En molts països el cost de la vida és cada volta més alt, cosa que afecta la majoria de la gent incloent els testimonis de Jehovà. Però, en comptes de sentir-nos desbordats per l’ansietat, als Testimonis ens tranquil·litza saber que Déu mai abandonarà els seus servents (Hebreus 13:5). Una volta darrere d’una altra, ell ha estat a l’altura d’eixa promesa. I aixina ho va fer en les Filipines, un lloc on molta gent continua vivint en la pobresa. Durant els anys 1970 i 1980, aquell país va passar per una època especialment dura.

 «A voltes plorava perquè no teníem prou per a menjar. En alguns moments només teníem arròs, sal i aigua», recorda una germana anomenada Vicky a. Florencio, un germà que no trobava faena, conta: «Només tenia tres camises i tres pantalons que anava canviant-me per a anar a les reunions i a les assemblees». Com s’ho van apanyar els germans? Què els va ajudar a mantindre’s espiritualment forts? I com pot el seu exemple ajudar-nos quan ens trobem en dificultats?

 Els Testimonis en les Filipines estaven segurs que Jehovà cuidaria d’ells durant eixa època tan difícil (Hebreus 13:6). I ho va fer, a sovint de maneres inesperades. Per exemple, una germana anomenada Cecille comenta: «Després d’esmorzar l’última ració d’arròs, la nostra família no tenia res més per menjar, i n’érem quatre. Aixina que vam orar a Jehovà perquè ens donara el que necessitàvem per a eixe dia. Quan encara estàvem esmorzant, un germà va arribar amb cinc quilos d’arròs. Ens queien les llàgrimes d’agraïment i alegria per aquell regal de Jehovà. Vam tindre un grapat d’experiències com estes».

 Una altra cosa que els va ajudar va ser posar en pràctica els consells savis que dona la Bíblia (Proverbis 2:6, 7). Per exemple, Arcelita, una germana que s’acabava de batejar, que estava fadrina en aquell moment i que no tenia prou per a viure, li va obrir el cor a Jehovà. Ella va reflexionar en Proverbis 10:4 que diu: «Mans inactives empobreixen, mans diligents enriqueixen». D’acord amb aquelles paraules va decidir fer-se un hortet. Ella recorda: «Jehovà de deveres va beneir els meus esforços. De fet, vaig poder collir prou per a mi i també per a vendre i pagar-me el transport».

 Els germans tampoc tenien per a comprar un terreny i construir una Sala del Regne. Però això no els va impedir que obeïren el manament de reunir-se per a animar-se els uns als altres (Hebreus 10:24, 25). Simplement s’adaptaren al que tenien. Per exemple, una germana a qui li diuen Deborah conta: «Unes sis persones venien a les reunions a una cabanyeta que la meua companya i jo havíem construït. Vam gastar fulles de palmera nipa per a fer el sostre, per a fer les parets vam gastar fulles de cocoter i troncs de palmera per a fer els seients».

 No obstant, la majoria de germans i germanes celebraven les reunions de congregació en les seues cases. Una germana anomenada Virginia explica: «La nostra casa era molt xicoteta, estava feta d’herba i bambú. Aixina que havíem de moure els mobles cada dissabte per a fer lloc per a la reunió del sendemà». En altres cases el problema eren les goteres. «Quan plovia utilitzàvem poals per a arreplegar l’aigua. Però això no tenia importància perquè estàvem amb la nostra família espiritual», comenta un germà anomenat Noel.

 Encara que tenien poc en sentit material, els Testimonis no perdien el zel per la predicació. Una germana a qui li diuen Lindina, que viu en l’illa de Negros, diu: «Com en la meua família n’érem molts i mon pare era l’únic que treballava, no sempre teníem diners per al transport. Aixina que anàvem caminant al territori. Però ens ho passàvem bé perquè érem una bona colla. A més sabíem que Jehovà valorava els nostres esforços».

 Un dels grans reptes era arribar als territoris de muntanya que estaven més aïllats perquè pràcticament no hi havia transport públic. Esther, qui viu en l’illa de Luzon, conta: «Érem un grup de 6 a 12 germans i germanes que eixíem de bon matí perquè havíem de caminar molts kilòmetres. Ens passàvem el dia predicant. Per a menjar ens emportàvem coses que havíem preparat en casa i ens les menjàvem baix de l’ombra dels arbres. Alguns germans venien a predicar encara que no tenien res per a menjar. Aixina que els déiem: “No vos preocupeu, tenim prou menjar per a tots”».

 Jehovà va beneir amb generositat aquell esperit de sacrifici. Per exemple, en l’any 1970 hi havien 54.789 publicadors en les Filipines. Per a l’any 1989 la quantitat quasi s’havia duplicat fins als 102.487. I en 2023, el número de publicadors del país va arribar a 253.876.

 A pesar dels greus problemes econòmics els Testimonis estaven feliços i molt ocupats servint a Jehovà. Un germà anomenat Antonio afirma: «La pobresa no ens va impedir servir a Jehovà». Una altra germana anomenada Fe Abad comenta: «Encara que el meu home i jo afrontarem dificultats econòmiques, érem feliços perquè dúiem una vida senzilla que ens permetia mantindre’ns ben propet de Jehovà. Com a resultat els nostres fills també aprengueren a confiar en Jehovà».

 Lucila, una germana que viu en l’illa de Samar, explica: «Ser pobre no és un problema quan servixes a Jehovà. Vullc dir, quan posem a Déu en primer lloc en la nostra vida, podem estar contents i mantindre una actitud positiva. De fet, he tingut el privilegi de vore com els meus estudiants de la Bíblia han conegut a Jehovà i més tard de servir junts com a precursors».

 Com sabem que en el futur vindran temps difícils, no hauríem d’oblidar les paraules d’un ancià anomenat Rodolfo, qui va escriure: «Viure les dificultats dels anys 70 i 80 em va permetre vore la mà de Jehovà en la meua vida. Encara que tenia pocs diners, no em vaig sentir abandonat perquè Jehovà cuidava de mi. Estic convençut que visc la millor vida que hi ha, i espere amb ganes “la vida verdadera” en el paradís que vindrà» (1 Timoteu 6:19).