1-3. a) Per què estan els apòstols davant del Sanedrí, i quina important decisió han de prendre? b) Per què ens interessa saber com van reaccionar els apòstols?

 ELS jutges del Sanedrí treuen foc pels queixals! Davant seu, esperant a ser jutjats, estan els apòstols de Jesús. Caifàs, el gran sacerdot i president del Sanedrí, els diu molt enfurismat: «Us vam ordenar fermament que deixéssiu d’ensenyar en el nom d’aquest home». Sent tanta ràbia que ni tan sols vol pronunciar el nom de Jesús. Llavors continua: «Heu omplert Jerusalem amb la vostra ensenyança, i esteu decidits a fer caure la sang d’aquest home sobre nosaltres» (Fe. 5:28). L’advertència és clara. D’alguna manera és com si els digués: «Pobres de vosaltres que continueu predicant!».

² Què faran els apòstols? Cediran a la por o seran valents i continuaran predicant? Jesús, amb l’autoritat que ha rebut del seu Pare, és qui els ha manat predicar (Mt. 28:18-20). Per tant, tot es redueix al següent: obeiran Déu o obeiran els homes? Sense dubtar-ho, Pere fa de portaveu dels apòstols i parla als jutges de manera clara i molt ferma.

³ Els cristians verdaders estem molt interessats a saber què van fer els apòstols davant les amenaces del Sanedrí. Per què? Perquè Jehovà també ens ha manat que prediquem, i és possible que afrontem persecució (Mt. 10:22). En ocasions, els nostres opositors restringeixen l’obra de predicar o fins i tot la prohibeixen. Per això, meditar en l’actitud que van tenir els apòstols i en els fets que van ocórrer abans que compareguessin davant del Sanedrí ens ajudarà molt. a

4, 5. Per què estaven «plens d’enveja» Caifàs i els saduceus?

⁴ La primera vegada que el Sanedrí va manar als apòstols que deixessin de predicar, Pere i Joan van dir: «Nosaltres no podem deixar de parlar de tot el que hem vist i sentit» (Fe. 4:20). Després, ells dos i la resta dels apòstols no només van seguir predicant al temple, també van fer  miracles, com ara curar malalts i expulsar dimonis. Tot això ho feien «a la Columnata de Salomó», un passadís cobert situat a la part oriental del temple on es reunien molts jueus. El relat bíblic sembla indicar que, quan Pere passava a prop dels malalts i la seva ombra els tocava, aquests eren sanats. Molts homes i dones que havien estat curats van acceptar el missatge i, com a resultat, «el nombre de persones que creien en el Senyor va seguir augmentant» (Fe. 5:12-15).

⁵ Caifàs i els saduceus, la secta a la qual pertanyia, estaven «plens d’enveja» i van fer empresonar els apòstols (Fe. 5:17, 18). Quin n’era el motiu? Els apòstols ensenyaven que Jesús havia ressuscitat, però els saduceus no creien en la resurrecció. A més, els apòstols deien que, per salvar-se, les persones havien de tenir fe en Jesús. En canvi, els saduceus pensaven que, si la gent començava a veure Jesús com el seu líder, ells patirien les represàlies dels romans (Jn. 11:48). No és estrany que aquesta secta volgués silenciar la veu dels apòstols.

6. Qui són els principals instigadors de la persecució que pateixen els testimonis de Jehovà, i per què això no ens sobta?

⁶ Avui, els principals instigadors de la persecució que pateixen els testimonis de Jehovà també són els líders religiosos. Sovint intenten influenciar els governs i els mitjans de comunicació per aturar la nostra obra. Això no ens sobta, ja que el nostre missatge desemmascara les mentides que ensenya la religió falsa. Gràcies a la predicació, les persones poden aprendre les veritats bíbliques i alliberar-se de les tradicions i les ensenyances falses (Jn. 8:32). Per aquesta raó, els líders religiosos ens odien i ens persegueixen.

7, 8. Quin efecte van tenir les paraules de l’àngel en els apòstols, i què farem bé de preguntar-nos?

⁷ Mentre eren a la presó i esperaven a ser jutjats, els apòstols segurament es van plantejar la possibilitat que els executessin per la seva fe (Mt. 24:9). Ara bé, durant la nit va passar una cosa extraordinària. El relat explica: «L’àngel de Jehovà va obrir les portes de la presó» (Fe. 5:19). b Tot seguit aquest àngel els va dir: «Aneu al temple i continueu explicant a la gent tot el missatge» (Fe. 5:20). Sens dubte, aquestes paraules els van convèncer que comptaven amb l’aprovació de Jehovà i els van donar les forces perquè, passés el que passés, es poguessin mantenir lleials. Amb gran fe i valentia, els apòstols «van entrar al temple quan clarejava el dia i van començar a ensenyar» (Fe. 5:21).

⁸ Tots nosaltres fem bé de preguntar-nos: «Si afrontés una situació similar, tindria prou fe i valentia per continuar predicant?». Saber que els àngels ens donen suport i ens guien a l’hora de predicar i donar «un testimoni complet del Regne de Déu» ens enforteix molt (Fe. 28:23; Ap. 14:6, 7).

9-11. Com van respondre els apòstols a la prohibició del Sanedrí, i quin precedent van assentar per a tots els cristians?

⁹ Caifàs i els altres jutges del Sanedrí estan preparats per jutjar els apòstols. Com que ignoren el que ha passat durant la nit, manen als guàrdies que vagin a buscar-los. Imagina com de desconcertats es queden els guàrdies quan s’adonen que els presoners no hi són. Però, com és possible? La presó està «tancada i assegurada» i els guàrdies són «drets davant de les portes»! (Fe. 5:23.) El capità del temple no triga a saber que els apòstols tornen a ser al temple parlant de Jesús, just el motiu pel qual havien sigut empresonats! El capità i els seus guàrdies de seguida van a buscar-los per portar-los de tornada al Sanedrí.

¹⁰ Tal com hem vist a l’inici d’aquest capítol, els membres del Sanedrí deixen molt clar als apòstols que no poden seguir predicant. Què fan els apòstols? Com a portaveu d’ells, Pere diu amb valentia: «Hem d’obeir Déu com a governant abans que als homes» (Fe. 5:29). D’aquesta manera els apòstols van assentar precedent per a tots els cristians verdaders. És cert que Jehovà ens diu que hem d’obeir els governs, però aquests no tenen ni l’autoritat ni el dret de demanar-nos que fem res que vagi en contra de la voluntat de Déu. Per tant, si «les autoritats superiors» prohibeixen la nostra obra, nosaltres no deixarem de complir la comissió que Jehovà ens ha donat (Rm. 13:1). En comptes d’això, buscarem maneres de continuar donant «un testimoni complet del Regne» que no cridin l’atenció de les autoritats.

¹¹ Quan tots aquells homes van sentir la resposta dels apòstols, «es van enrabiar molt i els volien matar» (Fe. 5:33). Segur que els intrèpids i lleials apòstols pensaven que aviat els executarien. Però Jehovà els va ajudar d’una manera sorprenent!

12, 13. a) Quin consell va donar Gamaliel als altres jutges del Sanedrí, i què van fer ells? b) Què pot fer Jehovà per ajudar el seu poble avui dia? c) Si Déu permet que patim «per causa de la justícia», de què podem estar segurs?

¹² Gamaliel, «un mestre de la Llei molt respectat per tot el poble», va parlar en  defensa dels apòstols. c Els altres jutges valoraven molt la seva opinió perquè, quan «va ordenar que fessin sortir un moment aquells homes», ningú va qüestionar la seva ordre (Fe. 5:34-42). Llavors, Gamaliel els va parlar de diverses revoltes que no havien trigat a desaparèixer un cop els líders d’aquells alçaments van morir. Després, va demanar als seus companys que fossin pacients i tolerants amb els apòstols, ja que Jesús, el líder d’aquells homes, acabava de morir. Gamaliel els va intentar persuadir, dient-los: «No us fiqueu amb aquests homes. Deixeu-los estar. Perquè si el que planegen o el que estan fent ve dels homes, no arribarà enlloc, però si ve de Déu, no aconseguireu que fracassi. Fins i tot podríeu estar lluitant contra Déu» (Fe. 5:38, 39). Els membres del Sanedrí van fer cas del seu consell. Amb tot, van colpejar els apòstols i «els van ordenar que deixessin de parlar en el nom de Jesús» (Fe. 5:40).

¹³ Avui dia, Jehovà també pot utilitzar homes influents com Gamaliel per ajudar el Seu poble (Prov. 21:1). Mitjançant el seu esperit, pot motivar governants, jutges o legisladors a actuar segons la Seva voluntat (Neh. 2:4-8). Ara bé, Jehovà també podria permetre que patíssim «per causa de la justícia» (1 Pe. 3:14). Si aquest fos el cas, hem de tenir molt clares dues coses. Primer, Déu ens donarà les forces per mantenir-nos lleials (1 Cor. 10:13). I, segon, ningú aconseguirà que l’obra de Déu «fracassi» (Is. 54:17).

14, 15. a) Què van fer els apòstols després de ser colpejats, i per què? b) Explica una experiència que demostri que es pot aguantar persecució sense perdre el goig.

¹⁴ Què van fer els apòstols després de ser colpejats? Es van desanimar o es van plantejar deixar de predicar? De cap manera! La Bíblia diu que «van sortir molt contents del Sanedrí» (Fe. 5:41). Per què se sentien així? És evident que no era pel dolor físic que estaven patint. Eren feliços perquè s’havien mantingut lleials a Jehovà i perquè seguien les petjades de Jesús, el seu Gran Mestre (Mt. 5:11, 12).

¹⁵ Igual que els cristians del primer segle, aguantar proves a causa de les bones notícies ens fa feliços (1 Pe. 4:12-14). És clar, no és perquè ens agradi que ens amenacin, ens persegueixin o ens empresonin, sinó perquè ens omple de goig i satisfacció mantenir-nos lleials al nostre Déu. Aquest va ser el cas del germà Henryk Dornik, que durant anys va rebre un tracte molt cruel a mans de règims totalitaris. Ell va explicar que, l’agost de 1944, les autoritats el van enviar a ell i al seu germà a un camp de concentració. Allà, els seus opositors van dir: «És impossible que els puguem convèncer que canviïn d’opinió. El seu martiri els fa feliços». El germà Dornik va comentar: «Encara que no volia ser un màrtir, patir amb valor i dignitat per la meva lleialtat a Déu em va portar goig» (Jm. 1:2-4).

16. Com van demostrar els apòstols que volien donar un testimoni complet, i quin mètode de predicació seguim avui dia?

¹⁶ Els apòstols no van perdre temps i de seguida van reprendre la predicació.  Sense acovardir-se, «cada dia, al temple i casa per casa, no deixaven d’ensenyar i d’anunciar les bones notícies sobre el Crist» (Fe. 5:42). d Aquests entusiastes proclamadors del Regne estaven decidits a donar un testimoni complet. Per això anaven a les cases de les persones per parlar-los del missatge, tal com Jesús els havia manat (Mt. 10:7, 11-14). Sens dubte, anar casa per casa els va ajudar a omplir Jerusalem amb la seva ensenyança. Actualment, als testimonis de Jehovà se’ns coneix per seguir aquest mateix mètode de predicació. Quan prediquem casa per casa, demostrem que nosaltres també volem donar un testimoni complet perquè totes les persones puguin escoltar les bones notícies. Està Jehovà beneint aquest mètode? I tant que sí! Milions de persones han acceptat el missatge del Regne en aquest temps de la fi i moltes d’elles no havien sentit a parlar de la veritat fins que un testimoni de Jehovà no va trucar a la seva porta.

17-19. Quin problema va sorgir, i què van fer els apòstols per resoldre’l?

¹⁷ A la congregació va sorgir una situació que, de manera molt subtil, podia posar en perill la seva unitat. De què es tractava? Molts dels deixebles que es batejaven no vivien a Jerusalem i, abans de tornar a les seves llars, volien aprendre més sobre les ensenyances de Jesús. Per tal de cobrir les seves necessitats, els deixebles que vivien a Jerusalem van donar diners de manera voluntària perquè es comprés menjar i altres coses necessàries (Fe. 2:44-46; 4:34-37). Però, aleshores, es va presentar un problema que els apòstols van haver de tractar amb molt de tacte: les viudes que parlaven grec «no rebien la ració de menjar que es repartia cada dia», en canvi, les que parlaven hebreu sí que la rebien (Fe. 6:1). Què estava passant? Sembla que hi havia un problema de discriminació; un problema greu que, si no es corregia, podia trencar la pau i la unitat de la congregació.

¹⁸ Com a consell rector de la congregació cristiana, els apòstols estaven molt ocupats organitzant i dirigint l’obra. Així és que van dir als deixebles: «No està  bé que deixem la paraula de Déu per servir menjar a les taules» (Fe. 6:2). I, després, els van demanar que busquessin d’entre ells «set homes de bona reputació» que estiguessin «plens d’esperit i de saviesa» perquè es fessin càrrec d’aquella «tasca necessària» (Fe. 6:3). Era molt important que escollissin bé aquells homes perquè a banda de servir menjar havien de gestionar diners, comprar queviures i altres coses necessàries, i portar un registre de tot plegat. Els deixebles van triar set homes amb noms grecs, ja que això probablement faria que les viudes que parlaven grec se sentissin més còmodes. Finalment, els apòstols van fer oració a Jehovà i van nomenar els set homes recomanats perquè es fessin càrrec d’aquella «tasca necessària». e

¹⁹ De ben segur, aquests set homes estaven molt ocupats distribuint menjar. Ara bé, els eximia aquesta tasca de participar en la predicació? En absolut. Un dels homes escollits era Esteve, que va arribar a ser un predicador entusiasta i extremadament valent (Fe. 6:8-10). Un altre d’ells era Felip, a qui s’anomena «l’evangelitzador» (Fe. 21:8). És ben clar que, a banda de complir amb la responsabilitat que els havien donat els apòstols, aquests set homes van seguir predicant amb molt de zel.

20. Com segueix el poble de Jehovà avui dia el model dels apòstols?

²⁰ Actualment, els servents de Jehovà seguim el model dels apòstols a l’hora de nomenar superintendents. Els homes que són recomanats per ocupar llocs de responsabilitat a la congregació s’esforcen de valent per pensar com ho fa Jehovà i per mostrar les qualitats del fruit de l’esperit. Sota la guia del Consell  Rector, es nomena ancians i servents ministerials a aquells germans que compleixen amb els requisits bíblics (1 Tim. 3:1-9, 12, 13). f Per aquesta raó es pot dir que són nomenats per l’esperit sant. Aquests germans són molt treballadors i duen a terme moltes tasques necessàries. Per exemple, els ancians fan plans perquè els germans grans de la congregació que ho necessitin rebin ajuda (Jm. 1:27). A més, alguns d’ells participen en la construcció de Sales del Regne, organitzen congressos o coŀlaboren amb els comitès d’enllaç amb els hospitals. Els servents ministerials també estan molt ocupats ajudant la congregació de maneres pràctiques. Això permet als ancians concentrar-se en la seva funció de pastors i mestres. Amb tot, els ancians i els servents ministerials han de trobar l’equilibri entre les seves responsabilitats, tant a la congregació com a l’organització, i l’obligació que tots tenim de predicar les bones notícies (1 Cor. 9:16).

21, 22. Com sabem que Jehovà estava beneint la nova congregació?

²¹ Amb el suport de Jehovà, la nova congregació va superar tots els entrebancs, tant aquells causats pels seus opositors com el que va sorgir dins la mateixa congregació. Era innegable que Déu els estava beneint. A Fets 6:7 llegim: «La paraula de Déu es va continuar estenent i el nombre de deixebles va seguir augmentant moltíssim a Jerusalem, i un gran grup de sacerdots va acceptar la fe». Aquest relat és tan sols un dels molts exemples que trobem al llibre de Fets que demostren que els cristians del primer segle comptaven amb el suport de Jehovà (Fe. 9:31; 12:24; 16:5; 19:20; 28:31). Avui dia, també ens anima molt sentir experiències o rebre informes de la predicació d’altres parts del món.

²² Al segle primer, però, els líders religiosos no es van donar per vençuts. Una tempesta de persecució s’estava formant a l’horitzó i, molt aviat, Esteve es convertiria en el centre dels atacs d’aquells despietats homes. Vegem què va passar al següent capítol.