Em van educar com a catòlic en Rochester, Nova York. Els meus pares es van separar quan tenia huit anys. Així que entre setmana vivia en un complex de vivendes per a persones amb pocs recursos i, els caps de setmana, amb mon pare en un barri ric. Al vore les dificultats per les quals passava ma mare per a educar a sis fills, somiava amb la idea de fer-me ric per a ajudar a la meua família.

 Mon pare volia que tinguera èxit en la vida, així que va fer els preparatius per a que visitara una escola d’administració d’hotels. Em va encantar i em vaig matricular, amb la idea que Déu estava responent la meua oració per a fer-me ric i feliç. Vaig estudiar administració d’hotels, dret empresarial i finances corporatives durant cinc anys mentres treballava en un hotel casino en Las Vegas, Nevada.

 Quan tenia 22 anys, ja era vicepresident adjunt d’un hotel casino. Em consideraven un home ric i d’èxit, i sovint disfrutava dels millors menjars i dels vins i licors més cars. Els meus amics empresaris em deien: «Centra’t en lo més important, els diners». Segons la seua opinió, els diners eren la clau per a tindre verdadera felicitat.

 El meu treball incloïa donar servici de catering als rics que venien a jugar a Las Vegas. Encara que eren rics, pareixien infeliços. I jo també vaig començar a sentir-me infeliç. De fet, com més diners guanyava, més ansietat patia i més nits en vela passava. Vaig començar a pensar en acabar amb la meua vida. Em vaig decepcionar amb el meu estil de vida, i li vaig preguntar a Déu: «On puc trobar la felicitat verdadera?».

 En aquell temps, dos de les meues germanes, que s’havien fet testimonis de Jehovà, es van mudar a Las Vegas. Encara que rebutjava les seues publicacions, vaig acceptar llegir la meua pròpia Bíblia amb elles. En la meua Bíblia, les paraules de Jesús estaven impreses en roig. Com acceptava tot el que Jesús deia, les meues germanes se centraren en les seues paraules. A més, també llegia la Bíblia pel meu compte.

 Em van sorprendre moltes de les coses que vaig llegir. Per exemple, Jesús va dir: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seua xarrameca es faran escoltar» (Mateu 6:7). Un sacerdot em va donar una imatge de Jesús i em va dir que si li orava a la imatge recitant deu parenostres i deu avemaries, Déu em donaria tots els diners que feren falta. Però, a cas no és parlar per parlar repetir paraules una volta i una altra? També vaig llegir les paraules de Jesús: «Ni doneu a ningú el nom de “pare” ací a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel» (Mateu 23:9). Així que també em vaig preguntar: «Per què els catòlics anomenem els nostres sacerdots “pare”?».

 Quan vaig llegir el llibre bíblic de Jaume vaig començar a pensar seriosament en el que estava fent amb la meua vida. En el capítol 4, Jaume escriu: «¿No sabeu que l’amistat amb el món és enemistat amb Déu? El qui vol ser amic del món es torna enemic de Déu» (Jaume 4:4). I encara em va impressionar més el versicle 17: «El qui sap com fer el bé i no el fa, és culpable d’haver pecat». Vaig cridar les meues germanes per a dir-los que deixava l’hotel casino perquè m’involucrava en coses que ja no trobava acceptables, com són els jocs d’apostes i l’avarícia.

 Volia millorar la meua relació amb Déu, amb els meus pares i amb els meus germans. Així que vaig decidir fer el necessari per a simplificar la meua vida. Però fer canvis no va ser fàcil. Per exemple, vaig rebre ofertes temptadores per a ascendir en el negoci dels hotels casino i guanyar el doble o el triple del meu salari. Però després d’orar sobre açò, vaig decidir que esta vida no era per a mi. Vaig deixar la meua faena, em vaig mudar al garatge de ma mare i vaig començar un xicotet negoci de laminació de menús de restaurants.

 Encara que la Bíblia m’havia ajudat a tindre millors prioritats, encara no volia anar a les reunions dels testimonis de Jehovà. Les meues germanes em preguntaren què tenia contra els Testimonis. Vaig contestar: «El vostre Déu, Jehovà, separa famílies. L’únic temps que podia dedicar a la família és en Nadal i als aniversaris, però no celebreu estes festes». Una de les meues germanes es va posar a plorar i em va preguntar: «On estàs la resta de l’any? Tenim els braços oberts per a rebre’t. Però sols vols vindre en eixes festes perquè penses que és el que has de fer». Les seues paraules anaren directes al meu cor i vaig començar a plorar amb ella.

 Quan vaig comprendre quant estimen els testimonis de Jehovà a les seues famílies i com d’equivocat estava, vaig decidir anar a una de les seues reunions en la Sala del Regne local. Allí vaig conéixer a Kevin, que sabia molt de la Bíblia, i vaig començar a estudiar amb ell.

 Kevin i la seua dona vivien una vida senzilla per a poder dedicar el màxim temps possible a ajudar els altres a comprendre la Bíblia. Els seus ingressos també cobrien els gastos addicionals que necessitaven per a viatjar a Àfrica i a l’Amèrica Central, on ajudaven a construir sucursals per als Testimonis. Eren molt feliços i s’estimaven l’un a l’altre. Pensava: «Esta és la vida que vull tindre».

 Kevin em va mostrar un vídeo sobre el goig del servici com a missioner, i vaig decidir que això era el que volia fer. En l’any 1995, després d’estudiar intensament la Bíblia durant sis mesos, em vaig batejar com a testimoni de Jehovà. En lloc de demanar-li a Déu riqueses, vaig començar a demanar-li en oració: «No em dónes pobresa ni riquesa» (Proverbis 30:8).

 Ara soc ric de veres, no en sentit econòmic, sinó en sentit espiritual. Vaig conéixer la meua encantadora dona Nuria en Hondures, i junts hem servit com a missioners en Panamà i Mèxic. Com de certes són les paraules de la Bíblia: «La benedicció del Senyor [Jehovà] dóna riquesa: de res no serveixen els nostres esforços» (Proverbis 10:22).