«L’evolució és un fet tan innegable com l’escalfor del Sol», afirma el professor Richard Dawkins, un prominent científic evolucionista.¹⁶ És clar, els experiments i l’observació directa proven que el Sol és calent. Però en el cas de la teoria de l’evolució, la confirmen també irrefutablement els experiments i l’observació directa?

Abans de respondre a aquesta pregunta, cal aclarir una cosa. Molts científics han vist que els éssers vius poden experimentar canvis mínims en el transcurs de generacions. Per exemple, amb l’encreuament selectiu els criadors de gossos poden obtenir descendents amb les potes més curtes o el pèl més llarg que els antecessors. a Alguns científics anomenen microevolució aquests petits canvis.

Ara bé, els evolucionistes afirmen que lentament, al llarg de milers de milions d’anys, es van acumular petits canvis que van provocar els grans canvis necessaris perquè els peixos es transformessin en amfibis i els antropoides en homes. Aquest hipotètic procés rep el nom de macroevolució.

Charles Darwin, per exemple, va ensenyar que els petits canvis que es poden  observar impliquen la possibilitat de canvis més grans, que ningú ha observat.¹⁷ Creia que, al llarg de períodes de temps extensos, formes de vida primigènies, suposadament simples, van evolucionar amb lentitud mitjançant «modificacions extremadament lleugeres» i van donar lloc als milions de formes de vida que hi ha a la Terra.¹⁸

A molts això els sembla lògic. Pensen que si en una espècie es poden produir petits canvis, per què no pot produir l’evolució grans modificacions al llarg d’extensos períodes de temps? b Però, en realitat, la teoria de l’evolució se sustenta en tres mites. Analitzem-los.

Mite 1. Les mutacions proporcionen la matèria primera necessària per crear noves espècies. La teoria de la macroevolució es basa en l’afirmació que les mutacions, canvis aleatoris en el codi genètic de les plantes i els animals, no només poden produir espècies noves, sinó també famílies completament noves.¹⁹

Els fets. Moltes característiques de plantes i animals les determinen les instruccions del codi genètic, els «plànols» que conté el nucli de cada cèŀlula. c Els investigadors han descobert que les mutacions poden produir alteracions en els descendents de plantes i animals, però és cert que generen espècies completament noves? Què ha revelat un segle de recerca en el camp de la genètica?

A finals dels anys trenta, els científics van acceptar entusiasmats una nova idea. Ja estaven convençuts que la selecció natural, el procés pel qual l’organisme millor adaptat al medi té més probabilitats de sobreviure i reproduir-se, podia generar noves espècies de plantes a partir de mutacions aleatòries. Per tant, van suposar que la selecció artificial, causada per l’home, ho podria fer de manera més efectiva. «Es va escampar l’eufòria entre els biòlegs en general i, en particular, entre els genetistes i els criadors», diu Wolf-Ekkehard Lönnig, científic de l’Institut Max Planck per a la Investigació de la Reproducció Vegetal, situat a Alemanya. d Què va causar aquesta eufòria? Lönnig, qui fa uns trenta anys que estudia les mutacions genètiques en plantes, explica: «Aquests investigadors creien que havia arribat el moment de revolucionar  el mètode tradicional de criar plantes i animals. Van pensar que si provocaven i seleccionaven mutacions favorables, podrien produir noves plantes i nous animals que fossin millors».²⁰ De fet, alguns esperaven obtenir espècies totalment noves.

Científics dels Estats Units, Àsia i Europa van iniciar programes de recerca, amb bon suport financer, en què van fer servir mètodes que prometien accelerar l’evolució. Quins van ser els resultats de quaranta anys de recerca intensa? L’investigador Peter von Sengbusch explica: «Malgrat les enormes despeses financeres, va quedar àmpliament demostrat que els intents de cultivar unes varietats cada cop més productives mitjançant la radiació [per induir mutacions] van ser un fracàs».²¹ I Lönnig comenta: «Cap als anys vuitanta les esperances i l’eufòria dels científics havien acabat en un fracàs mundial. Als països occidentals es va abandonar la selecció per mutació com a branca independent de recerca. Gairebé tots els mutants [...] van morir o eren més febles que les varietats silvestres». e

Tot i això, les dades d’uns cent anys d’investigació sobre la mutació i setanta anys de recerca centrada en la selecció per mutació permeten que els científics treguin conclusions respecte a la capacitat de les mutacions de produir espècies noves. Després d’examinar les proves, Lönnig va dir: «Les mutacions no poden transformar una espècie original [vegetal o animal] en una altra totalment nova. Aquesta conclusió concorda amb tots els experiments i els resultats de les investigacions sobre mutació realitzats al segle XX, i també amb les lleis de la probabilitat».

Així doncs, poden fer les mutacions que una espècie evolucioni i es converteixi en una de nova? Les proves demostren que no. Les investigacions de Lönnig l’han portat a la conclusió que «les espècies ben definides tenen límits clars que les mutacions accidentals no poden anuŀlar ni traspassar».²²

Pensem en les implicacions d’això. Si científics d’experiència són incapaços de produir noves espècies de manera artificial induint mutacions i seleccionant-ne les favorables, quines probabilitats hi ha que un procés mancat d’inteŀligència ho faci millor? Si els estudis mostren que les mutacions no poden transformar una espècie original en una altra totalment nova, aleshores com se suposa que va tenir lloc la macroevolució?

Mite 2. La selecció natural porta a la creació de noves espècies. Darwin creia que el procés que va anomenar selecció natural afavoriria les formes de vida millor adaptades al medi, mentre que les menys adaptades s’extingirien amb el temps. Avui dia, els evolucionistes ensenyen que a mesura que les espècies es dispersen i queden aïllades, la selecció natural afavoreix els individus amb mutacions genètiques que els facin aptes per sobreviure en el seu nou entorn. Els evolucionistes sostenen que, com a resultat, aquests grups aïllats amb el temps es converteixen en espècies completament noves.

Els fets. Com hem vist, els resultats de les investigacions indiquen amb contundència que les mutacions no poden produir noves espècies de plantes o animals. Ara bé, quina prova aporten els evolucionistes per afirmar que la selecció natural tria les mutacions favorables per produir noves espècies? Un fullet editat l’any 1999  per l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units fa referència a «les tretze espècies de pinsans estudiats per Darwin a les Galápagos, coneguts avui com els pinsans de Darwin».²³

Als anys setanta, un grup de recerca encapçalat per Peter i Rosemary Grant, de la Universitat de Princeton, va començar a estudiar aquests pinsans i va descobrir que al cap d’un any de sequera a les illes, els pinsans amb el bec una mica més gran van sobreviure millor. Atès que l’observació de la mida i la forma del bec és un dels principals criteris per distingir les tretze espècies de pinsans, aquest descobriment es va considerar important. El fullet de l’Acadèmia afegeix: «Els Grant calculen que si a les illes es produeix una sequera cada deu anys, hauria de sorgir una nova espècie de pinsà en tan sols dos-cents anys».²⁴

No obstant això, el fullet no diu que durant els anys posteriors a la sequera els pinsans amb el bec més petit van tornar a predominar. Els investigadors van observar que amb el canvi climàtic els pinsans de bec més gran van dominar un any, però després va ser al revés. També es van adonar que algunes de les «espècies» diferents de pinsans s’encreuaven i produïen descendents que sobrevivien millor que els pares. Van arribar a la conclusió que si continuava l’encreuament, les dues «espècies» es podrien fusionar en una de sola.²⁵

Així doncs, és veritat que la selecció natural crea noves espècies? Fa dècades, el biòleg evolucionista George Christopher Williams ho va començar a qüestionar.²⁶ El teòric de l’evolució Jeffrey H. Schwartz va escriure l’any 1999 que és possible que la selecció natural ajudi les espècies a adaptar-se a les condicions canviants de l’existència, però no crea res de nou.²⁷

En realitat, però, els pinsans de Darwin no s’estan transformant en «res de nou». No han deixat de ser pinsans. I el fet que s’encreuin qüestiona els mètodes que fan servir alguns evolucionistes per definir una espècie. A més a més, les dades referents a aquests ocells posen de manifest que fins i tot les institucions acadèmiques de prestigi també poden presentar la informació de manera esbiaixada.

 Mite 3. El registre fòssil corrobora els canvis de la macroevolució. El fullet ja mencionat deixa al lector amb la impressió que els fòssils descoberts pels científics corroboren amb escreix la macroevolució. Diu: «S’han trobat tantes formes intermèdies entre els peixos i els amfibis, entre els amfibis i els rèptils, entre els rèptils i els mamífers, i dins de la cadena evolutiva dels primats, que sovint es fa difícil establir amb exactitud quan es produeix la transició d’una espècie a l’altra».²⁸

Els fets. Aquesta contundent afirmació resulta força sorprenent. Per què? Niles Eldredge, evolucionista convençut, declara que el registre fòssil no mostra una acumulació gradual de canvis, sinó que al llarg d’extensos períodes de temps «en la majoria d’espècies s’acumulen pocs canvis evolutius o cap ni un». f²⁹

Fins ara els científics de tot el món han desenterrat i catalogat uns dos-cents milions de fòssils grans i milers de milions de petits. Molts investigadors concorden que aquest registre ampli i detallat mostra que tots els grups principals d’animals van aparèixer de sobte i es van mantenir pràcticament inalterats, i que moltes espècies van desaparèixer tan sobtadament com van sorgir.

Per què insisteixen tants evolucionistes de renom a defensar que la macroevolució és un fet? L’influent evolucionista Richard Lewontin va escriure amb franquesa que molts científics estan disposats a acceptar idees mancades de fonament científic perquè «tenen un compromís prioritari, un compromís amb el materialisme». g Molts fins i tot es neguen a considerar la possibilitat que existeixi un Dissenyador inteŀligent perquè, com diu Lewontin, «no podem permetre un Peu Diví a la porta».³⁰

En relació amb aquesta qüestió, el sociòleg Rodney Stark va fer el següent comentari a la revista Scientific American: «Fa dos-cents anys que s’està venent la idea que, si vols ser una persona de ciència, has d’alliberar la ment de les cadenes de la religió». També explica que a les universitats en què es realitzen tasques d’investigació «les persones religioses es mosseguen la llengua».³¹

Per acceptar com a vàlida la teoria de la macroevolució has de creure que els científics ateus o agnòstics no es deixaran influir per les seves conviccions personals a l’hora d’interpretar els descobriments científics. Has de creure que les mutacions i la selecció natural van produir totes les formes de vida complexes, malgrat que un segle d’investigació mostra que no han transformat ni una sola espècie ben definida en una altra totalment nova. Has de creure que tots els éssers vius van evolucionar gradualment a partir d’un avantpassat comú, tot i que el registre fòssil indica amb contundència que les principals classes de plantes i animals van aparèixer de sobte i no van evolucionar, ni amb el transcurs de milions d’anys. Una creença així, està basada en fets o bé en mites? En realitat, creure en l’evolució és un acte de «fe».