no ens hem d’inquietar massa. Per què? Perquè l’exemple d’estos germans i germanes fidels de l’Alemanya nazi ens assegura que el nostre Déu continuarà donant-nos suport durant estos últims dies tan difícils. Per tant, volem tindre la mateixa actitud que l’apòstol Pau, qui va escriure: «Aixina que podem dir amb total confiança: “Jehovà és el meu ajudant. No tindré por. Què pot fer-me l’home?”» (Hebreus 13:6).