Des de 1948 fins a principis de la dècada dels 90, va estar en vigor en Sud-àfrica l’apartheid. a Durant este període, molts tractaven injustament a les persones que eren d’una altra raça. Kallie, que davall les lleis de l’apartheid estava classificat com a «mestís», recorda: «Les persones que no eren blanques també es discriminaven entre elles».

 Com que els testimonis de Jehovà de Sud-àfrica provenen de moltes ètnies diferents, què van fer durant l’època de l’apartheid? I què podem aprendre de la seua història?

 En Sud-àfrica, algunes persones que estaven en contra de la segregació racial organitzaren protestes contra el govern i, en conseqüència, molts van ser empresonats o assassinats. Això va fer que aquells que no estaven d’acord amb el govern incrementaren la violència. Per contra, els testimonis de Jehovà obeïren les lleis i no participaren en les protestes ni tractaren de fer canvis en el govern. Més bé, imitaren els cristians del segle I i se sotmeteren a les autoritats que tenien el poder (Romans 13:1, 2).

 En moltes ocasions, als testimonis de Jehovà se’ls va pressionar per a que deixaren de ser neutrals i prengueren partit. Però, fer això podria haver implicat donar suport a conflictes polítics violents o, fins i tot, lluitar en contra dels seus germans espirituals. Per exemple, Thembsie explica que a molts estudiants d’institut se’ls va obligar a unir-se a les revoltes polítiques de 1976. Els estudiants que acceptaven havien d’anar casa per casa buscant altres estudiants per a que se’ls uniren també. Si es negaven, corrien el risc que els cremaren la casa o fins i tot que els pegaren una palissa de mort. A més, un líder polític de l’oposició li va dir a un Testimoni a qui li diuen Theophilus: «Una volta que derrotem els blancs, vos matarem perquè no heu lluitat pel vostre país».

 A pesar de les dificultats de l’apartheid, els testimonis de Jehovà de Sud-àfrica continuaren reunint-se per adorar a Déu (Hebreus 10:24, 25). Com que l’apartheid havia deixat a molts germans en la pobresa, algunes congregacions no podien construir la seua Sala del Regne. b Enver, un germà de Sud-àfrica, diu: «Durant anys haguérem de llogar instaŀlacions que estaven en molt males condicions. Aixina que mon pare va oferir la nostra casa i, dos voltes a la setmana, l’adaptàvem per a celebrar allí les reunions. A voltes, érem més de 100 persones apretades en casa. Després de les reunions, a sovint disfrutàvem de mostrar hospitalitat a tots els assistents».

 Els germans trobaren solucions enginyoses a alguns problemes que va ocasionar l’apartheid. Per exemple, es va convidar un germà blanc a presentar un discurs en una assemblea de circuit en la província de Limpopo. El problema era que se celebrava en una zona restringida a la qual només podien accedir les persones negres. Al costat d’esta zona, n’hi havia una granja que era propietat d’un home blanc. Aixina que el germà convidat va anar a parlar amb ell i els dos arribaren a un acord. Al final, l’assemblea es va celebrar amb l’auditori dins de la zona restringida i el germà blanc en el terreny de la granja.

 Durant l’època de l’apartheid, les zones residencials es van dividir per races. Per tant, els territoris de predicació de les congregacions normalment eren de gent de la mateixa raça. Açò va obligar els testimonis a adaptar-se i ser flexibles a l’organitzar la predicació. Per exemple, era tot un repte predicar els territoris no assignats. Un germà a qui li diuen Krish i que va ser classificat com a «indi» durant l’apartheid diu: «Normalment, no n’hi havien llocs per a passar la nit per a aquells que no érem blancs. Aixina que havíem de dormir en els nostres cotxes o davall dels arbres. Pel matí, ens llavàvem en el vàter d’una gasolinera. Però a voltes, inclús eixos vàters tenien un cartellet que deia “Només per a blancs”. No obstant això, els publicadors disfrutàvem de predicar amb entusiasme a moltes persones interessades de les zones rurals».

 A pesar d’estes dificultats, la quantitat de testimonis de Jehovà va continuar augmentant. Quan va entrar en vigor la llei de l’apartheid en 1948, hi havien 4.831 publicadors en Sud-àfrica. I quan va acabar esta llei en 1994, hi havien 58.729 publicadors. Però això només va ser el principi d’un creixement molt més gran, ja que en 2021 es va alcançar un màxim de 100.112 publicadors.

 Encara que els testimonis de Jehovà de Sud-àfrica visqueren moments difícils durant l’època de l’apartheid, s’esforçaren per promoure l’amor i l’harmonia entre persones de totes les races a l’ensenyar i aplicar els principis bíblics (Fets 10:34, 35). És cert que estaven envoltats per l’odi, però estaven units per l’amor (Joan 13:34, 35).

 En 1993, els testimonis de Jehovà van celebrar una assemblea internacional multiracial en Sud-àfrica. Un líder polític molt conegut va vore com els testimonis locals donaven una afectuosa benvinguda als delegats internacionals quan arribaven a l’aeroport. Ell va dir: «Si tinguérem la mateixa unitat que vosaltres, ja fa temps que haguérem solucionat els nostres problemes».