FORA de l’arca, la gent continuava amb la seva vida de la mateixa manera que abans. Encara no es creien que vindria el Diluvi. Amb tota seguretat se’n reien més que mai. Però aviat van deixar de riure.

De sobte, va començar a ploure. L’aigua va començar a caure del cel com quan buides un cubell. Noè havia dit la veritat! Però ja era massa tard perquè ningú més entrés a l’arca. Jehovà havia deixat la porta ben tancada.

Ben aviat l’aigua va cobrir els terrenys més baixos. L’aigua va formar grans riuades. Va arrencar els arbres i va fer rodolar roques enormes. El soroll que feia era molt fort. La gent estava espantada i va pujar a zones més elevades. Com haurien volgut haver fet cas de Noè i haver entrat a l’arca quan la porta encara estava oberta! Però ara ja era massa tard.

L’aigua va anar pujant més i més. Va estar plovent quaranta dies i quaranta nits. L’aigua va anar pujant per les muntanyes fins a arribar a cobrir les més altes. Així, tal com Déu havia dit, totes les persones i els animals que s’havien quedat fora de l’arca van morir. En canvi, tots els qui estaven dins es van salvar.

Noè i els seus fills havien construït l’arca molt bé. L’aigua la va aixecar i s’hi va quedar flotant. Aleshores un dia, quan va deixar de ploure, va sortir el sol. Quina vista! A tot arreu només hi havia mar. I l’única cosa que es veia era l’arca flotant sobre l’aigua.

Per fi els gegants havien desaparegut. Ja no farien més mal a la gent. Tots ells havien mort, i també les seves mares i la resta de la gent dolenta. Però què va passar amb els seus pares?

Els pares dels gegants no eren en realitat humans com nosaltres. Eren àngels que havien baixat a la Terra per viure-hi com si fossin homes. Per això, quan va venir el Diluvi, no van morir amb la resta de la gent. Van deixar els cossos humans que s’havien fet i van tornar al cel com a àngels. Però no se’ls va permetre tornar a formar part de la família dels àngels de Déu. Es van convertir en àngels de Satanàs. A la Bíblia se’ls anomena dimonis.

Aleshores, Déu va fer que bufés vent i les aigües del Diluvi van començar a baixar. Al cap de cinc mesos, l’arca va encallar al cim d’una muntanya. Van passar molts més dies, i aleshores els qui estaven dins l’arca van mirar fora i van veure el cim de les muntanyes. Les aigües van seguir baixant i baixant.

Llavors Noè va deixar que un ocell negre, un corb, sortís de l’arca. Se’n va anar volant, però al cap d’una estona va tornar perquè no va poder trobar cap bon lloc per posar-s’hi. Ho va intentar diverses vegades, però cada cop acabava tornant a la teulada de l’arca per descansar.

Noè volia saber si ja havia aparegut terra seca, així que va deixar anar un colom fora de l’arca. El colom, però, també va tornar perquè no va trobar cap lloc on quedar-se. Noè el va tornar a deixar anar una altra vegada, i aquest cop va tornar amb una fulla d’olivera al bec. D’aquesta manera, Noè va saber que les aigües havien baixat prou. Per tercera vegada Noè va deixar anar el colom. Finalment, aquest va trobar un terreny sec on viure.

Aleshores Déu va parlar amb Noè. Li va dir: «Surt de l’arca, amb tota la teva família i els animals que són amb tu». Havien estat dins de l’arca més d’un any sencer. Imagina que contents que estaven de poder ser fora de l’arca un altre cop i estar vius!