L’aparença personal va ser la meva prova

NARRAT PER EILEEN BRUMBAUGH

EM VAIG criar amb els Germans baptistes alemanys de l’antic orde, que és una religió similar als amish i als mennonites. Aquesta religió va sorgir a Alemanya el 1708 com a part del corrent religiós anomenat pietisme. The Encyclopedia of Religion diu que el pietisme es caracteritzava per la «creença que totes les persones haurien de conèixer l’evangeli de Crist». Això va fer que enviessin missioners, que van tenir èxit, a molts països.

El 1719, un petit grup liderat per Alexander Mack es va traslladar al que avui dia es coneix com l’estat de Pennsilvània, als Estats Units. Amb el temps es van anar formant petits grups independents i cadascun defensava la seva pròpia interpretació de les ensenyances d’Alexander Mack. La nostra petita església tenia uns 50 membres i donava molt èmfasi a llegir la Bíblia i obeir les decisions oficials dels membres de l’església.

Durant almenys tres generacions, la meva família va defensar aquesta fe i estil de vida. Em vaig batejar en aquesta església quan tenia 13 anys. Em van ensenyar que no estava bé tenir o utilitzar automòbils, tractors, telèfons o fins i tot ràdios o qualsevol altra cosa que funcionés amb electricitat. Les dones vestíem de manera molt senzilla, no ens podíem tallar el cabell i sempre dúiem el cap cobert. Els homes duien barba. Per a nosaltres, no ser part del món implicava no portar roba moderna, ni maquillatge, ni joies, ja que eren considerats signes d’orgull pecaminós.

Em van ensenyar a respectar profundament la Bíblia perquè la consideràvem el nostre aliment espiritual. Cada matí abans d’esmorzar, ens ajuntàvem a la sala d’estar, el pare llegia un capítol de la Bíblia i el comentava. Després, ens posàvem de genolls i ell feia una oració. Més tard, la mare recitava el parenostre. M’encantava la nostra adoració del matí perquè estàvem tots junts i concentrats en coses espirituals.

Vivíem a una granja a prop de la ciutat de Delphi, a l’estat d’Indiana, on cultivàvem diferents productes. Els transportàvem a la ciutat amb un carro de cavalls i allà els veníem al carrer o de casa en casa. Per a nosaltres, el treball dur era part del nostre servei a Déu. Així que ens hi dedicàvem de ple excepte el diumenge, ja que en aquest dia no podíem fer «treball feixuc». De vegades, però, estàvem tan ocupats amb el treball de la granja, que era un repte concentrar-nos en les coses espirituals.

Em caso i tinc fills

El 1963, quan tenia 17 anys, em vaig casar amb el James, que també formava part de l’antic orde. Els seus besavis ja eren membres d’aquesta religió. Tots dos teníem moltes ganes de servir Déu i estàvem convençuts que la nostra era la religió verdadera.

El 1975 ja teníem 6 fills i el 1983 va néixer el nostre setè i darrer fill. La Rebecca, que és la segona, és la nostra única filla. Treballàvem dur, gastàvem poc i portàvem una vida senzilla. Ens vam esforçar per inculcar en els nostres fills els mateixos principis bíblics que havíem après dels nostres pares i d’altres germans de l’antic orde.

La nostra religió donava molta importància a l’aparença exterior. Com que ningú pot llegir el que hi ha al cor, crèiem que la manera de vestir d’una persona revelava què hi havia al seu interior. Per això es considerava un senyal d’orgull que algú s’arreglés molt el cabell, i si l’estampat dels nostres senzills vestits era massa gran, també es veia com un senyal d’orgull. De vegades, aquestes coses es consideraven més importants que el que la Bíblia ensenyava.

Tot comença a la presó

A finals dels anys seixanta, el Jesse, germà del meu marit que també formava part de l’antic orde, va anar a la presó perquè va rebutjar fer el servei militar. Allà va conèixer testimonis de Jehovà que també estaven a la presó perquè pensaven que fer el servei militar no estava d’acord amb els principis bíblics (Isaïes 2:4; Mateu 26:52). El Jesse va tenir moltes converses de la Bíblia amb ells i va poder veure les seves qualitats de primera mà. Després d’estudiar profundament la Bíblia, i molt al nostre pesar, es va batejar com a testimoni de Jehovà.

El Jesse parlava amb el meu marit sobre el que havia après. A més, es va assegurar que el James rebés tots els números de La Torre de Guaita i la Desperta’t!. Aquestes revistes van fer que encara tingués més interès en la Bíblia. Com que els James sempre havia volgut servir Déu però se sentia lluny d’ell, estava molt interessat en qualsevol cosa que l’ajudés a apropar-se a Déu.

Els nostres ancians ens animaven a llegir revistes dels amish, dels mennonites i d’altres confessions de l’antic orde, tot i que pensaven que aquestes religions eren part d’aquest món. Però com que el meu pare no podia ni veure els testimonis de Jehovà, no volia que llegíssim La Torre de Guaita ni la Desperta’t!. Així que m’esgarrifava cada vegada que veia el James llegir una d’aquestes revistes perquè tenia por que acabés creient alguna ensenyança falsa.

Ja feia temps que el James es qüestionava algunes de les ensenyances de l’antic orde que a ell li semblava que contradeien la Bíblia. En concret, que fer qualsevol tipus de «treball feixuc» en diumenge era un pecat. Per exemple, l’antic orde ensenyava que es podia donar de beure a un animal en diumenge, però no es podia treure una mala herba. Els ancians mai li havien pogut donar un argument basat en la Bíblia per aquesta norma. A poc a poc, jo també vaig començar a tenir dubtes sobre aquestes ensenyances.

Ens va costar molt deixar l’antic orde per dues raons. Per una banda, perquè durant molt temps havíem pensat que aquesta era la religió verdadera, i per l’altra, perquè sabíem quines serien les conseqüències de deixar-la. Ara bé, la nostra consciència no ens permetia formar part d’una religió que no estava completament d’acord amb la Bíblia. Així doncs, l’any 1983 vam escriure una carta amb les raons per les quals deixàvem aquella religió i vam demanar que la llegissin davant la congregació. Arran d’això, vam ser expulsats de l’església.

Busquem la religió verdadera

A partir de llavors vam començar la recerca de la religió verdadera. Buscàvem que fos conseqüent i que els seus membres manifestessin els fruits que ensenyaven. Per començar, vam descartar qualsevol religió que participés a la guerra. A més, encara ens atreien les religions «senzilles» perquè pensàvem que la roba i l’estil de vida senzills demostraven que una religió no formava part del món. Així doncs, de l’any 1983 a l’any 1985 vam viatjar per tot el país analitzant una religió rere una altra; mennonites, quàquers i altres religions «senzilles».

Durant aquell període de temps, els testimonis de Jehovà ens van visitar a la nostra granja a prop de Camden, a Indiana. Estàvem disposats a escoltar-los, però els vam demanar que només utilitzessin la King James Version. M’agradava el punt de vista que tenien sobre la guerra, però pensava que no podien ser la religió verdadera perquè ells no veien la necessitat de vestir-se de manera senzilla per demostrar que no formaven part del món. Estava segura que si les persones vestien diferent a nosaltres era per culpa de l’orgull. Creia que les coses materials feien la gent orgullosa.

El James va començar a assistir a les reunions dels testimonis de Jehovà i s’emportava amb ell alguns dels nois. Jo estava molt molesta. Encara que el meu marit m’insistia a acompanyar-lo, jo m’hi resistia. Fins que un dia em va dir: «Encara que no estiguis d’acord amb tot el que ensenyen, per què no vens a les reunions i veus amb els teus propis ulls com es tracten els uns als altres?». Això és el que l’havia impactat a ell.

Al final, em vaig decidir a acompanyar-lo, però anava amb peus de plom. Vaig entrar a la Sala del Regne vestida de manera molt senzilla i amb la meva còfia. Alguns dels meus fills anaven descalços i també vestits amb roba senzilla. Tot i això, els testimonis es van apropar a nosaltres i ens van tractar amb molt d’amor. Vaig pensar: «Som diferents, però ens accepten igualment».

Tot i que em va impactar molt l’actitud amorosa que tenien, jo estava decidida a només observar. No m’aixecava durant les seves cançons i ni tan sols cantava. Després de la reunió, els cosia a preguntes sobre el que pensava que no feien bé o sobre el que volien dir alguns versicles bíblics. Tot i que no vaig tenir gaire tacte, cadascuna de les persones amb les que vaig parlar es va interessar en mi de veritat. També em va cridar l’atenció que encara que fes la mateixa pregunta a diferents persones, les seves respostes sempre concordaven. De vegades, fins i tot em responien per escrit, i això m’ajudava molt perquè així ho podia analitzar més tard.

L’estiu de 1985 vam assistir com a família a un congrés dels testimonis de Jehovà a Memphis, a Tennessee, però només com a observadors. El James encara portava barba i nosaltres vestíem amb la nostra roba senzilla. Entre les sessions, no hi va haver pràcticament cap moment que ens deixessin sols. Sempre hi havia algú saludant-nos. Ens va atreure molt l’amor, la atenció i la manera com ens van tractar. Ens va impressionar la seva unitat; tant se val on anéssim a la reunió, les seves ensenyances eren sempre les mateixes.

Al James li va tocar el cor l’interès personal que li van mostrar els testimonis i va acceptar un curs bíblic. Ho investigava tot minuciosament per assegurar-se del que estava aprenent (Fets 17:11; 1 Tessalonicencs 5:21). Va arribar un moment que el James va estar segur que havia trobat la veritat. Ara bé, jo tenia el cor dividit. Per un cantó, volia fer el que era correcte, però per l’altre no volia «modernitzar-me» i ser «mundana». La primera vegada que vaig accedir a seure amb ells en el curs bíblic tenia damunt d’una cama la King James Version i damunt de l’altra cama la Traducció del Nou Món, que era més moderna. Revisava cada versicle a les dues traduccions per assegurar-me que no m’enganyessin.

Què em va convèncer

A mesura que estudiàvem amb els testimonis de Jehovà, vam aprendre que el nostre Pare celestial és un únic Déu, no tres en un, i que nosaltres som ànimes i no tenim una ànima immortal (Gènesi 2:7; Deuteronomi 6:4; Ezequiel 18:4; 1 Corintis 8:5, 6). També vam aprendre que l’infern és la sepultura comuna de la humanitat, no un lloc de turment (Job 14:13; Salm 16:10; Eclesiastès 9:5, 10; Fets 2:31). Aprendre la veritat de l’infern va ser un punt d’inflexió per a nosaltres, ja que l’antic orde no es posava d’acord sobre què era.

Encara em preguntava com podien els testimonis ser la religió verdadera si, segons el meu parer, formaven part del món perquè no portaven la vida senzilla que per a mi era tan important. Però, a la vegada, també em vaig adonar que complien amb el manament de Jesús de predicar les bones notícies del Regne a tothom. Estava molt confosa (Mateu 24:14; 28:19, 20).

Durant aquest temps tan difícil per a mi, va ser l’amor dels testimonis el que em va ajudar a seguir investigant. Tota la congregació va mostrar molt interès per la meva família. Ens visitaven diferents testimonis, de vegades amb l’excusa de comprar-nos ous i llet, i això ens va convèncer que de debò eren bones persones. No deixaven de visitar-nos perquè ja estudiéssim amb un altre testimoni, sinó que cada vegada que un d’ells passava a prop de casa nostra, passaven a saludar-nos. De debò necessitàvem aquestes ocasions per conèixer els testimonis de Jehovà. Vam arribar a valorar moltíssim el seu interès sincer i l’amor que ens vam mostrar.

No només van ser els testimonis de la congregació que tenia més a prop els que ens van mostrar interès personal: Com que jo tenia una gran lluita amb el tema de l’aparença personal, em va venir a visitar la Kay Briggs, una testimoni d’una congregació propera que preferia vestir de manera senzilla i no utilitzar maquillatge. Em vaig sentir molt còmoda amb ella i vaig poder parlar obertament. Un dia em va venir a visitar el Lewis Flora, que també s’havia criat a una religió senzilla. Només mirant-me a la cara, va poder veure el dilema que jo tenia. Així que em va escriure una carta de deu pàgines per calmar les meves preocupacions. La seva amabilitat em va fer plorar, i vaig llegir aquella carta moltes vegades.

Vaig demanar a un superintendent de circuit, el germà O’Dell, que m’expliqués els versicles d’Isaïes 3:18-23 i 1 Pere 3:3, 4. I després li vaig preguntar: «No demostren aquests versicles que per agradar a Déu hem de vestir de manera senzilla?». Ell em va contestar: «Hi ha res de dolent en portar una còfia o en portar trenes?». A l’antic orde es feien trenes a les nenes petites i les dones portaven còfia o capota. Llavors vaig veure la incongruència i em va tocar el cor la paciència i la bondat amb què m’havia tractat el superintendent de circuit.

Cada vegada estava més convençuda, però encara hi havia un tema que em molestava moltíssim; les dones es tallaven els cabells. Els ancians van parlar amb mi i em van fer raonar que a algunes dones els creixien els cabells més que a unes altres, però que això no les feia millors. També em van ajudar a veure el paper que juga la consciència en l’aparença personal i em van donar informació perquè la llegís.

Totalment convençuts

Vam estar buscant el fruit bo i el vam trobar. Jesús va dir: «Tothom sabrà que sou els meus deixebles si us estimeu els uns als altres» (Joan 13:35). Estàvem convençuts que els testimonis de Jehovà són un poble que estima els altres de veritat. Ara bé, aquest va ser un temps difícil pels nostres dos fills grans, el Nathan i la Rebecca, que s’havien batejat com a membres de l’antic orde. Amb el temps, les veritats de la Bíblia que els vam ensenyar i l’amor que van poder veure en els testimonis els van arribar al cor.

Per exemple, la Rebecca sempre havia desitjat tenir una amistat estreta amb Déu i li va ser més fàcil dirigir-se a ell en oració quan va aprendre que Déu no predestina ni les nostres accions ni el nostre futur. A més, saber que ell no és una part d’una misteriosa trinitat, sinó que és una persona real a qui ella podia imitar, també la va ajudar a apropar-se a Déu (Efesis 5:1). I estava encantada de no haver d’utilitzar les expressions arcaiques de la King James Version per parlar amb Déu. Ella es va sentir més a prop que mai del seu Creador quan va aprendre la manera com Déu vol que li orem i el seu meravellós propòsit per a la humanitat de viure per sempre a la terra feta un paradís (Salm 37:29; Apocalipsi 21:3, 4).

Privilegis que gaudim

El James i jo, i els nostres cinc fills grans; el Nathan, la Rebecca, el George, el Daniel i el John, ens vam batejar com a testimonis de Jehovà l’estiu de 1987. El nostre fill Harley es va batejar el 1989 i el Simon el 1994. Tota la família estem molt ocupats en l’obra que Jesús va manar fer als seus deixebles, l’obra de predicar les bones notícies del Regne.

El Nathan, la Rebecca, el George, el Daniel, el John i el Harley han servit a la sucursal dels testimonis de Jehovà dels Estats Units. El George ja fa 14 anys que està allà i el Simon, que va acabar els estudis el 2001, fa poc que ha començat a servir com a betelita. Tots els nostres fills són ancians o servents ministerials a diferents congregacions. El meu marit serveix com a ancià a la congregació Thayer, a Missouri, i jo em mantinc molt ocupada en la predicació.

Actualment tenim 3 nets; la Jessica, la Latisha i el Caleb. I ens fa molt feliços veure com els seus pares estan fent créixer l’amor per Jehovà en els seus petits cors. Com a família, ens fa molt feliços que Jehovà ens atragués a ell i ens ajudés a identificar el seu poble per l’amor que mostra.

Sentim molta empatia per aquelles persones que tenen un fort desig de servir Déu, però que no tenen les seves consciències entrenades per la Bíblia, sinó per les seves criances. Esperem que elles també puguin sentir l’alegria que nosaltres sentim ara quan anem casa per casa, no amb els productes de la nostra granja, sinó amb el missatge del Regne de Déu i les seves benediccions. Se m’omplen els ulls de llàgrimes d’agraïment quan penso en tota la paciència i l’amor que ens va mostrar el poble que porta el nom de Jehovà.

[Imatge]

Quan tenia uns 7 anys i després d’adulta

[Imatge]

El James, el George, el Harley, i el Simon, vestits amb roba senzilla

[Imatge]

Una foto meva que va aparèixer en un diari local on se’m veu portant productes de la granja al mercat

[Crèdits]

Journal and Courier, Lafayette, Indiana

[Imatge]

La nostra família avui dia