Salta al contingut

Caminem pel llit del mar per predicar

Caminem pel llit del mar per predicar

Al mar del Nord, prop de la costa oest de l’estat alemany de Slesvig-Holstein, viuen unes 300 persones en unes xicotetes illes dispersades anomenades Halligen. Com pot eixa gent escoltar el missatge bíblic que els Testimonis de Jehovà prediquen? (Mateu 24:14.)

Els Testimonis viatgen amb ferri per arribar a les illes. Però per arribar a posar-se en contacte amb la gent d’altres illetes, un grup menut de Testimonis utilitzen un altre mètode: caminen uns 5 kilòmetres a través del llit del mar. Com és això possible?

S’aprofiten de la baixamar

El secret està en la baixamar. En un interval de 6 hores, el nivell del mar del Nord en l’àrea de Halligen puja o baixa uns tres metres. Durant la marea baixa, grans parts de la superfície de l’oceà queden descobertes i els Testimonis poden arribar a tres de les illetes a peu.

Com és eixe viatge? Ulrich, un experimentat guia que dirigix el grup, diu: «Tardem unes dos hores en arribar a una de les illes Halligen. Pràcticament anem descalços. És la manera més eficient i còmoda de caminar pel llit del mar. Quan fa fred, ens posem botes».

El paisatge pareix surrealista. «És com si estigueres caminant per altre planeta», diu Ulrich. «Algunes parts del llit del mar estan fangoses, altres rocoses i altres cobertes de plantes de mar. Pots vore muntons d’aus de mar, carrancs i altres animals.» El grup de vegades ha de creuar una espècie de riuets, anomenats en alemany Priele, que es formen en les maresmes.

Aquells que fan este viatge afronten algunes dificultats. Ulrich advertix: «Et pots perdre fàcilment, especialment quan apareixen els bancs de boira de mar. Així que usem una brúixola i un GPS i seguim un horari estricte per no quedar atrapats quan puja la marea».

Predicant en una de les illes Halligen

Val la pena l’esforç? Ulrich relata la historia d’un home d’uns 90 anys que llig regularment La Atalaya i ¡Despertad! «Un dia, teníem tant poc temps que no vam poder visitar-lo. Però, abans d’anar-nos-en, l’home va vindre a buscar-nos amb la bicicleta i va dir: “Què no em doneu La Atalaya?”. Per descomptat, vam estar encantats de donar-li-la.»