MIRA que trist i desanimat està el noi. És Josep. Els seus germans l’acaben de vendre a aquests homes que viatgen a Egipte. Un cop allà el faran esclau. Per què han fet això tan dolent els seus mig germans? És perquè tenen molta enveja de Josep.

El seu pare Jacob estimava moltíssim Josep i, per això, va encarregar per a ell una vestidura llarga molt maca. Quan els deu germans grans de Josep van veure com se l’estimava Jacob, van començar a envejar i odiar Josep. Però també l’odiaven per una altra raó.

Josep va tenir dos somnis. En els dos somnis, els seus germans s’inclinaven davant d’ell. Quan Josep va explicar aquests somnis als seus germans, l’odi que sentien per ell es va fer encara més gran.

Un dia, els germans grans de Josep estan pasturant les ovelles del seu pare, i Jacob li demana a Josep que els vagi a veure. Quan els seus germans el veuen venir, alguns diuen: «Matem-lo!». Però Rubèn, el més gran, diu: «No, no ho feu!». Aleshores, en comptes de matar-lo, l’agafen i el tiren a una cisterna d’aigua que estava buida. I seuen per decidir què faran amb ell.

En aquell moment passen per allà uns ismaelites. Judà diu als seus mig germans: «Venguem-lo als ismaelites». I això és el que fan. Venen Josep per vint monedes de plata. Quin fet més lleig i cruel!

I què li diran al seu pare? Doncs bé, maten una cabra i, amb la sang, taquen la vestidura de Josep. Després porten la roba a casa i li diuen al seu pare Jacob: «Hem trobat això. Mira que no sigui la roba de Josep».

Jacob s’adona que és la vestidura de Josep. «El deu haver matat un animal salvatge!», crida. I això és exactament el que els germans de Josep volen que pensi el seu pare. Jacob està molt, molt trist. Plora molts dies. Però Josep no és mort. Vegem què li passa allà on el duen.