1-3. a) Per què es va indignar Pau quan va arribar a Atenes? b) Què aprendrem d’aquest relat?

 PAU està indignat. Miri on miri, veu ídols per tot arreu: als temples, a les places, als carrers... Es troba a Grècia, a la ciutat d’Atenes, on els filòsofs Sòcrates, Plató i Aristòtil havien impartit els seus coneixements. Els atenesos són persones molt religioses i adoren un panteó de déus. L’apòstol sap que Jehovà, el Déu verdader, odia la idolatria, i ell també la detesta amb totes les seves forces! (Èx. 20:4, 5.)

² Quan Pau entra a l’àgora, la plaça més important de la ciutat, no pot donar crèdit al que hi veu. Prop de l’entrada principal, a la cantonada nord-oest, hi ha una llarga filera d’estàtues fàŀliques del déu Hermes. A més, la plaça està plena de templets i altars. Com s’ho farà l’apòstol per predicar en un entorn tan idòlatra? Serà capaç de mantenir la calma i parlar amb respecte? Podrà establir un terreny comú amb aquelles persones per ajudar-les a trobar i servir el Déu verdader?

³ A Fets 17:22-31 estan registrades les paraules que Pau va adreçar als inteŀlectuals d’Atenes. La seva dissertació és un exemple perfecte d’eloqüència, tacte i discerniment. En aquest capítol aprendrem què hem de fer per establir un terreny comú amb els nostres oients i així ajudar-los a raonar perquè arribin a les conclusions correctes.

4, 5. On va predicar Pau, i quins reptes va afrontar al predicar als atenesos?

⁴ L’apòstol Pau va anar a Atenes vora l’any 50 de la n. e., durant el seu segon viatge missional. a Mentre esperava que Siles i Timoteu arribessin de Berea, Pau «feia raonar els jueus» a la sinagoga, com tenia per costum. A més a més, va anar «a la plaça del mercat» per predicar als ciutadans que no eren jueus (Fe. 17:17). L’àgora estava situada al nord-oest de l’Acròpolis i ocupava una extensió d’unes cinc hectàrees. Aquesta plaça  no només era un lloc on comprar i vendre, era el punt de trobada més important d’Atenes. Segons una obra de consulta, l’àgora era «el centre econòmic, polític i cultural de la ciutat». b Als atenesos els encantava anar-hi per tenir els seus debats inteŀlectuals.

⁵ Entre les persones que es trobaven a l’àgora, estaven els epicuris i els estoics, que eren membres de dues escoles filosòfiques rivals. c Els epicuris pensaven que la vida és fruit d’un accident. La seva filosofia de vida s’ha resumit de la següent manera: «No hi ha cap motiu per témer Déu, ni cap dolor en la mort. El bé es pot assolir i el mal es pot resistir». d Els estoics pensaven que el més important era la raó i la lògica i no creien que Déu fos una persona. Ni els epicuris ni els estoics creien en la resurrecció tal com l’ensenyen les Escriptures. Les creences d’aquelles persones eren totalment oposades al missatge pur de la veritat que Pau predicava. Sens dubte, l’apòstol tenia un públic difícil.

6, 7. Com van respondre alguns filòsofs a la predicació de Pau, i com reaccionen les persones al nostre missatge avui dia?

⁶ Com van respondre aquells filòsofs a la predicació de l’apòstol? Alguns van dir que Pau era un «xerraire», una paraula que en grec també significa ‘recollidor de llavors’ (consulta la nota d’estudi de Fets 17:18). Un erudit explica el següent pel que fa a aquest mot: «Originalment, aquesta paraula es feia servir per descriure un petit ocell que va d’un lloc a un altre recollint gra. Després, es va utilitzar per referir-se a persones que anaven a la plaça del mercat per recollir andròmines i restes de menjar. I, més endavant, es va fer servir per aŀludir a persones que arreplegaven informació d’aquí i d’allà, però que no eren capaces d’entendre-la». e En realitat, aquells inteŀlectuals estaven dient que Pau era un ignorant i que l’únic que feia era repetir el que havia sentit a dir. Malgrat aquell tracte tan pejoratiu, l’apòstol no es va deixar intimidar.

⁷ Avui passa el mateix. Moltes persones es burlen de nosaltres i ens insulten per les nostres creences. Per exemple, alguns professors que ensenyen l’evolució com un fet i afirmen que les persones inteŀligents l’accepten, titllen d’ignorants aquelles que la rebutgen. Els inteŀlectuals d’avui dia volen que la gent pensi que els testimonis de Jehovà som uns xerraires perquè compartim el missatge de la Bíblia i ensenyem que hi ha un Creador que ho ha dissenyat tot. Nosaltres, però, no ens deixem intimidar. Tot al contrari, defensem amb valentia que la vida a la terra ha estat creada per un dissenyador extraordinàriament inteŀligent, Jehovà (Ap. 4:11).

8. a) Com van respondre algunes persones que van escoltar Pau? b) Què pot indicar l’expressió: «El van portar a l’Areòpag»? (Consulta la nota.)

⁸ Alguns dels que van escoltar Pau van reaccionar d’una manera diferent.  Van dir: «Sembla un predicador de déus estrangers» (Fe. 17:18). Parlar de déus que els atenesos no coneixien era un assumpte molt greu. De fet, feia alguns segles que el filòsof Sòcrates havia estat acusat d’un fet similar i aquesta acusació va ser un dels motius pels quals el van sentenciar a mort. Així que van agafar Pau, el van portar a l’Areòpag i li van demanar que els expliqués aquella «nova ensenyança». f Com predicaria l’apòstol a persones que no sabien res de les Escriptures?

9-11. a) Què va fer Pau per establir un terreny comú amb els seus oients? b) Com podem imitar el seu exemple?

⁹ Encara que a Pau l’irritava moltíssim veure tanta idolatria, no va perdre els estreps. Va mantenir la calma i amb molt de tacte va intentar guanyar-se els  seus oients. Els va dir: «Homes d’Atenes, veig que en tot sembla que teniu més devoció als déus que altres persones» (Fe. 17:22). En altres paraules els estava dient: «M’adono que sou persones molt religioses». Amb molta traça, Pau va establir un terreny comú amb els atenesos i els va felicitar per la seva inclinació espiritual. L’apòstol sabia per experiència pròpia que, de vegades, les ensenyances falses cegaven les persones, però que això no volia dir que no tinguessin un cor receptiu. Al capdavall, abans de conèixer la veritat, ell «actuava amb ignorància i amb falta de fe» (1 Tim. 1:13).

¹⁰ Enmig de tota aquella idolatria, Pau va veure un altar amb una inscripció que deia: «A un déu desconegut». Segons una obra de consulta, «els grecs i altres cultures acostumaven a dedicar altars a “déus desconeguts” per por a passar per alt algun déu i ofendre’l». g Amb aquell altar, els atenesos estaven reconeixent que hi havia un déu que ells desconeixien, i Pau va aprofitar l’avinentesa per compartir amb ells les bones notícies. L’apòstol els va dir: «Jo us parlo d’aquell a qui vosaltres adoreu sense conèixer» (Fe. 17:23). Així doncs, Pau va deixar clar que no era un «predicador de déus estrangers», com alguns havien afirmat. De manera subtil, però molt eficaç, els va parlar del Déu que ells desconeixien, el Déu verdader.

¹¹ Com podem imitar Pau? Quan estem predicant, hem de ser observadors. És possible que veiem alguna cosa que ens indiqui que la persona és religiosa, ja sigui algun símbol que dugui o algun objecte que tingui a casa. Potser li podríem dir: «Veig que ets una persona religiosa. M’encanta parlar amb persones que tenen inclinació espiritual». Si tens en compte les creences de les persones del territori, et serà més fàcil establir un terreny comú i conversar amb elles. Recorda que els servents de Jehovà no tenim prejudicis ni jutgem les persones per la seva religió. De fet, en el passat, molts de nosaltres crèiem en ensenyances falses.

12. Com va adaptar Pau la seva manera de presentar el missatge?

¹² Pau havia aconseguit establir un terreny comú. Ara bé, podria mantenir-lo a mesura que anés parlant de la veritat? Com que sabia que els atenesos havien sigut educats segons la filosofia grega i no tenien coneixement de les Escriptures, va adaptar la seva manera de presentar el missatge. Com ho va fer? Primer, els va ensenyar veritats bíbliques sense citar directament de les Escriptures. Segon, es va posar al lloc dels seus oients i, de vegades, es va incloure en els raonaments que presentava. I tercer, va citar d’autors grecs i els va demostrar que ells també havien parlat d’algunes de les coses que els estava explicant. A continuació, analitzarem amb detall el discurs que l’apòstol Pau va presentar davant dels atenesos i veurem tot el que els va ensenyar sobre el «déu desconegut».

13. Què va explicar Pau sobre l’origen de l’univers, i quina idea estava intentant transmetre als seus oients?

 ¹³ Déu és el Creador de l’univers. Pau els va dir: «El Déu que ha fet el món i tot el que hi ha en ell no viu en temples fets amb les mans, perquè és el Senyor del cel i de la terra» (Fe. 17:24). h Amb aquestes paraules, l’apòstol els estava ensenyant que l’univers no havia aparegut per casualitat, sinó que el Déu verdader havia creat totes les coses (Sl. 146:6). A diferència d’Atena i altres déus, que necessitaven temples, altars i santuaris per rebre glòria, «el Senyor del cel i de la terra» no necessita que els humans li construeixin temples per rebre honra. De fet, cap edifici pot contenir el Creador de l’univers (1 Re. 8:27). La idea que Pau estava intentant transmetre era ben clara: el Déu verdader és molt més poderós i grandiós que qualsevol ídol fet per l’home (Is. 40:18-26).

14. Quin raonament va utilitzar Pau per demostrar que Déu no depèn dels humans?

¹⁴ Déu no depèn dels humans. Els grecs que adoraven els ídols els cobrien amb vestits luxosos, els portaven menjar i beure i els feien regals cars perquè pensaven que necessitaven aquestes coses. Ara bé, és probable que alguns dels filòsofs que estaven escoltant Pau pensessin que un déu no necessita res dels humans. Si aquest era el cas, aquelles persones estarien d’acord amb l’apòstol quan va dir que a Déu «tampoc cal que l’atenguin mans humanes, com si necessités res». En efecte, el Creador no necessita res dels humans «perquè és ell qui dona a tothom vida, alè i totes les coses», com ara el sol, la pluja i la terra fèrtil (Fe. 17:25; Gèn. 2:7). Per tant, el Déu verdader, aquell que ens dona tot el que tenim, no depèn de nosaltres.

15. Què va fer l’apòstol Pau per corregir el punt de vista dels atenesos, i què n’aprenem?

¹⁵ Déu va crear l’home. Els atenesos creien que eren superiors a la resta de persones pel fet de ser grecs. Però aquesta manera de pensar és contrària al que ensenya la Bíblia (Deut. 10:17). Pau va abordar aquest tema tan delicat  amb molta mà esquerra. Els va dir: «D’un sol home [Déu] va fer totes les nacions humanes» (Fe. 17:26). Sens dubte, aquestes paraules van fer pensar els atenesos. L’apòstol estava aŀludint al relat de Gènesi on es parla d’Adam, l’home d’on van sorgir totes les races de la humanitat (Gèn. 1:26-28). L’argumentació de Pau era irrefutable. Si totes les persones descendien d’un mateix home, tenia sentit que alguna raça o nacionalitat se sentís superior a les altres? Això ens ensenya que, tot i que a l’hora de predicar hem de ser persones raonables i hem de parlar amb tacte, no hem de maquillar les ensenyances bíbliques perquè les persones acceptin la veritat.

16. Quin és el propòsit del Creador per als humans?

¹⁶ Déu vol que els humans s’acostin a ell. Encara que aquells filòsofs s’haguessin passat anys debatent, mai haurien pogut explicar quin és el propòsit de la vida. En canvi, Pau, de manera senzilla, els va revelar quin és el propòsit del Creador per als humans. Els va dir que els havia creat «perquè busquessin Déu, encara que fos a les palpentes, i el trobessin, perquè en realitat no està lluny de cadascun de nosaltres» (Fe. 17:27). Si aquells filòsofs ho desitjaven, podien arribar a conèixer el «déu desconegut». Déu no està lluny de les persones que el busquen amb sinceritat i volen aprendre d’ell (Sl. 145:18). Un detall interessant a destacar és que l’apòstol Pau va utilitzar el pronom nosaltres, és a dir, es va incloure entre aquells que han de buscar Déu.

17, 18. Per què hauríem de sentir els humans la necessitat d’apropar-nos a Déu, i què aprenem del que va fer Pau per captar l’atenció dels atenesos?

¹⁷ Els humans haurien de sentir la necessitat d’apropar-se a Déu. Pau va explicar als seus oients: «Gràcies a ell estem vius, ens movem i existim». Alguns  erudits diuen que aquí l’apòstol estava fent aŀlusió a unes paraules d’Epimènides, un poeta cretenc del segle VI a. de la n. e., que era «una figura molt respectada en la tradició religiosa atenesa». i Després, Pau va afegir una altra raó per la qual hauríem de sentir la necessitat d’apropar-nos a Déu. Va dir: «Alguns dels vostres poetes han dit: “Nosaltres també som fills seus”» (Fe. 17:28). Déu va crear l’home del qual tots els humans descendim. Per tant, tots hauríem de sentir un fort lligam amb el nostre Creador. Per captar l’atenció d’aquelles persones, l’apòstol, de manera molt encertada, va citar directament d’alguns escrits grecs que els seus oients coneixien bé i segurament valoraven molt. j Igual que Pau, nosaltres de vegades també podem citar de llibres d’història, d’enciclopèdies o d’altres obres de consulta. Citar d’un d’aquests llibres podria fer que una persona s’adonés de l’origen pagà de cert costum o celebració.

¹⁸ Amb una extraordinària destresa, l’apòstol Pau havia adaptat la seva manera de presentar el missatge per ensenyar als atenesos veritats fonamentals sobre Déu. Tot seguit, els va dir què havien de fer amb aquella valuosa informació.

19, 20. a) Com va mostrar tacte Pau quan va ajudar els atenesos a veure que adorar els ídols era absurd? b) Què havia d’estar disposada a fer la gent d’Atenes?

¹⁹ Havia arribat el moment d’animar els atenesos a prendre acció. I això és just el que Pau va fer. Referint-se de nou als poetes grecs, els va dir: «Per tant, com que som fills de Déu, no hem de pensar que l’Ésser Diví és com l’or, la plata o la pedra que els homes han esculpit amb el seu art i la seva imaginació» (Fe. 17:29). Quina lògica més aclaparadora! Si Déu havia creat els humans, com podia ser que els ídols que els homes havien fet amb les seves mans fossin com Déu? Amb molt de respecte, Pau els estava fent veure com d’absurd era que adoressin els ídols (Sl. 115:4-8; Is. 44:9-20). A més, l’apòstol es va incloure en la seva exhortació quan va dir: «No hem de». D’aquesta manera va suavitzar les seves paraules i els va fer més fàcil acceptar el que els acabava de dir.

²⁰ L’apòstol Pau els va explicar clarament què havien de fer: «Déu no ha tingut en compte aquests temps d’ignorància [el fet que pensessin que li complau que els humans adorin els ídols], però ara està dient a totes les persones de tot arreu que es penedeixin» (Fe. 17:30). És possible que a alguns dels seus oients els sobtés sentir que havien de penedir-se. Però Pau ja els havia explicat que el Déu verdader era qui els havia donat la vida i, per tant, eren responsables de la manera com la utilitzaven. Aquelles persones havien de buscar Déu, aprendre d’ell i fer els canvis necessaris per viure d’acord amb la Seva voluntat. Això volia dir que els atenesos havien de reconèixer que la idolatria era un pecat i havien de deixar de practicar-la.

21, 22. Com va concloure Pau el seu discurs, i per què són les seves paraules especialment importants per a nosaltres?

 ²¹ Pau va concloure el seu discurs de manera impactant: «[Déu] ha fixat un dia en què s’ha proposat jutjar tota la terra habitada amb justícia per mitjà d’un home que ell ha nomenat, i n’ha donat una garantia a tothom al ressuscitar-lo d’entre els morts» (Fe. 17:31). Amb aquestes paraules, l’apòstol els va fer saber que en el futur arribaria el Dia del Judici de Déu. Quina raó tan poderosa per buscar i trobar el Déu verdader! Encara que no els va mencionar el nom del jutge que Déu havia nomenat, els va dir una cosa molt sorprenent: aquest jutge havia viscut com a humà, havia mort i havia estat ressuscitat per Déu.

²² Per a nosaltres la conclusió de Pau té molt de sentit. Sabem que Jehovà ha nomenat jutge Jesucrist (Jn. 5:22). També sabem que aviat començarà el Dia del Judici, que durarà mil anys (Ap. 20:4, 6). Ara bé, els servents de Jehovà no tenim por que arribi aquest dia perquè portarà incomptables benediccions per a totes les persones que es mantinguin lleials a Déu. És més, sabem que el nostre meravellós futur està garantit pel miracle més gran que mai s’ha fet: la resurrecció del Fill de Déu!

23. Quines reaccions van provocar les paraules de Pau?

²³ Les paraules de Pau van provocar reaccions molt dispars. Quan van sentir a parlar de la resurrecció dels morts, «alguns van començar a burlar-se’n» i d’altres van dir: «En un altre moment t’escoltarem parlar d’aquest tema». De manera educada, li estaven dient a Pau que no volien canviar (Fe. 17:32). Hi va haver persones, però, que van respondre de manera positiva. El relat explica: «Alguns es van unir a ell i es van fer creients. Entre ells hi havia Dionisi, que era un jutge del tribunal de l’Areòpag, una dona que es deia Dàmaris i uns quants més» (Fe. 17:34). Avui dia, també ens trobem amb diverses reaccions a la predicació. Algunes persones es riuen de nosaltres i d’altres ens tracten amb amabilitat tot i que no volen saber-ne res. Ara bé, n’hi ha que accepten la veritat i es fan servents de Jehovà. Com ens omple de goig trobar aquesta mena de persones!

24. Què hem après a l’analitzar el discurs que Pau va presentar a l’Areòpag?

²⁴ Analitzar el discurs de Pau ens ha ajudat molt. Hem après com ensenyar de manera lògica, com presentar arguments convincents i com adaptar la nostra manera de presentar les bones notícies. També hem vist que és clau ser pacients i respectuosos amb les persones que estan cegues per culpa de les ensenyances falses. A més, hem après una lliçó molt important: mai hem de maquillar les ensenyances bíbliques perquè la gent accepti la veritat. Sens dubte, imitar l’exemple de Pau ens ajudarà a tots a ser millors mestres a la predicació. I en el cas dels ancians, els permetrà millorar la seva ensenyança a la congregació. Si posem en pràctica el que hem après en aquest capítol, estarem preparats per ajudar les persones a buscar i trobar el Déu verdader, Jehovà (Fe. 17:27).