Els Estudiants Internacionals de la Bíblia, coneguts després com a testimonis de Jehovà, es van organitzar per a predicar a les persones tan hospitalàries que hi havia en Mèxic en 1917. En les següents dècades, centenars de persones sinceres van començar a servir a Jehovà. No obstant, durant la Segona Guerra Mundial, el govern de Mèxic va posar problemes amb els llocs i els edificis on predicàvem i celebràvem les nostres reunions.

 Per a eixe temps, la llei establia que els actes religiosos es podrien fer només en llocs que foren propietat del govern. Això era un problema, perquè les assemblees se celebraven en llocs públics, les reunions en cases dels germans i la predicació en els carrers i de casa en casa.

 Per a complir amb la llei, en 1943 ens vam registrar com una organització civil i cultural sense ànim de lucre que promovia l’educació per a millorar la vida de les persones. Amb este registre vam aconseguir el dret legal com a organització cultural, en comptes de religiosa. D’esta manera no havíem de celebrar les nostres activitats en edificis que foren propietat del govern.

 Entre les nostres activitats incloguérem programes culturals i educatius. D’esta manera complírem completament amb tots els requisits legals per a ser una organització civil i cultural (Romans 13:1). Òbviament, la nostra meta continuava sent la d’ensenyar a les persones les veritats de la Bíblia (Isaïes 48:17, 18). Prompte vam vore que Jehovà estava beneint eixa decisió. De fet, tot açò va fer possible que moltes persones conegueren la veritat, com recorden molts Testimonis de hui en dia.

 El nostre objectiu principal sempre ha sigut predicar les bones notícies del Regne. No obstant, igual que va fer l’apòstol Pau, vam adaptar la nostra forma de predicar a les circumstàncies (1 Corintis 9:20-23). Per exemple, quan Pau va parlar amb els hòmens d’Atenes en l’Areòpag, no va citar de les Escriptures directament (Fets 17:22-31). De forma pareguda, quan predicàvem no portàvem la Bíblia ni citàvem d’ella quan començàvem conversacions.

 Una germana a qui li diuen Isabel recorda: «Ens presentàvem com a membres d’una associació cultural i educativa. A sovint em centrava en articles de la revista Desperteu-vos! que no mencionaven directament temes bíblics». Si una persona mostrava interés en assumpts espirituals, compartíem la veritat bíblica amb ella. Una germana a qui li diuen Aurora diu: «Com no portàvem la Bíblia havíem de memoritzar molts textos». Les persones també responien molt bé quan utilitzaven la seua pròpia Bíblia.

 Els germans ens prepararen per a explicar per què la nostra obra era legal per si algú ens preguntava (Filipencs 1:7). Les autoritzacions que va donar el govern van ser de molta ajuda. a Una germana a qui li diuen María diu: «Sempre portàvem les identificacions firmades per la Secretaria de Relacions Exteriors». Un germà a qui li diuen Samuel diu: «Quan les autoritats ens paraven i ens preguntaven què estàvem fent, els mostràvem la nostra autorització».

 Les nostres targetes d’identificació ens van ajudar a afrontar l’oposició. Per exemple, un germà a qui li diuen Jesús i que servia en l’estat de Jalisco diu: «En 1974 una xusma dirigida per un sacerdot ens va portar a un matrimoni de Testimonis i a mi a les autoritats locals per a tractar de detindre la nostra obra. Però quan vam mostrar les nostres autoritzacions a les autoritats, tots es van calmar. Després de rebre assistència legal, vam poder continuar ajudant a les persones interessades de la zona. Hui en dia, hi ha algunes congregacions en eixa ciutat».

 Com a associació civil que promovia l’educació, oferíem cursos gratuïts d’alfabetització a totes les persones. b Un germà a qui li diuen Ariel diu: «Estos cursos van arribar just a temps, ja que durant eixos anys moltes persones no havien pogut anar a l’escola, però desitjaven de cor llegir la Bíblia. Els ensenyàvem a llegir i a escriure i, poc temps després, molts començaren a estudiar la Bíblia amb nosaltres».

 Una germana a qui li diuen Ruth recorda: «Una volta començaven a llegir un poquet, ja res els podia parar. Aprendre a llegir els feia sentir contents i satisfets. Fórem testimonis del procés espiritual que experimentaren després».

 Entre 1943 i 1993 els testimonis de Jehovà fórem inscrits com a associació civil i cultural. Durant eixe temps, ajudàrem a més de 127.000 persones a aprendre a llegir i a escriure, i també ajudàrem a més de 37.000 a millorar en eixes habilitats. Els funcionaris del govern ens alabaren per haver ajudat a tantes persones a aprendre a llegir i escriure (Romans 13:3). Per exemple, en 2010 ens van donar un reconeixement especial «per haver-se compromés en la labor d’alfabetització durant dècades i haver ajudat a millorar les vides de milers de mexicans en l’estat de Mèxic i en tot el país».

 Com ens havíem registrat com una associació civil i cultural, els nostres llocs de reunió eren com les aules d’un centre educatiu i s’anomenaven Sales d’Estudis Culturals. Allí féiem les nostres reunions i els cursos d’alfabetització.

 Un germà a qui li diuen Àngel explica: «Les sales eren en realitat part de la casa dels germans. Sempre vaig admirar aquells que prestaven sa casa per l’abnegació que suposava, perquè normalment no eren germans que tingueren molt en sentit material, però deixaven la millor habitació per a les reunions mentres ells vivien amuntonats en una altra habitació».

 Estos sacrificis eren molt necessaris. Àngel recorda com eren les reunions: «A voltes assistien tantes persones que molts havíem d’estar en peus i fora en el pati, i aguaitàvem per la finestra per a donar els nostres comentaris. Però sempre disfrutàvem molt de les reunions».

 Per a estalviar-nos problemes, no cantàvem ni oràvem en veu alta en les reunions. Un germà a qui li diuen Edmundo recorda: «Durant el discurs cultural, conegut ara com discurs públic, els oradors destacaven els aspectes pràctics del consell de la Bíblia, cosa que ajudava els assistents a millorar la seua cultura i viure millor». Amb el temps, fins i tot vam deixar d’utilitzar els noms dels llibres bíblics. Manuel ens dona un exemple sobre com citaven de la Bíblia: «En comptes de referir-nos a Apocalipsi capítol 21 versicles 3 i 4, déiem una cosa com, llibre 66, 21, 3 i 4». I un altre germà a qui li diuen Moisés afig: «Açò implicava que havíem d’aprendre els números que corresponien als llibres de la Bíblia per a trobar els textos».

 En general, la nostra organització funcionava en Mèxic de la mateixa manera que ho feia en altres parts del món. Encara que la nostra adoració tenia restriccions, la benedicció de Jehovà es va fer evident. Quan ens registràrem com a associació civil en 1943, hi havia 1.565 publicadors en Mèxic. En 1993 rebérem el reconeixement legal com a religió. Eixe any, la mitjana de publicadors era de 366.177. I la labor que feren estos publicadors encara va contribuir a un major creixement. En 2021, la mitjana de publicadors en Mèxic, va alcançar un màxim de 864.633 publicadors. Quines lliçons podem aprendre?

 Adaptem-nos quan sorgisquen obstacles. Fer açò en Mèxic ens ha donat reconeixement legal durant 50 anys. Un germà a qui li diuen Mario diu: «A voltes, personalment em preguntava per què no podíem servir a Jehovà de la mateixa manera que en altres països. No obstant, mai vaig sentir a ningú dubtar de la guia que ens donava l’organització. Sempre hem confiat que era Jehovà qui guiava el seu poble i per això érem molt obedients».

 Centrem-nos en l’obra de Jehovà. Una germana a qui li diuen Guadalupe explica: «Estàvem tan ocupats en l’obra de predicar i fer deixebles que no ens posàvem a pensar en res més. Ens sentíem feliços de servir a Jehovà i això era lo més important».

 Estiguem a prop dels nostres germans. Una germana a qui li diuen Anita explica: «El que no podíem fer en la Sala d’Estudis Culturals, com cantar càntics del Regne, ho féiem en les nostres cases. Estàvem molt units als germans i ens ajuntàvem a sovint. Les nostres reunions socials sempre eren molt espirituals».

 Un germà a qui li diuen Florentino resumix este període de la següent manera: «Mirant arrere, veig que ens hem adaptat a les necessitats de cada moment i tot ens ha enriquit d’alguna manera. Està clar que, a pesar de l’oposició a la nostra obra, Jehovà ha estat guiant-nos».