1, 2. Quin miracle van fer Pere i Joan prop de la porta del temple?

 EL SOL brilla sobre la multitud de jueus i deixebles de Crist que s’arremolina per entrar al temple. Aviat serà «l’hora de l’oració» (Fe. 2:46; 3:1). a Enmig de la gentada, Pere i Joan intenten obrir-se camí per arribar a «la porta del temple anomenada Bonica». Entremig de l’enrenou de les converses i el soroll incessant dels passos, se sent la veu d’un captaire que demana almoina. Aquest home té més de 40 anys i és coix de naixement (Fe. 3:2; 4:22).

² Pere i Joan s’apropen al lloc on està el captaire, i ell no deixa de repetir la seva súplica per demanar almoina. Quan els apòstols s’aturen, el captaire els mira esperant que li donin diners, però Pere li diu: «No tinc ni plata ni or, però et dono el que tinc. En el nom de Jesucrist el Natzarè, camina!». Imagina’t com de sorpresa es queda la multitud quan veu que Pere agafa aquell home de la mà i l’aixeca. Per primera vegada en la seva vida es pot posar dret! (Fe. 3:6, 7). Pots visualitzar el captaire mirant amb incredulitat els seus peus i intentant fer els seus primers passos? No és gens sorprenent que es posi a saltar d’alegria i comenci a alabar Déu en veu alta.

3. Quin regal extraordinari tenien l’oportunitat de rebre el captaire i la multitud?

³ La multitud està meravellada i comença a córrer cap a Pere i Joan, que es troben a la Columnata de Salomó. Allà, al mateix lloc on Jesús havia ensenyat a la gent, Pere els explica quin és el veritable significat del miracle que acaben de presenciar (Jn. 10:23). L’apòstol ofereix al captaire i a tots els que l’estan escoltant un regal més valuós que l’or i la plata, ja que implicava molt més que la possibilitat de recuperar la salut. Els dona l’oportunitat de penedir-se i de rebre el perdó dels seus pecats, i també de fer-se seguidors de Jesucrist, aquell a qui Jehovà va nomenar «Agent Principal de la vida» (Fe. 3:15).

4. a) Com van reaccionar alguns homes poderosos després del miracle que va fer Pere? b) Què analitzarem a continuació?

⁴ Va ser un dia molt emocionant! Pere va curar un home perquè pogués  caminar, i milers de persones van rebre l’oportunitat de ser curades en sentit espiritual. Això els permetria caminar «d’una manera digna de Jehovà» (Col. 1:9, 10). Però, d’altra banda, el que va passar aquell dia va fer que homes molt poderosos es posessin en contra dels deixebles i intentessin impedir que complissin amb el manament de Jesús de predicar el missatge del Regne (Fe. 1:8). Malgrat que els opositors pensaven que Pere i Joan eren «homes senzills i sense estudis», podem aprendre molt dels mètodes que van utilitzar al predicar, de la manera com van tractar la multitud i de la valentia que, tant ells com els altres deixebles, van mostrar a l’enfrontar-se a oposició (Fe. 4:13). b Vegem-ho a continuació.

5. Què aprenem de la manera com Pere es va dirigir a la multitud?

⁵ Pere i Joan sabien que era molt probable que entre la multitud que els escoltava hi hagués persones que feia molt poc havien demanat a crits l’execució de Jesús (Mc. 15:8-15; Fe. 3:13-15). T’has parat a pensar en la valentia que va mostrar Pere quan els va dir que l’home coix havia estat curat en nom de Jesús? L’apòstol no va amagar la veritat. Va ser valent i de manera directa va dir a la multitud que, en part, eren responsables de la mort de Jesús. Tot i això, Pere no estava ressentit amb ells. De fet, els va dir: «Germans, ja sé que no sabíeu el que fèieu» (Fe. 3:17). Es va adreçar a ells com a germans i es va centrar en els aspectes positius del missatge del Regne. Si es penedien i posaven fe en Crist, Jehovà els donaria «un temps per recuperar les forces» (Fe. 3:19). Nosaltres també hem de ser valents i directes quan parlem als altres del dia de judici de Déu, però no ho volem fer amb duresa i sense tacte, ni tampoc volem jutjar-los. Tot al contrari, els hem de veure com a possibles germans i, igual que Pere, ens hem de centrar en els aspectes positius del missatge del Regne.

6. Com van demostrar Pere i Joan que eren humils i modestos?

⁶ Els apòstols eren homes modestos; no van intentar endur-se el mèrit pel miracle que acabaven de fer. De fet, Pere va preguntar a la multitud: «Per què ens mireu com si haguéssim fet caminar aquest home pel nostre propi poder o per la nostra devoció a Déu?» (Fe. 3:12). Ell i els altres apòstols sabien que qualsevol cosa que aconseguissin en el seu ministeri era gràcies al poder de Déu, i no al seu propi poder. Eren humils i, per aquesta raó, sempre dirigien les lloances que rebien a Jehovà i a Jesús.

7, 8. a) Quin regal podem oferir a les persones? b) Com s’està complint la profecia de «la restauració de totes les coses»?

⁷ Nosaltres també hem de ser modestos quan prediquem les bones notícies del Regne. Tot i que actualment l’esperit de Déu no ens dona poder per fer curacions miraculoses, sí que podem ajudar les persones a posar fe en Déu i en Jesús i a gaudir del mateix regal que Pere va oferir: l’oportunitat de rebre el  perdó dels seus pecats i de ser consolats per Jehovà. Cada any, centenars de milers de persones accepten aquest regal i es bategen com a deixebles de Jesús.

⁸ De fet, vivim en el període de temps que Pere va anomenar «la restauració de totes les coses». Tal com Déu «va anunciar per boca dels seus sants profetes de l’antiguitat», el Regne es va establir al cel l’any 1914 (Fe. 3:21; Sl. 110:1-3; Dan. 4:16, 17). Poc després, Jesús va començar a supervisar la restauració de l’adoració pura a la terra. Com a resultat, milions de persones s’han convertit en súbdits d’aquest Regne i gaudeixen de viure en un paradís espiritual. Tots ells s’han desfet de «la vella personalitat» i s’han posat «la nova personalitat, que ha sigut creada segons la voluntat de Déu» (Ef. 4:22-24). Igual que el captaire va poder caminar gràcies a l’esperit de Déu, aquesta tasca tan extraordinària s’ha pogut dur a terme gràcies a aquest mateix esperit, i no a esforços humans. Hem d’imitar Pere i utilitzar la Bíblia amb valentia i destresa quan ensenyem als altres. I no hem d’oblidar que qualsevol bon resultat que obtinguem al fer deixebles és gràcies al poder de Jehovà i no «pel nostre propi poder».

9-11. a) Com van reaccionar els líders jueus a les paraules de Pere i Joan? b) Què estaven decidits a fer els apòstols?

⁹ El discurs de Pere i els salts i crits del captaire van crear una gran commoció. Per aquesta raó, el capità del temple, que era el responsable de la seguretat d’aquest edifici i del seu voltant, juntament amb els sacerdots principals es van posar a investigar què passava sense perdre ni un minut. Segurament, aquests homes eren saduceus, una secta religiosa formada per homes adinerats que tenien molta influència política i que promovien les relacions pacífiques amb Roma. A més, rebutjaven les lleis orals que els fariseus tant estimaven, i negaven i menyspreaven la creença de la resurrecció. c T’imagines com es van enfurismar a l’assabentar-se que Pere i Joan estaven al temple parlant de la resurrecció de Jesucrist?

¹⁰ Tot enrabiats, els opositors van empresonar Pere i Joan i, l’endemà, els van portar davant del tribunal suprem jueu. Per a aquells líders religiosos elitistes, Pere i Joan només eren «homes senzills i sense estudis» i no tenien cap dret a ensenyar al temple. Malgrat que no havien estudiat a cap escola religiosa important, la seva manera de parlar clara i convincent va deixar sorpresos a tots els membres del tribunal. Per què parlaven amb tanta convicció Pere i Joan? Una raó és que «havien estat amb Jesús», i el seu Mestre els havia ensenyat «com qui té autoritat i no com ho feien els escribes» (Fe. 4:13; Mt. 7:28, 29).

¹¹ El tribunal va ordenar als apòstols que deixessin de predicar i, en aquella  època, les decisions d’aquest tribunal tenien molt de pes. A més, no oblidem que tan sols unes setmanes abans, quan Jesús va comparèixer davant d’aquest mateix tribunal, els seus membres van declarar: «Mereix morir!» (Mt. 26:59-66). Tot i això, Pere i Joan no es van deixar intimidar. Sense por, però amb respecte, van dir a aquells homes rics, cultes i poderosos: «Si és just als ulls de Déu obeir-vos a vosaltres en lloc d’obeir Déu, jutgeu-ho vosaltres mateixos. Però nosaltres no podem deixar de parlar de tot el que hem vist i sentit» (Fe. 4:19, 20).

12. Què ens ajudarà a parlar amb més valentia i convicció?

¹² Ets tan valent com els apòstols? Per exemple, com et sents quan has de predicar a les persones riques, cultes o poderoses de la teva zona? Et sents intimidat quan algú de la teva família o un company de l’escola o de la feina es burla de les teves creences? Si és així, no et desanimis! Pots superar les teves pors. Quan Jesús va estar a la terra, va ensenyar als apòstols com defensar les seves creences amb convicció i respecte (Mt. 10:11-18). I, després de ressuscitar, va prometre als seus deixebles: «Estaré amb vosaltres tots els dies fins a la part final del sistema» (Mt. 28:20). Actualment, «l’esclau fidel i assenyat», seguint la guia de Jesús, ens ensenya a defensar les nostres creences (Mt. 24:45-47; 1 Pe. 3:15). Com ho fa? Per mitjà de les reunions, com ara la reunió Vida cristiana i predicació, i les publicacions bíbliques, com per exemple els articles «La Bíblia respon» del lloc web jw.org. Aprofites al màxim totes aquestes ajudes? Si ho fas, cada cop estaràs més convençut de les teves creences i seràs més valent. Així podràs imitar els apòstols i no deixaràs de parlar de totes les meravelloses veritats bíbliques que has vist i sentit.

13, 14. Si afrontem oposició, què hem de fer, i per què?

¹³ Immediatament després de ser alliberats, Pere i Joan van anar a trobar els altres deixebles. Llavors, «van fer una oració a Déu tots junts» per demanar-li valentia i així poder seguir predicant (Fe. 4:24). Pere sabia que, si volia fer la voluntat de Déu, era absurd confiar en les seves pròpies forces. Només unes  setmanes abans, ben segur d’ell mateix, havia dit a Jesús: «Encara que tots els altres fallin per causa teva, jo no fallaré mai!». Però com Jesús va predir, Pere de seguida va tenir por dels homes i va negar que conegués el seu amic i mestre. Tot i això, Pere va aprendre la lliçó (Mt. 26:33, 34, 69-75).

¹⁴ Per complir amb el manament de fer deixebles no n’hi ha prou amb només estar decidit a fer-ho. Quan algú intenti que deixis de servir Jehovà o que deixis de predicar, imita Pere i Joan, i fes oració a Jehovà perquè et doni forces. A més, demana ajuda als germans i germanes de la congregació i parla amb els ancians o amb altres germans d’experiència dels problemes que estàs afrontant. Les oracions que faran per tu tindran un efecte molt poderós i t’ajudaran a continuar endavant (Ef. 6:18; Jm. 5:16).

15. Què ens pot animar si en el passat vam deixar de predicar durant un temps?

¹⁵ Si en algun moment del passat vas cedir a la pressió i vas deixar de predicar durant un temps, no et desanimis. Recorda que tots els apòstols van deixar de predicar temporalment quan Jesús va morir, però de seguida van tornar a estar molt actius en aquesta tasca (Mt. 26:56; 28:10, 16-20). En comptes de permetre que els errors del passat et desmoralitzin, utilitza la teva experiència i les lliçons que vas aprendre per enfortir els altres.

16, 17. Què aprenem de l’oració que van fer els deixebles de Jesús?

¹⁶ Què hem de demanar a Jehovà si ens persegueixen? Fixa’t que els deixebles no van demanar a Déu que els deixessin de perseguir. Aquests homes lleials tenien ben clares les següents paraules de Jesús: «Si ells m’han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres» (Jn. 15:20). Per això, van orar: «Jehovà, mira com ens amenacen» (Fe. 4:29). Eren conscients de tot el que hi havia implicat i entenien que la persecució que patien en realitat estava complint profecies bíbliques. Ells sabien que, tal com Jesús havia dit, la voluntat de Déu es faria a la terra i, per tant, cap govern humà ho podria impedir (Mt. 6:9, 10).

¹⁷ Per poder continuar fent la voluntat de Déu, els deixebles li van demanar: «Permet que els teus esclaus continuïn parlant de la teva paraula amb gran valentia ». Com els va contestar Jehovà? «Quan van acabar de fer aquesta súplica, el lloc on estaven reunits va ser sacsejat, i tots sense excepció es van omplir d’esperit sant i es van posar a proclamar la paraula de Déu amb valentia» (Fe. 4:29-31). Res pot impedir que es faci la voluntat de Jehovà (Is. 55:11). Encara que et sembli que ho tens tot en contra o que els teus opositors són molt poderosos, si li demanes a Jehovà, ell et donarà forces perquè puguis continuar proclamant «la paraula de Déu amb valentia».

18. Com s’ajudaven els uns als altres els cristians de la congregació de Jerusalem?

¹⁸ La nova congregació de Jerusalem va créixer ràpidament i de seguida van arribar a ser més de 5.000. d Tot i que eren de llocs molt diferents, tenien «un sol cor i una sola ànima» i estaven «completament units en la mateixa ment i en la mateixa manera de pensar» (Fe. 4:32; 1 Cor. 1:10). Els deixebles no només van demanar a Jehovà que beneís els seus esforços, també s’ajudaven els uns als altres en sentit espiritual i, quan feia falta, en sentit material (1 Jn. 3:16-18). Per exemple, Josep, a qui els apòstols anomenaven Bernabé, va ser molt generós i va vendre el seu camp. Després, va donar tots els diners de la venda perquè els germans que havien vingut de molt lluny poguessin quedar-se més temps a Jerusalem per continuar aprenent i enfortint la seva fe.

19. Per què va matar Jehovà a Ananies i Safira?

¹⁹ Ananies i Safira també van vendre un camp. Ara bé, quan van portar els diners als apòstols, van fer veure que donaven tot el que havien guanyat amb la venda. Però en realitat es van «guardar en secret una part dels diners» (Fe. 5:2). Jehovà els va fer caure morts, no perquè haguessin donat poc, sinó perquè havien mentit i les seves intencions no eren bones. Pere va dir a Ananies: «No has mentit als homes, sinó a Déu» (Fe. 5:4). Com els hipòcrites que Jesús havia condemnat, aquest matrimoni estava més preocupat per rebre les lloances dels homes que per tenir l’aprovació de Jehovà (Mt. 6:1-3).

20. Què hem de tenir en compte quan servim Jehovà?

²⁰ Actualment, hi ha milions de testimonis de Jehovà que mostren el mateix esperit generós que els cristians del primer segle i donen suport a l’obra mundial de predicació amb les seves donacions voluntàries. Ningú està obligat a oferir el seu temps o els seus diners per donar suport a aquesta obra. De fet, Jehovà no vol que el servim «de mala gana ni per obligació» (2 Cor. 9:7). Tampoc es fixa en la quantitat de diners que donem, sinó en els nostres motius (Mc. 12:41-44). Per tant, mai voldríem servir Jehovà per rebre glòria o per treure’n algun profit, com Ananies i Safira. Tot al contrari, volem imitar Pere, Joan i Bernabé, i servir Jehovà perquè l’estimem de tot cor i perquè estimem els altres (Mt. 22:37-40).