1, 2. Com enalteix el nom de Déu la Traducción del Nuevo Mundo?

 BETEL de Brooklyn (Nova York), dimarts 2 de desembre de 1947. Aquell matí fresc i assolellat, un grupet de germans ungits va començar un projecte immens. Era una feina àrdua que van dur a terme durant dotze anys. Finalment, el diumenge 13 de març de 1960 van aconseguir acabar el text final d’una nova traducció de la Bíblia. Tres mesos després, el 18 de juny de 1960, el germà Nathan Knorr va presentar l’últim volum de la versió anglesa completa de la Traducción del Nuevo Mundo de las Santas Escrituras a un auditori ple d’entusiasme a Manchester (Anglaterra). L’orador, expressant els sentiments de tots els assistents al congrés, va exclamar: ‘Avui és un dia molt alegre per a tots els Testimonis de Jehovà arreu del món!’. Una de les característiques més importants d’aquella nova traducció era especialment emocionant: l’ús del nom de Déu.

² Moltes traduccions de la Bíblia han eliminat el nom de Déu. Però els servents ungits de Jehovà van fer front al malvat pla de Satanàs d’esborrar de la memòria humana el nom diví. La introducció de la Traducción del Nuevo Mundo que es va presentar aquell dia explicava: «La característica principal d’aquesta traducció és que restableix el nom diví al lloc que li pertoca». De fet, usa el nom de Déu, Jehovà, més de set mil cops. Quina manera més extraordinària d’exalçar el nom de Jehovà, el nostre Pare celestial!

3. (a) Què van entendre els nostres germans pel que fa al significat del nom de Déu? (b) Què signifiquen les paraules d’Èxode 3:13, 14? (Consulta el requadre « El significat del nom diví».)

³ Al començament, els Estudiants de la Bíblia pensaven que el nom de Déu volia dir «Jo sóc el qui sóc» (Èx. 3:14). Per aquesta raó, La Torre de Guaita de l’1 de gener de 1926 va afirmar: «El nom Jehovà significa que existeix per ell mateix, [...] que no té ni principi ni final». Tot i això, quan els traductors van començar a preparar la Traducción del Nuevo Mundo en anglès, Jehovà ja havia ajudat els seus servents a entendre que el seu nom no només significa que  existeix per ell mateix, sinó sobretot que és un Déu de propòsit i acció. Van aprendre que el nom Jehovà literalment significa «Ell fa que s’esdevingui». Jehovà va fer que existissin l’univers i els éssers intel·ligents, i continua fent que es compleixin la seva voluntat i el seu propòsit. Però, per què és tan important que s’exalci el nom de Déu, i com hi podem contribuir?

4, 5. (a) Què demanem quan orem «santifiqueu el vostre nom»? (b) Quan santificarà Déu el seu nom, i com ho farà?

⁴ Jehovà vol que el seu nom sigui exalçat. En realitat, el seu propòsit principal és la santificació del seu nom, tal com reflecteix la primera petició de l’oració que Jesús va posar com a model: «Santifiqueu el vostre nom» (Mt. 6:9). Què estem demanant amb aquestes paraules?

⁵ Com vam aprendre al primer capítol d’aquesta publicació, «santifiqueu el vostre nom» és una de les tres peticions de l’oració de Jesús relacionades amb el propòsit de Jehovà. Les altres dues són: «Vingui el vostre Regne, faci’s la vostra voluntat» (Mt. 6:10). Per tant, igual que demanem a Jehovà que porti el seu Regne i que compleixi la seva voluntat, també li demanem que santifiqui el seu nom. En altres paraules, li demanem que netegi el seu nom de tot l’oprobi que ha patit des de la rebel·lió al jardí d’Edèn. Com respondrà Jehovà a aquesta oració? Ell mateix diu: «Santificaré el meu gran nom, que ha estat profanat entre els pagans» (Ez. 36:23; 38:23). A l’Harmaguedon, quan elimini tota la maldat, Jehovà santificarà el seu nom davant tota la creació.

6. Com podem santificar el nom de Déu?

⁶ Durant tota la història, Jehovà ha permès que els seus servents participin en la santificació del Seu nom. Ara bé, com que el nom diví és sagrat en grau superlatiu, no el podem fer més sagrat. Així, doncs, com el podem santificar? Isaïes va dir: «El Senyor de l’univers [...] heu de reconèixer com a sant!». I Jehovà va declarar sobre el seu poble: «Santificaran el meu nom, [...] i temeran el Déu d’Israel» (Is. 8:13, BCI; 29:23). Per tant, santifiquem el nom de Déu al considerar-lo únic i superior a tots els altres noms, al respectar el que representa i a l’ajudar altres persones a considerar-lo sant. En especial, demostrem la nostra admiració i reverència pel nom de Déu quan reconeixem que Jehovà és el nostre Governant i l’obeïm de tot cor (Prov. 3:1; Ap. [Rv.] 4:11).

7, 8. (a) Per què va caldre temps perquè els servents de Déu poguessin portar el nom diví? (b) Què analitzarem tot seguit?

⁷ Els servents de Déu de l’època moderna han utilitzat el nom diví en les seves publicacions des de la dècada de 1870.  Per exemple, el nom de Jehovà va aparèixer a La Torre de Guaita d’agost de 1879 i a un cançoner publicat aquell mateix any anomenat Songs of the Bride («Cançons de la núvia»). Però sembla que abans de deixar que els seus servents portessin el Seu nom sagrat, Jehovà es va encarregar que complissin amb els requisits d’aquest gran privilegi. Com va preparar aquells primers Estudiants de la Bíblia perquè portessin el Seu nom?

⁸ Si analitzem el que va passar al final del segle XIX i començament del segle XX, veiem que Jehovà va ajudar el seu poble a entendre millor veritats molt importants relacionades amb el Seu nom. Vegem-ne tres.

9, 10. (a) Per què se centraven en Jesús els primers números de La Torre de Guaita? (b) Què va canviar a partir del 1919, i què en va resultar? (Consulta també el requadre « Com ha exalçat el nom diví La Torre de Guaita».)

⁹ En primer lloc, els servents de Jehovà van entendre quina importància mereixia el nom de Déu. Els fidels Estudiants de la Bíblia d’aquella època pensaven que el rescat era l’ensenyança principal de la Bíblia. En conseqüència, La Torre de Guaita ben sovint centrava l’atenció en Jesús. Per exemple, durant el primer any de publicació va mencionar deu cops més el nom de Jesús que el de Jehovà. Fent referència als primers Estudiants de la Bíblia, La Torre de Guaita del 15 de març de 1976 va dir que havien donat «importància indeguda» a Jesús. a Però amb el pas del temps, Jehovà els va ajudar a entendre el lloc destacat que ocupa el nom diví a la Bíblia. Quin efecte va tenir això en els Estudiants de la Bíblia? El mateix article de la revista explica que, especialment des de l’any 1919, «van començar a donar més importància a Jehovà, el Pare celestial del Messies». Des del 1920 fins al 1929, La Torre de Guaita va mencionar el nom de Déu més de sis mil cinc-centes vegades.

¹⁰ Al donar el reconeixement que es mereix el nom Jehovà, els nostres germans van demostrar que estimaven el nom de Déu. Com Moisès havia fet en el passat, ‘van proclamar el nom de Jahvè’ (Deut. 32:3; Sl. 34:4 [34:3 en NM]). I Jehovà, tal com havia promès, va tenir en compte l’amor que mostraven al seu nom i els va beneir (Sl. 119:132; Heb. 6:10).

11, 12. (a) En què van canviar les nostres publicacions poc després del 1919? (b) A què estava Jehovà dirigint l’atenció dels seus servents, i per què?

¹¹ En segon lloc, els cristians verdaders van entendre correctament quina era la comissió que havien rebut de Déu. Poc després del 1919, els germans ungits que supervisaven l’obra van examinar les profecies d’Isaïes. Com a resultat, el tema principal de les nostres publicacions va canviar. Per què va ser aquell canvi «l’aliment al temps degut»? (Mt. 24:45.)

¹² Abans del 1919, La Torre de Guaita no havia analitzat mai en detall aquestes paraules d’Isaïes: «Vosaltres, oracle de Jahvè, sou els meus testimonis, i els servidors que m’he  elegit» (llegeix Isaïes 43:10-12). Però poc després del 1919, les nostres publicacions van començar a donar importància a aquests versicles animant tots els ungits a participar en la tasca que Jehovà els havia assignat: donar testimoniatge d’ell. És interessant que, del 1925 al 1931, ni més ni menys que cinquanta-set números de La Torre de Guaita van examinar el capítol 43 d’Isaïes i tots el van aplicar als cristians verdaders. Queda clar, doncs, que durant aquells anys Jehovà estava dirigint l’atenció dels seus servents a l’obra que havien de dur a terme. Per què? En certa manera perquè ‘primer fos examinada la seva vida’ (1 Tim. 3:10). Abans de poder portar el nom de Déu, els Estudiants de la Bíblia havien de demostrar a Jehovà amb les seves obres que de debò eren els seus testimonis (Lc. 24:47, 48).

13. Com revela la Paraula de Déu quina és la qüestió més important que cal resoldre?

¹³ En tercer lloc, els servents de Jehovà van entendre la importància de la santificació del nom de Déu. Durant els anys vint del segle passat van comprendre que la santificació del nom diví és la qüestió més important que cal resoldre. ¿Com revela la Paraula de Déu aquesta veritat tan transcendental? Vegem-ne dos exemples. Quina va ser la raó principal per la qual Jehovà va rescatar els israelites d’Egipte? Ell mateix respon: «Perquè el meu nom sigui lloat arreu de la terra» (Èx. 9:16). I per què va mostrar misericòrdia al poble d’Israel quan es va rebel·lar? Jehovà va dir: «Vaig procedir en consideració al meu nom, per no profanar-lo als ulls dels pagans» (Ez. 20:8-10). Què van aprendre els Estudiants de la Bíblia d’aquests i d’altres relats bíblics?

14. (a) Què va comprendre el poble de Déu al final dels anys vint del segle passat? (b) Quin efecte va tenir en la predicació el refinament de comprensió dels Estudiants de la Bíblia? (Consulta també el requadre « Una raó de pes per predicar».)

¹⁴ Al final dels anys vint del segle passat, el poble de Déu va comprendre el significat de les paraules que Isaïes havia dit sobre Jehovà feia uns dos mil set-cents anys: «Així conduíreu el vostre poble per fer-vos un nom gloriós» (Is. 63:14). Els Estudiants de la Bíblia van entendre que el més important era la santificació del nom diví, no la salvació personal (Is. 37:20; Ez. 38:23). L’any 1929 es va publicar en anglès el llibre Profecía, que va explicar aquesta veritat: «El nom de Jehovà és la qüestió més important que afronta la creació». Aquest refinament de comprensió va motivar encara més els servents de Déu a donar testimoniatge de Jehovà i a netejar el Seu nom d’oprobi.

15. (a) A la dècada de 1930, què havien entès els nostres germans? (b) Per a què estaven preparats?

¹⁵ Al principi de la dècada de 1930, els nostres germans havien entès quina importància mereixia el nom diví, quina era la comissió que havien rebut de Déu i quina és la qüestió principal que cal resoldre. Per tant, havia arribat el moment perquè Jehovà donés als seus servents el privilegi de portar públicament el Seu nom. Analitzem com ho va fer.

16. (a) De quina manera enalteix Jehovà el seu nom? (b) En el passat, qui va ser el primer poble que va portar el nom de Déu?

¹⁶ Una manera extraordinària en què Jehovà enalteix el seu nom és per mitjà d’un poble a la Terra que porti el nom diví. Des del 1513 a. de la n. e., la nació d’Israel va ser el poble que representava Jehovà (Is. 43:12). Tot i això, no van complir la seva part del pacte amb Déu, i l’any 33 de la n. e. van perdre la relació especial que tenien amb ell. Poc després, Jehovà va «procurar-se d’entre els pagans un poble per al seu nom» (Ac. [Fe.] 15:14). Aquella nova nació escollida és «l’Israel de Déu», format per seguidors ungits de Crist de diversos països (Gàl. 6:16).

17. Quin pla de Satanàs va tenir èxit?

¹⁷ Cap a l’any 44 de la n. e., els deixebles de Crist «van ser anomenats cristians» per providència divina (Ac. 11:26).  A l’inici, aquell nom només feia referència als cristians verdaders (1 Pe. 4:16). Però, com Jesús va indicar en la paràbola del blat i el jull, el pla malvat de Satanàs d’aconseguir que la designació cristià també es referís a tots els cristians d’imitació va tenir èxit. Per això, durant molts segles, els cristians verdaders no es van diferenciar clarament dels cristians falsos. Ara bé, la situació va començar a canviar «al temps de la sega», que es va iniciar el 1914. Per què? Perquè els àngels van començar a separar els cristians d’imitació dels verdaders (Mt. 13:30, 39-41).

18. Per què els nostres germans van arribar a la conclusió que els calia un nom nou?

¹⁸ Després de nomenar l’esclau fidel el 1919, Jehovà va ajudar el seu poble a entendre quina era l’obra que els havia assignat. Ben aviat es van adonar que predicar casa per casa els diferenciava dels cristians d’imitació. I com a conseqüència, en poc temps van arribar a la conclusió que la denominació Estudiants de la Bíblia no era prou distintiva. El seu principal objectiu no era simplement estudiar la Bíblia, volien donar testimoniatge de Déu i honorar i enaltir el Seu nom. Quin nom encaixaria amb l’obra que duien a terme? Aquesta pregunta es va contestar l’any 1931.

19, 20. (a) Quina emocionant resolució es va adoptar en un congrés el 1931? (b) Com van rebre els nostres germans el nou nom?

¹⁹ El juliol de 1931, uns quinze mil Estudiants de la Bíblia van assistir a un congrés a Columbus (Ohio, EUA). Dues grans lletres impreses a la primera pàgina del programa de mà van despertar la curiositat dels assistents. Alguns van pensar que aquelles lletres, J i W, significaven Just Watch («vigileu») o Just Wait («espereu»). El diumenge 26 de juliol, el germà Joseph Rutherford va presentar una resolució que incloïa aquesta impactant afirmació: «Desitgem que ens coneguin com a Testimonis de Jehovà i que ens anomenin així». Llavors, tots els assistents van entendre què significaven aquelles intrigants lletres: corresponien a les inicials de Jehovah’s Witnesses («Testimonis de Jehovà»), un nom basat en Isaïes 43:10.

²⁰ Com van reaccionar els presents? Amb un crit ensordidor i un aplaudiment prolongat. Aquella reacció entusiasta es va sentir a mig món a través de les ones radiofòniques. L’Ernest i la Naomi Barber, d’Austràlia, van dir: «Quan es van posar a aplaudir a Amèrica, els germans de Melbourne es van posar drets d’un salt i també van començar a aplaudir. No ho podrem oblidar mai!». b

21. Com es va impulsar la predicació gràcies al nou nom?

²¹ El nom bíblic Testimonis de Jehovà va donar noves forces als servents de Déu per predicar. L’Edward i la Jessie  Grimes, una parella de pioners d’Estats Units que va assistir al congrés del 1931 a Columbus, van explicar: «Vam sortir de casa com a Estudiants de la Bíblia, però hi vam tornar com a Testimonis de Jehovà. Estàvem molt contents de tenir un nom que ens ajudés a glorificar el nom del nostre Déu». Després del congrés, alguns Testimonis van usar un nou mètode al predicar casa per casa. Es presentaven donant una targeta que deia: «Sóc un testimoni de JEHOVÀ que predica el Regne del nostre Déu, JEHOVÀ». El poble de Déu se sentia orgullós de portar el nom de Jehovà, i estava preparat per enaltir-lo arreu del món (Is. 12:4).

22. Què demostra que el poble de Déu és diferent?

²² Han passat molts anys d’ençà que Jehovà va motivar els nostres germans ungits a adoptar aquest nom tan especial. Des d’aleshores, ha aconseguit Satanàs difuminar la identitat del poble de Déu i que la gent no vegi la diferència entre nosaltres i les altres religions? Al contrari. Cada cop es veu més clar que els Testimonis de Jehovà som diferents (llegeix Miquees 4:5; Malaquies 3:18). En realitat, hem arribat a estar tan lligats al nom diví que si algú usa el nom de Déu se l’identifica de seguida com a Testimoni de Jehovà. En lloc d’estar eclipsada per l’ombra que projecten les muntanyes de la religió falsa, l’adoració verdadera està «establerta per damunt dels cims de les muntanyes» (Is. 2:2, TBS). Sens dubte, avui dia s’enalteix en gran manera l’adoració de Jehovà i el seu sagrat nom.

23. Segons Salm 121:5, quina veritat sobre Jehovà ens dóna forces?

²³ Saber que Jehovà ens protegeix i ens protegirà dels atacs de Satanàs ens dóna forces (Sl. 121:5). Per tant, fem nostres aquestes paraules: «Feliç la nació que té Jahvè per Déu, feliç el poble que ell s’ha escollit per heretat» (Sl. 33:12).