En els darrers anys, els científics i els enginyers han après, en sentit literal, de les plantes i els animals (Job 12:7, 8). Estudien i imiten el disseny dels éssers vius amb la intenció de crear nous productes i millorar els que ja existeixen. Aquesta disciplina s’anomena biònica. Mentre analitzes els exemples següents, pregunta’t: «Qui es mereix realment el reconeixement per aquests dissenys?».

Què poden aprendre els enginyers aeronàutics de la iubarta o balena geperuda? Pel que sembla, moltes coses. Un exemplar adult pesa unes trenta tones, és a dir, el mateix que un camió carregat. Tot i que té un cos poc flexible, aquest animal, que fa dotze metres de llargada i té unes aletes que semblen ales, és sorprenentment àgil a l’aigua.

Els investigadors estaven intrigats sobretot per saber com aquest mamífer de cos poc flexible podia traçar cercles increïblement tancats. Van descobrir el secret en la forma de les seves aletes. La seva vora externa no és llisa com les ales d’un avió, sinó dentada, amb una sèrie de protuberàncies anomenades tubercles.

Quan la balena es mou dins l’aigua, aquests tubercles augmenten la força ascensional i redueixen la resistència a l’aigua. Com? La revista Natural History explica que els tubercles acceleren el pas de l’aigua per damunt de l’aleta i generen remolins ordenats, fins i tot quan la balena ascendeix gairebé perpendicular.¹⁰

Quines aplicacions pràctiques té aquest descobriment? Si les ales dels avions tinguessin aquest disseny, caldrien menys alerons o altres dispositius mecànics per alterar el flux de l’aire i serien més segures i més fàcils de mantenir. L’expert en biomecànica John Long creu que «segurament [aviat] veurem tots els avions de passatgers amb les protuberàncies de les aletes de la balena geperuda».¹¹

Tot i que és evident que les ales dels avions imiten les dels ocells, recentment els enginyers han fet un pas més. «Investigadors de la Universitat de Florida han fabricat un prototip d’avió teledirigit que es manté suspès a l’aire, baixa en picat i remunta el vol ràpidament, tal com fan les gavines», informa New Scientist.¹²

 Les gavines fan acrobàcies aèries plegant les ales per les articulacions del colze i l’espatlla. Per copiar la flexibilitat d’aquest disseny, «el prototip, de 60 centímetres, usa un petit motor connectat a una sèrie de varetes metàŀliques que mouen les ales», explica la revista. Aquestes ales enginyosament dissenyades permeten que un avió petit es quedi suspès a l’aire i baixi en picat entre edificis alts. Algunes autoritats militars estan molt interessades a desenvolupar una aeronau tan fàcil de maniobrar que serveixi per buscar armes químiques o biològiques a les grans ciutats.

Encara que estigui sobre el glaç, la gavina mai es queda gelada. Com manté la calor corporal? En part, el secret està en el fascinant disseny del sistema d’intercanvi de calor a contracorrent que tenen molts animals de les regions fredes.

Com funciona? Per entendre-ho, imagina’t dos tubs lligats l’un a l’altre per on circula, respectivament, aigua calenta i aigua freda. Si les aigües circulen en la mateixa direcció, més o menys la meitat de l’escalfor de l’aigua calenta es transmetrà a l’aigua freda. Però si circulen en sentit contrari, gairebé tota l’escalfor es transferirà de la calenta a la freda.

Quan la gavina està sobre el glaç, els intercanviadors de calor de les potes escalfen la sang que puja dels peus freds, conserven l’escalfor dins del cos i eviten que s’escapi pels peus. Arthur P. Fraas, enginyer mecànic i aeronàutic, descriu aquest sistema com «un dels intercanviadors regeneradors de calor més eficaços del món».¹³ Aquest disseny és tan genial que els enginyers l’han copiat.

La NASA ha construït un robot amb moltes potes que camina com un escorpí i uns enginyers de Finlàndia ja han fabricat un tractor de sis potes que es pot enfilar pels obstacles com un insecte gegant. A més, altres investigadors han dissenyat un teixit amb pestanyetes que s’obren i es tanquen com les pinyes. Aquest teixit s’adapta a la temperatura corporal de qui el porta. Una empresa automobilística ha dissenyat un vehicle que imita l’extraordinari disseny aerodinàmic del peix cofre. També uns altres investigadors estudien les propietats amortidores de la closca de l’orella de mar a fi de fabricar armilles antibales més fortes i lleugeres.

S’han extret tantes idees bones de la natura que els investigadors han creat una base de dades que ja conté milers de mecanismes biològics catalogats. Els científics la poden consultar per trobar «solucions naturals a problemes de disseny», diu la revista The Economist. Aquests mecanismes catalogats s’anomenen patents biològiques. El titular d’una patent sol ser una persona o una entitat que registra legalment una idea nova o un invent. Parlant d’aquesta base de dades, la revista diu: «A l’anomenar els enginys de la biònica patents biològiques, els investigadors no fan més que emfatitzar que la natura és, en efecte, la titular de la patent».¹⁴

D’on va obtenir la natura totes aquestes idees brillants? Molts investigadors atribueixen aquests dissenys aparentment enginyosos, evidents a la natura, a un procés evolutiu de prova i error que va durar milions d’anys. En canvi, altres investigadors han arribat a una conclusió diferent. El microbiòleg Michael J. Behe va escriure a The New York Times del 7 de febrer de 2005: «La clara presència de disseny [a la natura] comporta un argument senzill i irrefutable: si sembla un ànec, camina com un  ànec i claca com un ànec, aleshores, mentre no es demostri el contrari, hi ha bones raons per dir que és un ànec». Quina és la seva conclusió? «No hem de passar per alt la idea del disseny només perquè sigui tan òbvia.»¹⁵

Sens dubte, tant l’enginyer que dissenya una ala d’avió més segura i eficient com l’inventor d’un teixit més confortable o d’un vehicle més eficaç es mereixen rebre reconeixement per les seves idees. De fet, un fabricant que copia el disseny d’algú altre sense atribuir-li el reconeixement pot ser acusat d’un delicte.

Ara pensa en els fets següents. Per solucionar complexos problemes d’enginyeria, experts investigadors imiten toscament els exemples de la natura. Però alguns atribueixen l’enginy necessari per aconseguir la idea original a un procés evolutiu irracional. Et sembla lògic? Si la còpia necessita un dissenyador inteŀligent, què podem dir de l’original? En realitat, qui es mereix més reconeixement: el mestre enginyer o l’aprenent que n’imita els dissenys?

Un cop analitzat el disseny evident a la natura, molts es fan ressò dels sentiments de l’escriptor bíblic Pau, qui va declarar: «D’ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s’han fet visibles a la inteŀligència a través de les coses creades» (Romans 1:19, 20, BCI).