Vaig créixer en els afores de Tampere, una ciutat tranquiŀla de Finlàndia rodejada de vegetació. La meua família no era massa religiosa, però valorava molt l’educació i les bones maneres. Ma mare és alemanya i, quan jo era menut, solia passar temps en Alemanya Occidental, on vivien els meus iaios.

 Des de xicotet, m’han agradat els esports. Al principi, en practicava molts, però als 14 anys, vaig decidir centrar-me en el tenis. Amb 16 anys, entrenava dos o tres voltes al dia. Tenia dos sessions d’entrenament professional i, per les vesprades, practicava pel meu compte. M’atreien tots els aspectes del joc; jugar a tenis era una manera de superar-me a mi mateix tant mentalment com físicament. Encara que m’agradava quedar amb els amics per a prendre una cervesa de quan en quan, no em vaig clavar mai en problemes de drogues ni alcohol. La meua vida girava entorn del tenis, era la meua prioritat.

 Quan tenia 17 anys, vaig començar a jugar en tornejos de l’ATP. a Després de guanyar-ne uns quants, vaig començar a tindre fama a escala nacional. Als 22 anys, estava entre els 50 primers tenistes del món.

 Durant anys, vaig viatjar per tot el món com a teniste professional. Vaig descobrir llocs fascinants, però també vaig prendre consciència de molts problemes globals com la delinqüència, l’abús de drogues i el medi ambient. Per exemple, mentres estava en els Estats Units, ens van dir que no visitàrem certes zones d’algunes ciutats pel seu alt grau de criminalitat. Tot això em disgustava. A més, encara que estava fent una cosa que m’encantava, al final del dia, em sentia buit.

 Sanna, la meua nóvia, havia començat a estudiar la Bíblia amb els testimonis de Jehovà. Em feia gràcia vore el seu costat religiós, així que no em vaig oposar. En 1990, ens casàrem i, a l’any següent, Sanna es va batejar com a testimoni de Jehovà. En el meu cas, encara que creia en l’existència d’un Déu, no em considerava una persona religiosa. Recordava que la meua iaia d’Alemanya solia llegir molt la Bíblia i inclús m’havia ensenyat a orar.

 Un dia, Sanna i jo estàvem parlant amb un matrimoni de Testimonis i, Kari, el marit, em va mostrar la profecia bíblica relacionada amb «els darrers dies» (2 Timoteu 3:1-5). Entendre la raó de per què el món estava tan malament em va arribar al cor. Aquell dia, ja no parlàrem més de religió però, des d’aquell moment, vaig començar a tindre conversacions bíbliques amb Kari, i tot el que m’ensenyava tenia sentit. Encara que el meu ritme de vida i viatges freqüents feien difícil que poguérem quedar amb regularitat, Kari no es va donar per vençut. M’escrivia cartes per a respondre les preguntes que em sorgien durant les sessions d’estudi. Vaig vore que la Bíblia contestava de manera lògica totes les preguntes transcendentals de la vida i, a poc a poc, vaig comprendre el seu tema principal: el Regne de Déu durà a terme el propòsit diví. Conéixer el nom de Déu, Jehovà, i vore tot el que ha fet per nosaltres em va causar una profunda impressió (Salm 83:18 NM). El que més em va impactar va ser que Déu proveïra el sacrifici del rescat, que no era una simple qüestió tècnica o formalitat legal sinó una expressió de l’amor de Déu (Joan 3:16). També vaig aprendre que tenia l’oportunitat de fer-me amic de Déu i de viure per sempre en un paradís (Jaume 4:8). Vaig començar a preguntar-me: «Com puc mostrar la meua gratitud?».

 Vaig pensar detingudament en la vida que portava. Estava aprenent en la Bíblia que la verdadera felicitat prové de donar, i vaig sentir el desig de compartir les meues creences amb els altres (Fets 20:35). Com a deportiste professional, passava uns 200 dies a l’any fora de casa participant en tornejos. Tota la nostra vida familiar girava al voltant meu: el meu entrenament, la meua rutina, la meua carrera. Em vaig adonar que havia de fer canvis.

 Sabia que renunciar a una carrera esportiva prometedora per motius religiosos seria una decisió que poca gent entendria. Però l’oportunitat de conéixer millor a Jehovà i de viure eternament era molt més valuosa que qualsevol premi que poguera guanyar jugant al tenis. Així que, ho tenia clar, estava determinat a no fer cas del que digueren els altres; era una decisió que només jo havia de prendre. Un text bíblic que em va animar especialment a resistir eixa pressió va ser el Salm 118:6: «Tinc el Senyor a favor, res no em fa por; els hòmens, què em poden fer?».

 En aquell temps, alguns espònsors m’oferiren oportunitats molt lucratives que em permetrien jugar al tenis professional sense preocupacions durant molts anys. No obstant, ja m’havia decidit i vaig rebutjar eixes ofertes. Finalment, vaig deixar de participar en els tornejos de l’ATP. Vaig continuar estudiant la Bíblia i, el 2 de juliol de 1994, em vaig batejar com a testimoni de Jehovà.

 Per a mi, començar a pensar en Déu no va ser un drama. Tampoc considere que fora una persona que estiguera buscant la veritat, trobava que m’anava bé en la vida i no demanava més. Però, inesperadament, com si la veritat de la Bíblia haguera estat esperant-me, vaig descobrir que la vida tenia un sentit més profund. La meua vida ha millorat molt més del que m’haguera pogut imaginar! La nostra família és més forta i està més unida que mai. Estic molt content que els meus tres fills hagen seguit els meus passos, no com a deportistes sinó com a cristians.

 Continue disfrutant de jugar al tenis. Tots estos anys, he pogut guanyar-me la vida amb activitats relacionades amb este deport, per exemple, com a entrenador i com a gerent d’un club de tenis. Però la meua vida ja no està centrada en els esports. Abans, entrenava moltes hores a la setmana per a convertir-me en el millor teniste, per a ser un campió. Ara, com a evangelitzador a temps complet, disfrute d’ajudar els altres a aprendre i a aplicar els principis bíblics que m’han canviat la vida. Donar prioritat a la meua relació amb Jehovà Déu i compartir amb els altres l’esperança d’un futur meravellós m’ha fet realment feliç (1 Timoteu 6:19).