Què afirmen molts científics? Molts biòlegs i altres científics pensen que l’ADN i les seves instruccions codificades van sorgir de fets casuals no dirigits que van passar en el transcurs de milions d’anys. Diuen que no hi ha prova de disseny ni a l’estructura d’aquesta molècula, ni a la informació que conté i transmet, ni a la manera com funciona.¹⁷

Què diu la Bíblia? La Bíblia indica que la formació de les diferents parts del nostre cos, i fins i tot l’ordre en què es formen, implica un llibre figurat que prové de Déu. Fixa’t en com ho va descriure el rei David quan va dir de Déu per inspiració: «Els teus ulls veien el meu embrió, i en el teu llibre foren escrits tots els dies que han estat ordenats per a mi, quan encara no n’hi havia ni un d’ells» (Salm 139:16, TBS).

Què revelen les proves? Si l’evolució és veritat, hi hauria d’haver com a mínim alguna raó per pensar que l’ADN pot haver sorgit d’una sèrie de casualitats. Si el que diu la Bíblia és veritat, l’ADN hauria de provar sòlidament que és producte d’una ment ordenada i inteŀligent.

Explicat de la manera més senzilla, el tema de l’ADN resulta força entenedor. I és fascinant. Per tant, fem un altre tomb a l’interior d’una cèŀlula. Ara, però, visitarem una cèŀlula humana. Imagina’t  que entres a un museu dissenyat per ensenyar-te com funciona una cèŀlula com aquesta. Tot el museu és una reproducció d’una cèŀlula humana típica, però ampliada uns tretze milions de vegades. És de la mida d’un estadi immens, que té capacitat per a unes setanta mil persones.

Quan hi entres, aquest lloc magnífic ple de formes i estructures estranyes et deixa bocabadat. A prop del centre de la cèŀlula hi ha el nucli, una esfera de vint pisos d’altura. T’hi dirigeixes.

Travesses una porta de la capa exterior del nucli, o membrana, i mires al voltant. Veus que a l’habitació predominen quaranta-sis cromosomes. S’agrupen en parelles idèntiques que varien en altura, i la parella que tens més a prop fa uns dotze pisos (1). Tots els cromosomes s’estrenyen a la meitat i semblen botifarres, però són gruixuts com l’enorme tronc d’un arbre. Pots veure que unes cintes els creuen horitzontalment. Quan t’hi acostes, veus que cada cinta horitzontal està dividida per línies verticals que tenen línies horitzontals més curtes (2). Són piles de llibres? No, són els vorals exteriors de tirabuixons densament empaquetats en columnes. N’estires un i l’alliberes fàcilment. Et sorprens en veure que està format per petites espirals (3), que també estan polidament coŀlocades. Dins d’aquestes espirals hi ha el més important de tot, una cosa que sembla una corda llarguíssima. Què és?

Diguem que aquesta part del cromosoma model és una corda d’uns 2,6 centímetres de gruix. Està enroscada amb força al voltant d’unes bobines (4), que permeten formar espirals dins de les espirals existents. Aquestes espirals se subjecten a una mena de suport que les manté al seu lloc. Una pantalla informativa del museu explica que la corda està empaquetada amb molta eficiència. Si tibessis la corda de tots aquests cromosomes i les estiressis, d’una punta a l’altra ocuparien més o menys la meitat de la circumferència terrestre. a

Un llibre de ciència diu que aquest sistema d’empaquetament tan eficient és una «obra mestra d’enginyeria».¹⁸ Et sembla creïble que no hi hagi cap enginyer al darrere d’aquesta idea? Si el museu tingués una botiga immensa amb milions d’objectes a la venta i estiguessin tan ben endreçats que poguessis trobar fàcilment qualsevol cosa que necessitessis,  pensaries que no ho ha organitzat ningú? És clar que no! Doncs aquest tipus d’ordre ni es pot comparar amb el sistema descrit.

A la pantalla informativa, un rètol et convida a agafar un segment de la corda i a mirar-la de més a prop (5). Mentre la palpes, veus que no és una corda normal. Està formada per dos caps entrellaçats i connectats per petites barres equidistants. La corda és com una escala de mà torçada fins a semblar una escala de caragol (6). De sobte, t’adones que a les mans tens la maqueta d’una molècula d’ADN, un dels grans misteris de la vida!

Una sola molècula d’ADN, empaquetada de forma ordenada, amb les bobines i els suports, forma un cromosoma. Els esglaons de l’escala s’anomenen parells de bases (7). Què fan? Per a què serveix tot això? Una altra pantalla t’ho explica de manera senzilla.

La pantalla explica que la clau per entendre l’ADN resideix en aquests esglaons que connecten ambdós costats de l’escala. Imagina-te-la partida per la meitat. De cada banda penja una part d’esglaó, que són de quatre tipus. Els científics els identifiquen amb les lletres A, T, G i C. La comunitat científica es  va meravellar en descobrir que l’ordre d’aquestes lletres transmet la informació en una espècie de codi.

Segurament saps que l’alfabet Morse es va inventar al segle XIX perquè les persones es comuniquessin amb telègraf. Aquest alfabet només té dues «lletres» (un punt i una ratlla) però serveix per lletrejar incomptables paraules o frases. L’ADN és un codi de quatre lletres (A, T, G i C). L’ordre que segueixin formarà «paraules» o codons. Els codons s’ordenen en «històries», els gens. Cada gen està format per unes vint-i-set mil lletres. Aquests gens i els grans trams que els separen s’organitzen en una espècie de «capítols», els cromosomes. Calen vint-i-tres cromosomes per completar un «llibre», el genoma, que conté tota la informació genètica d’un organisme. b

El genoma seria un llibre immens. Quanta informació podria contenir? El genoma humà està format per uns tres mil milions de parells de bases, o esglaons de l’escala de l’ADN.¹⁹ Imagina’t una enciclopèdia que tingui unes mil pàgines per volum. El genoma ompliria 428 d’aquests volums i, si hi afegim la segona còpia que té cada cèŀlula, ocuparia un total de 856 volums. Si teclegessis el genoma tu mateix, trigaries uns vuitanta anys treballant a temps complet i sense vacances!

Per suposat, tota aquesta feina no seria de profit per al teu cos. Com ficaries centenars d’enormes volums a cada una dels teus cent bilions de cèŀlules microscòpiques? Comprimir tanta informació se’ns escapa de les mans.

Un professor de biologia molecular i informàtica va dir: «Un gram d’ADN, que en sec ocupa més o menys un centímetre cúbic, pot contenir tanta informació com aproximadament un bilió [10¹²] de discos compactes».²⁰ Què vol dir això? Recorda que l’ADN conté els gens o instruccions per construir un cos humà únic. Cada cèŀlula té un joc complet d’instruccions. L’ADN conté tanta informació que en una cullereta hi cabrien les instruccions per crear unes tres-centes cinquanta vegades la quantitat d’humans que viuen avui dia! La quantitat d’ADN que cal per crear els set mil milions de persones que hi ha a la Terra ocuparia només una petita capa a la superfície de la cullereta.²¹

Malgrat els avenços en miniaturització, no existeix cap aparell d’emmagatzematge d’informació creat per l’humà que ni de bon tros tingui aquesta capacitat. Comparem-ho amb un disc compacte. Pensa en això: un disc compacte ens impressiona per la forma simètrica que té, la superfície brillant i el seu disseny  eficient. És evident que l’ha creat algú inteŀligent. I si la informació que conté no està desendreçada, sinó que és coherent i té instruccions detallades sobre la construcció, manteniment i reparació de maquinària complexa, oi que no fa que variï el pes o la mida del disc? Aquesta és una de les característiques més importants del disc compacte. No proven les instruccions que conté que alguna ment inteŀligent hi ha treballat? Si hi ha escriptura, no cal un escriptor?

Comparar l’ADN amb un disc compacte o un llibre no és absurd. De fet, una obra que parla del genoma apunta: «La idea que el genoma és un llibre no és, estrictament parlant, ni tan sols una metàfora. Literalment és veritat». El genoma és com un llibre amb informació xifrada. L’autor afegeix: «El genoma és un llibre molt inteŀligent, perquè en les condicions adients pot fotocopiar-se i llegir-se ell mateix».²² Això ens porta a un altre aspecte important de l’ADN.

Allà en silenci et preguntes si el nucli d’una cèŀlula és tan tranquil com el museu. Llavors veus una altra pantalla. Dins d’una urna de vidre hi ha un model de segment d’ADN i un rètol diu: «Prem el botó per a una demostració». El prems i una veu explica: «L’ADN té, com a mínim, dues tasques molt importants. La primera és la replicació. Perquè cada nova cèŀlula tingui una còpia completa de la mateixa informació genètica cal que l’ADN es copiï. Si us plau, mira aquesta simulació».

Per una porta situada a un extrem de la pantalla entra una màquina d’aspecte complicat. Es tracta d’un conjunt de robots units entre ells. La màquina va cap a l’ADN, s’hi enganxa i es comença a moure al llarg de l’ADN com un tren que segueix una via. Es mou massa ràpid i no pots veure exactament què passa.  Tot i així, sí que veus que per darrere surten dues cordes completes d’ADN enlloc d’una.

El narrador explica: «Això és una versió força simplificada de la replicació de l’ADN. Un grup de màquines moleculars, uns enzims, es desplacen al llarg de l’ADN, el parteixen pel mig i usen cada cap com a plantilla per crear-ne un de nou, complementari. No us podem ensenyar totes les parts que hi participen, com el petit aparell que va davant la màquina de replicar, que talla un dels dos caps de l’ADN perquè s’enrotlli lliurement sense enredar-se. Tampoc us podem ensenyar com es “corregeix” l’ADN diverses vegades. Es detecten els errors i es corregeixen amb una exactitud impressionant». (Consulta el dibuix de  les pàgines 16 i 17.)

El narrador continua: «El que sí que us podem ensenyar clarament és la velocitat. Veieu com el robot es mou ràpidament? La màquina d’enzims es mou per la “via” de l’ADN a cent esglaons, o parells de bases, per segon.²³ Si la “via” fos de la mida d’una via de tren, la “màquina” aniria a més de vuitanta quilòmetres per hora. En els bacteris aquesta petita màquina de replicar es pot moure deu vegades més ràpid. A la cèŀlula humana, exèrcits de centenars d’aquestes màquines treballen en diferents trams de l’ADN al llarg de la “via”. Copien el genoma sencer en només vuit hores!».²⁴ (Consulta el requadre « Una molècula que es pot llegir i copiar» de la pàgina 20.)

Els robots que repliquen l’ADN surten d’escena i hi apareix una altra màquina, que també es mou al llarg del segment d’ADN, però més lentament. Ara veus com la corda d’ADN entra per una banda de la màquina i en surt per l’altra, intacta. Però un nou cap de corda surt per una altra obertura de la màquina, com si fos una cua que va creixent. Què està passant?

Novament, la veu ens ho explica: «La segona tasca de l’ADN és la transcripció. L’ADN mai surt del nucli, un refugi segur. Per tant, com es poden llegir i usar els seus gens, les receptes de totes les proteïnes que formen el teu cos? Doncs bé, aquesta màquina d’enzims troba un tram de l’ADN on uns senyals químics procedents de fora del nucli ceŀlular han activat un gen. En aquest moment, la màquina utilitza una molècula, l’ARN (àcid ribonucleic), per fer una còpia del gen. La cadena d’ARN és molt semblant a la d’ADN, però no és  idèntica. La seva tasca és recollir la informació codificada que hi ha als gens. Ho fa mentre està a l’interior de la màquina d’enzims i aleshores transporta aquesta informació fora del nucli a un dels ribosomes, on s’utilitzarà per construir una proteïna».

La demostració et deixa astorat. El museu i l’enginy dels qui han dissenyat i construït les màquines t’han impressionat profundament. Si tot el museu, amb tot el que s’hi exhibeix, es pogués posar en moviment per demostrar els milers i milers de tasques que ocorren alhora en una cèŀlula humana, seria un espectacle imponent!

T’adones que tots els processos que realitzen aquestes màquines tan petites i complexes s’estan produint ara mateix als teus cent bilions de cèŀlules. El teu ADN es llegeix i dóna les instruccions per construir els centenars de milers de proteïnes diferents que constitueixen el teu cos, és a dir, els enzims, els teixits, els òrgans i d’altres. En aquest moment, el teu ADN s’està copiant i corregint perquè cada nova cèŀlula tingui un joc nou d’instruccions.

Pregunta’t de nou: «D’on provenen les instruccions?». La Bíblia explica que aquest «llibre» i el que s’hi escriu s’origina d’un Autor sobrehumà. És una conclusió desfasada o poc científica?

Pensa en això: podrien dissenyar els humans un museu com el descrit? Els costaria molt si ho intentessin. Encara cal entendre moltes coses sobre el genoma humà i sobre com funciona. Els científics segueixen provant de desxifrar on es localitzen tots els gens i què fan. I els gens són només una petita part de l’ADN. Què passa amb aquells trams que no tenen gens? Els científics els han anomenat ADN redundant, però més recentment han ajustat el seu punt de vista perquè possiblement aquests trams controlen de quina manera i fins a quin punt s’usen els gens. Tot i que els científics poguessin crear un model complet d’ADN i de les màquines que el copien i corregeixen,  el podrien fer funcionar com l’original?

Poc abans de morir, el científic de renom Richard Feynman va deixar aquesta nota en una pissarra: «Allò que no puc crear, no ho puc entendre».²⁵ La seva humilitat sincera és estimulant i la seva afirmació òbviament és veritat pel que fa a l’ADN. Els científics no poden crear ADN amb tota la seva maquinària de replicació i transcripció, ni tan sols poden entendre completament com funciona. Tot i així, alguns diuen que saben que tot això va sorgir d’esdeveniments casuals i accidents. Les proves que has vist, sostenen de debò aquesta conclusió?

Alguns especialistes han determinat que les proves apunten cap a l’altra banda. Per exemple, Francis Crick, un científic que va participar en el descobriment de l’estructura de la doble hèlix de l’ADN, va afirmar que aquesta molècula és, de bon tros, massa organitzada per haver sorgit d’esdeveniments casuals. Segons ell, extraterrestres inteŀligents haurien d’haver enviat ADN a la Terra perquè la vida hi sorgís.²⁶

Més recentment, el destacat científic Antony Flew, qui va defensar l’ateisme durant cinquanta anys, va canviar radicalment d’opinió. Als vuitanta-un anys va començar a expressar la creença que algun tipus d’inteŀligència hauria d’haver intervingut en la creació de la vida. Per què aquest canvi? Un estudi de l’ADN. Quan li van preguntar sobre la poca acceptació que tindria la seva nova línia de pensament entre els científics, es diu que va respondre: «Em sap greu. Sempre m’he guiat pel principi [...]: “Segueix les proves, allà on portin”».²⁷

Què en penses? On porten les proves? Imagina’t que al mig d’una fàbrica et topes amb la sala de l’ordinador central. L’ordinador té un complex programa informàtic que dirigeix totes les tasques de la fàbrica. És més, el programa envia constantment instruccions de com construir i mantenir cada màquina, fa còpies de si mateix i les corregeix. A quina conclusió arribaries? Creuries que l’ordinador i el programa informàtic s’han fet sols o que els han fet ments inteŀligents i ordenades? Francament, les proves parlen per si soles.