1-3. De quina manera entra Jesús a Jerusalem, i per què se sorprenen alguns?

 JERUSALEM bull d’entusiasme. Arriba un home molt important! Fora de la ciutat, la gent s’aplega al llarg del camí. Anhelen donar-li la benvinguda, ja que alguns diuen que és el legítim governant d’Israel, l’hereu del rei David. Hi ha qui porta fulles de palmeres per onejar-les i saludar-lo. Alguns estenen pel camí branques i mantells a manera de catifa (Mateu 21:7, 8; Joan 12:12, 13). Segur que molts es pregunten quin tipus d’entrada farà.

² Potser esperen una exhibició de grandesa. Segurament pensen en grans personatges que en el passat havien fet entrades majestuoses. Per exemple, Absalom, el fill de David, es va autoproclamar rei i va entrar amb cinquanta homes corrent davant del seu carro (2 Samuel 15:1, 10). Juli Cèsar, governant de Roma, va demanar encara més fastuositat en una processó triomfal cap al capitoli: es va flanquejar de quaranta elefants que duien llànties! Però ara, Jerusalem espera algú molt més important. Sigui que la multitud ho comprengui del tot o no, aquest és el Messies, l’home més gran que ha existit mai. Ara bé, quan el futur Rei apareix en escena, alguns s’enduen una bona sorpresa.

³ No hi ha ni carro, ni corredors, ni cavalls i, evidentment, ni rastre d’elefants. No, Jesús ve muntat en una humil bèstia de càrrega: un burro. a Cap guarniment artificiós  no engalana ni la muntura, ni el genet. En lloc d’una sella luxosa, els amics íntims de Jesús han estès peces de roba sobre el llom de l’animal. Per què escull Jesús entrar a Jerusalem d’una manera tan humil quan homes molt inferiors han volgut molt més luxe i cerimònia?

4. Què va predir la Bíblia sobre la manera en què el Rei Messiànic entraria a Jerusalem?

⁴ Jesús compleix una profecia: «Alegra’t! Filla de Jerusalem, fes un crit de victòria! Mira! El teu rei ve cap a tu. És just i porta la salvació. És humil i ve sobre un burro» (Zacaries 9:9). La profecia mostra que el Messies, l’Ungit de Déu, es presentaria al poble de Jerusalem com a Rei nomenat per Déu. Es més, la manera de fer-ho i la muntura que triés revelaria una preciosa qualitat del seu cor: la humilitat.

5. Per què ens commou meditar en la humilitat de Jesús, i per què és fonamental que aprenguem a imitar Jesús en aquest aspecte?

⁵ La humilitat és una de les qualitats més atractives de Jesús, i meditar-hi ens commou. Com s’ha dit al capítol anterior, només Jesús és «el camí, la veritat i la vida» (Joan 14:6). És evident que cap dels milers de milions d’humans que han viscut no li arriben ni a la sola de la sabata. Tot i així, Jesús mai no va mostrar el més mínim rastre de l’orgull, l’arrogància i la vanitat característics de tants homes imperfectes. Si volem seguir Crist, hem de lluitar contra la tendència a deixar-nos portar per l’orgull (Jaume 4:6). Recorda que Jehovà odia l’arrogància. Per això, és fonamental que aprenguem a imitar la humilitat de Jesús.

6. Què és la humilitat i com sabia Jehovà que el Messies seria humil?

⁶ La humilitat és una actitud mental mancada d’orgull i d’arrogància. És una qualitat que neix al cor i es manifesta  per la nostra manera de parlar, comportar-nos i tractar els altres. Com sabia Jehovà que el Messies seria humil? Perquè el seu Fill reflectia l’exemple perfecte d’humilitat que Jehovà li havia donat (Joan 10:15). A més, ja havia vist el seu Fill posar en pràctica aquesta humilitat. Com?

7-9. a) Com va ser humil Miquel en la seva confrontació amb Satanàs? b) Com poden els cristians imitar la humilitat de Miquel?

⁷ El llibre de Judes explica un succés molt interessant: «Quan l’arcàngel Miquel va tenir un desacord amb el Diable i discutia sobre el cos de Moisès, no es va atrevir a condemnar-lo amb paraules ofensives, sinó que li va dir: “Que Jehovà et reprengui”» (Judes 9). Miquel és un nom que rep Jesús, tant abans com després de viure a la Terra, en la seva funció d’arcàngel o cap de l’exèrcit celestial d’àngels de Jehovà (1 Tessalonicencs 4:16). b Fixa’t en com va fer anar Miquel aquesta confrontació amb Satanàs.

⁸ El relat de Judes no ens explica què volia fer Satanàs amb el cos de Moisès, però podem estar segurs que el Diable tenia pensat algun propòsit detestable. Potser volia fomentar un mal ús de les restes d’aquest home fidel per part de la religió falsa. Miquel va demostrar un considerable domini de si mateix quan es va oposar als malvats plans de Satanàs. Va pensar que, tot i que segurament Satanàs es mereixia que el renyessin, això ho havia de fer Jehovà, ja que, en el moment de discutir amb el Diable, a Miquel encara no se li havia encarregat «tot el judici» (Joan 5:22). Com a arcàngel, Miquel tenia moltíssima autoritat. De tota manera, humilment es va sotmetre a Jehovà en lloc de provar d’assolir més autoritat. A més d’humilitat, va mostrar modèstia, és a dir, va ser conscient de les seves limitacions.

 ⁹ Hi havia una bona raó per la qual es va inspirar Judes a escriure sobre aquest incident. És trist dir-ho, però alguns cristians del temps de Judes no eren gens humils. Amb arrogància, parlaven «de manera ofensiva de totes les coses que en realitat» no entenien (Judes 10). Com que som humans imperfectes, què fàcil és deixar-nos portar per l’orgull! Quan no entenem alguna cosa que es fa a la congregació cristiana que potser té a veure amb alguna decisió del consell d’ancians, com reaccionem? Si comencéssim a parlar de manera negativa i crítica, tenint en compte que no coneixem tots el factors implicats en aquestes decisions, oi que no estaríem sent gaire humils? En lloc d’això, imitem Miquel, o Jesús, i no jutgem assumptes sobre els quals Déu no ens ha donat cap autoritat.

10, 11. a) Què destacaries de la bona disposició del Fill de Déu a acceptar la seva missió de venir a la terra? b) Com podem imitar la humilitat de Jesús?

¹⁰ El Fill de Déu també va demostrar humilitat quan va acceptar la missió de venir a la terra. Pensa en què va deixar enrere. Era l’arcàngel. També era «la Paraula», el portaveu del mateix Jehovà (Joan 1:1-3). Vivia al cel, l’«elevada residència, santa i gloriosa» de Jehovà (Isaïes 63:15). No obstant això, «va deixar tot el que tenia, va prendre la forma d’un esclau i es va convertir en un humà» (Filipencs 2:7). Pensa en què va implicar aquesta missió. La seva vida va ser transferida a la matriu d’una verge jueva, on es va desenvolupar durant nou mesos com qualsevol bebè humà. Va néixer com un nadó indefens en la família d’un fuster pobre i va anar creixent fins a ser un nen petit, després un noiet i, més tard, un adolescent. Tot i que era perfecte, al llarg de la seva joventut va ser obedient als seus pares imperfectes (Lluc 2:40, 51, 52). Quina humilitat tan extraordinària!

¹¹ Com podem imitar la humilitat de Jesús? Acceptant de bon grat tasques de servei que de vegades semblen humils.  Per exemple, la nostra tasca de predicar les bones notícies del Regne de Déu pot semblar humil quan la gent ens respon amb indiferència, menyspreu o hostilitat (Mateu 28:19, 20). Però al perseverar en aquesta tasca, potser ajudem a salvar vides. I en qualsevol cas, aprendrem molt sobre la humilitat i seguirem els passos del nostre Amo, Jesucrist.

12-14. a) Com manifestava humilitat Jesús quan rebia alabança? b) Com demostrava que era humil amb la gent? c) Què demostra que la humilitat de Jesús no era pur formalisme o bones maneres?

¹² La humilitat va marcar de principi a fi el ministeri terrestre de Jesús. Això es va fer molt evident per la manera com dirigia tota l’alabança i la glòria al seu Pare. De vegades la gent alabava Jesús per la saviesa de les seves paraules, pel poder dels miracles que feia o, fins i tot, pel seu bon caràcter. Però un cop i un altre, Jesús desviava aquesta glòria d’ell mateix i la dirigia a Jehovà (Marc 10:17, 18; Joan 7:15, 16).

¹³ Jesús va ser humil al tractar amb la gent. De fet, va deixar ben clar que no va venir a la terra perquè el servissin, sinó per servir els altres (Mateu 20:28). Es mostrava humil al ser pacífic i raonable amb les persones. Quan els seus deixebles el van decebre, no els va renyar, es va seguir esforçant per arribar-los al cor (Mateu 26:39-41). Quan una gentada el va interrompre en una ocasió que buscava tranquiŀlitat, descans i intimitat, no els va fer fora. Va seguir donant de si mateix i els va començar a ensenyar «moltes coses» (Marc 6:30-34). Quan una dona que no era israelita li va suplicar que curés la seva filla, Jesús primer va dir que no ho faria. Però no la va rebutjar bruscament, sinó que va cedir al veure l’extraordinària fe d’aquesta dona, com veurem al capítol 14 (Mateu 15:22-28).

¹⁴ De moltíssimes formes, Jesús va viure d’acord amb el que va dir de si mateix: «Soc dòcil i humil de cor» (Mateu  11:29). La seva humilitat no era aparença, pur formalisme o bones maneres. Al contrari, li naixia del cor, del seu jo interior. No sorprèn, doncs, que Jesús donés tanta importància a ensenyar als seus deixebles a ser humils.

15, 16. Quin contrast va fer Jesús entre l’actitud dels governants de les nacions i l’actitud que els seus seguidors havien de cultivar?

¹⁵ Als seus apòstols els costava tant cultivar la humilitat, que Jesús es va veure obligat a ensenyar-los aquesta qualitat repetidament. Per exemple, un dia Jaume i Joan van enviar la seva mare per demanar a Jesús que els prometés un rang elevat en el Regne de Déu. Amb modèstia, Jesús va respondre: «Jo no decideixo qui seurà a la meva dreta o a la meva esquerra. Aquells llocs són per als qui el meu Pare els ha preparat». Els altres deu apòstols «es van indignar» amb Jaume i Joan (Mateu 20:20-24). Com va actuar Jesús davant d’aquest problema?

¹⁶ Els va reprendre amorosament amb aquestes paraules: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i els homes importants les tenen sota el seu control. Però no ha de ser així entre vosaltres. Qui vulgui ser gran entre vosaltres, ha de servir els altres, i qui vulgui ser el primer entre vosaltres, ha de ser el vostre esclau» (Mateu 20:25-27). Segurament els apòstols sabien com d’orgullosos, cobdiciosos i egoistes podien ser «els governants de les nacions». Jesús va mostrar que els seus seguidors havien de ser diferents d’aquells tirans amb fam de poder. Calia que fossin humils. Però, ho van entendre els apòstols?

17-19. a) Quina memorable lliçó d’humilitat va donar Jesús als seus apòstols la vigília de la seva mort? b) Quina va ser la lliçó més extraordinària que va donar Jesús, com a home, sobre la humilitat?

¹⁷ No els va ser fàcil. No era ni el primer cop ni l’últim  que Jesús els ensenyava aquesta lliçó. Temps abans, quan van discutir sobre qui d’ells era el més important, Jesús va posar un nen enmig d’ells i els va dir que s’havien d’assemblar als nens, perquè sovint aquests no tenen tant orgull, ambició i preocupació pel seu estatus com els adults (Mateu 18:1-4). No obstant això, la mateixa vigília de la seva mort, va veure com els seus apòstols encara havien de lluitar contra l’orgull. Aleshores els va donar una lliçó memorable. Es va lligar una tovallola a la cintura i es va posar a fer la tasca més humil que hi havia, la qual normalment feien els servents per als convidats. Jesús va rentar els peus de cadascun dels seus apòstols, inclosos els de Judes que estava a punt de trair-lo! (Joan 13:1-11.)

¹⁸ Jesús els va ajudar a entendre el que havia fet quan els va dir: «Jo us he donat exemple» (Joan 13:15). Els va arribar al cor finalment aquesta lliçó? Doncs bé, aquella mateixa nit van tornar a discutir sobre qui d’ells era el més gran (Lluc 22:24-27). Tot i això, Jesús va ser pacient amb ells i els va seguir ensenyant humilment. Poc després els va donar la lliçó més extraordinària de totes: «Es va humiliar i es va fer obedient fins a la mort, una mort en un pal de turment» (Filipencs 2:8). Jesús es va sotmetre voluntàriament a una mort humiliant i va ser falsament condemnat com a criminal i blasfemador. Així, el Fill de Déu va demostrar que era inigualable, ja que, de totes les criatures de Jehovà, és en Jesús on la humilitat cobra un sentit perfecte i on assoleix la seva màxima expressió.

¹⁹ Potser aquesta última lliçó d’humilitat que va ensenyar Jesús com a humà va ser la que va deixar gravat aquest punt als cors dels seus apòstols fidels. La Bíblia explica que després aquests homes van servir amb humilitat durant molts anys, fins i tot durant dècades. Què podem dir de nosaltres?

20. Com podem saber si som humils de cor?

²⁰ Pau ens aconsella a tots: «Mantingueu la mateixa manera de pensar que va tenir Crist Jesús» (Filipencs 2:5). Cal que siguem humils de cor com Jesús. Com podem saber si de debò ho som? Doncs bé, Pau ens recorda: «No feu res motivats per un esperit conflictiu o egocèntric. Al contrari, penseu amb humilitat que els altres són superiors a vosaltres» (Filipencs 2:3). Així doncs, la clau està en com ens veiem en relació amb els altres. Hem de veure els altres com si fossin superiors o més importants que nosaltres. Posaràs en pràctica aquest consell?

21, 22. a) Per què han de ser humils els superintendents cristians? b) Com demostrem que ens hem vestit amb la humilitat?

²¹ Molts anys després de la mort de Jesús, l’apòstol Pere encara pensava en la importància de la humilitat. Va ensenyar als superintendents cristians a fer la seva feina amb humilitat i no fer-se mai amos de les ovelles de Jehovà (1 Pere 5:2, 3). Les responsabilitats no són excusa per ser orgullosos. Al contrari, com més responsabilitat, més necessitat hi ha d’autèntica humilitat (Lluc 12:48). Evidentment, aquesta qualitat és essencial per a tot cristià, no tan sols per als superintendents.

²² Segur que Pere no va oblidar mai la nit que Jesús li va rentar els peus, tot i que inicialment Pere s’hi va negar (Joan 13:6-10). Va animar els cristians: «Tots vosaltres, vestiu-vos d’humilitat quan us tracteu els uns als altres» (1 Pere 5:5). El verb «vestir-se» fa pensar en un servent que es posa un davantal abans de fer la feina domèstica. Aquesta frase ens pot recordar quan Jesús es va lligar una tovallola a la cintura abans d’agenollar-se i començar a rentar-los els peus. Si seguim Jesús, hi haurà alguna feina que ens assigni Déu que puguem considerar  massa humil per a nosaltres? La humilitat del nostre cor ha de ser ben visible a tothom, com si ens haguéssim vestit amb ella.

23, 24. a) Per què hem de lluitar contra la nostra tendència a l’orgull? b) Quina falsa opinió sobre la humilitat ens ajudarà a corregir el capítol següent?

²³ L’arrogància és un verí d’efectes devastadors. Pot convertir la persona més capaç en algú totalment inútil als ulls de Déu. En canvi, la humilitat pot fer que el menys dotat sigui molt útil per a Jehovà. Si cultivem dia a dia aquesta preciosa qualitat i ens esforcem per seguir humilment els passos de Crist, ens espera una recompensa meravellosa. Pere va escriure: «Humilieu-vos sota la poderosa mà de Déu, perquè ell us exalci quan sigui el moment» (1 Pere 5:6). És evident que Jehovà va exalçar Jesús perquè aquest va ser del tot humil. Igualment, el nostre Déu se sentirà feliç de recompensar-te per la teva humilitat.

²⁴ És trist, però molts pensen que la humilitat és signe de debilitat. L’exemple de Jesús ens ajuda a veure que aquesta opinió és falsa, ja que l’home més humil de tots va ser el més valent. Aquest serà el tema del capítol següent.