Molts observadors del projecte de construcció de Warwick van opinar que l’esperit de voluntariat era increïble. El director de l’empresa que instal·lava uns ascensors li va dir a un treballador: «El teu equip està fent una cosa increïble. Hui en dia, la majoria de la gent no dedica el seu temps a treballar com a voluntari».

Al principi, quan ell i altres treballadors que no eren Testimonis van sentir que la mà d’obra per a la construcció de la central dels testimonis de Jehovà a Warwick (Nova York) estava principalment formada per voluntaris, es van imaginar que els Testimonis locals treballarien tan sols els caps de setmana. Es van quedar bocabadats quan es van trobar amb gent que havia deixat la seua faena i havia vingut de totes parts del país per a treballar en el projecte durant mesos o inclús anys.

Cap al final del 2015, uns 23.000 voluntaris Testimonis havien treballat a Warwick amb membres de la família Betel dels Estats Units. A més, uns 750 treballadors de la construcció que no son testimonis de Jehovà van ajudar per a que el projecte continuara en el temps previst. Treballar junt amb els testimonis de Jehovà va causar un impacte molt positiu en molts d’aquells obrers.

El gerent d’una empresa que fabrica sistemes de parets i finestres va escriure: «Tots els treballadors de la nostra empresa que estan fent faena en este projecte s’han quedat impressionats per l’actitud d’aquells amb qui han tractat. Per això, molts de nosaltres volem treballar en este projecte».

Quan el contracte de la companyia que proporcionava treballadors per a ajudar a construir les superestructures de les vivendes es va acabar, tres dels seus empleats volien seguir treballant a Warwick, així que van deixar les seues faenes per a incorporar-se a una altra companyia que encara treballava allí.

Les qualitats cristianes que demostren els Testimonis van tindre una influència molt positiva en alguns treballadors. La dona d’un dels que feien les cimentacions dels edificis a Warwick va notar que l’actitud i forma de parlar del seu home a casa havien canviat després de passar uns mesos treballant allí. Encantada, va dir: «Quasi no el reconec!».

Molts dels Testimonis que van treballar al projecte eren dones. No sols conduïen autobusos, netejaven habitacions o feien treballs d’oficina, sinó que també dirigien el tràfic, manejaven maquinària pesada, posaven els cables de fibra òptica, aïllaven les canonades, col·locaven el pladur, instal·laven la fontaneria i tiraven formigó. Van treballar molt dur!

Un no Testimoni que col·locava les teulades es va fixar que alguns matrimonis, quan baixaven dels autobusos, anaven agafats de la mà a treballar. Això li va tocar el cor. A més, va vore que les dones treballaven incansablement en el projecte. Va dir: «A primera vista, podria semblar que estaven simplement acompanyant els marits, però quan es tracta de treballar, ho fan amb ganes! He treballat en moltes obres per tota la ciutat de Nova York, però mai havia vist res paregut!».

L’hivern del 2014 al 2015 va ser més fred de lo normal, i era molt temptador quedar-se a casa en comptes de treballar tot el dia a l’exterior. Jeremy, un Testimoni que supervisava la construcció, recorda: «A voltes, els dies més freds, un encarregat dels fonaments d’una de les empreses de construcció em preguntava: “Treballaran demà les teues dones?”

Es va contractar a més de 35 conductors d’autobusos per a portar els voluntaris de l’allotjament a Warwick, i viceversa.

Abans d’un trajecte, un conductor es va alçar i va dir als passatgers: «M’ha encantat portar-vos, Testimonis. Per favor, envieu-li un correu electrònic al meu cap i demaneu-li que em mantinga en esta ruta. He aprés moltíssim de la Bíblia amb vosaltres. Abans de conéixer-vos, no sabia el nom de Déu ni que la terra es convertirà en un paradís; i ja no li tinc por a la mort! Ha sigut una experiència increïble per a mi. Em voreu a la Sala de reunions el pròxim dia que lliure».

Damiana, una Testimoni que treballava a Warwick, va dir: «Un dia, després d’haver pujat a l’autobús, el nostre conductor ens va anunciar que ens diria unes paraules. Ens va dir que havia portat i arreplegat de les nostres instal·lacions a Nova York, a 4.000 Testimonis. Va afegir: “Tot el món té les seues xicotetes peculiaritats, però amics, vosaltres sí que vos esforceu per resoldre les vostres diferències, i treballeu colze a colze. Això és molt bonic!”. A més, va dir que li agradava molt parlar amb nosaltres.

»Després que acabara de parlar, un dels Testimonis que hi havia a l’autobús li va preguntar: “T’agrada quan cantem?”.

»Ell va contestar amb una riallada i va dir: “Si! Comencem amb el càntic 134?”». a