VAIG néixer el 1926 a Crooksville, Ohio, en una família de vuit germans. Els meus pares no eren persones religioses, però volien que nosaltres anéssim a l’església. Jo assistia a l’Església Metodista. Quan tenia 14 anys, el pastor em va donar un premi per no haver-me saltat ni una missa en tot l’any.

Per aquell temps, una veïna que era testimoni de Jehovà, la Margaret Walker, va començar a visitar la meva mare per parlar-li de la Bíblia. Un dia vaig quedar-me a escoltar, però la mare em va fer fora perquè pensava que la distrauria. Tot i això, vaig seguir intentant escoltar aquelles converses. Després d’un parell de visites, la Margaret em va preguntar: «Saps com es diu Déu?», i jo vaig contestar: «És clar! Ho sap tothom! Es diu Déu». Llavors em va dir: «Agafa la teva Bíblia i busca Salm 83:18». Quan ho vaig fer, vaig descobrir que es diu Jehovà. Aleshores vaig sortir escopetejat i vaig dir als meus amics: «Quan arribeu a casa aquesta nit, busqueu a la Bíblia el Salm 83:18 i veureu com es diu Déu». Es pot dir que en aquell moment vaig començar a predicar.

 Vaig estudiar la Bíblia i el 1941 em vaig batejar. Al cap de poc em van encarregar que dirigís l’Estudi de llibre de congregació, i vaig animar la meva mare i els meus germans perquè hi vinguessin. Però el pare no hi estava interessat.

En aquella època vaig rebre més responsabilitats a la congregació, i vaig decidir fer-me una biblioteca teocràtica. Un dia, el pare va assenyalar els meus llibres i va dir: «Veus tot això? Doncs ho vull fora de casa! I tu, al darrere!». Aleshores em vaig mudar a una ciutat propera, a Zanesville, però anava i venia molts cops per animar la família.

El pare no volia que la mare anés a les reunions i, de vegades, la perseguia i l’empentava perquè tornés a casa. Però, un cop dins, ella corria cap a l’altra porta i tornava a marxar. Jo li deia: «Mare, no pateixis. Ja es cansarà». Amb el temps, el pare es va relaxar i la mare va poder anar a les reunions sense tenir-se-les amb ell cada vegada.

L’any 1943 es va fer per primer cop l’Escola de predicació teocràtica a la meva congregació, i jo vaig començar a fer-hi discursos. Els consells que em donaven em van ajudar a millorar la meva manera de parlar.

El 1944, en plena Segona Guerra Mundial, em van fer anar a Fort Hayes, Columbus, per unir-me a l’exèrcit. Allà, vaig passar un examen físic i vaig emplenar tota la paperassa, però vaig deixar clar que jo no seria soldat. Llavors em van deixar anar. Ara bé, al cap d’uns dies, un policia va picar a la porta de casa i em va dir: «Corwin Robison, porto una ordre d’arrest».

Dues setmanes després es va celebrar el judici, i el jutge em va dir: «Si fos per mi, el condemnaria a cadena perpètua. Té alguna cosa a dir?». Jo vaig contestar: «Il·lustre Senyor, se m’hauria d’haver inscrit com a ministre religiós. El meu púlpit són les portes de les cases, i he predicat les bones notícies del Regne a molta gent». Per això, el jutge va dir al jurat: «Vostès no estan aquí per decidir si aquest jove és ministre religiós o no, sinó per decidir si es va presentar amb la intenció d’allistar-se a l’exèrcit». En menys de mitja hora, el jurat va tornar amb el veredicte: culpable. Aleshores, el jutge em va sentenciar a passar cinc anys a la presó federal d’Ashland, Kentucky.

Les dues primeres setmanes vaig estar en una presó de Columbus. Després de passar-me tot el primer dia a dins de la cel·la, vaig orar: «Jehovà, no em puc quedar aquí dins durant cinc anys... No sé què fer».

El dia següent, els guàrdies em van deixar sortir. Jo em vaig apropar a un presoner alt i fornit, i tots dos ens vam quedar mirant per la finestra. Ell em va preguntar: «Per què ets aquí, tap de bassa?», i jo li vaig respondre: «Sóc testimoni de Jehovà». Llavors em va dir: «De debò? Aleshores què hi fas, a la presó?». Jo vaig contestar: «Sóc aquí perquè els  testimonis de Jehovà no anem a la guerra ni matem la gent». I em va dir: «O sigui, que a tu et fiquen a la presó perquè no vols matar, i a d’altres els fiquen perquè maten... No és absurd, això?». «Sí, sí que ho és», vaig contestar.

L’home em va dir: «Em vaig passar quinze anys en una altra presó, i allà vaig llegir algunes de les vostres publicacions». En aquell moment, vaig orar: «Jehovà, ajuda’m perquè aquest home em faci costat». Aleshores en Paul, que és com es deia el pres, em va dir: «Si algun d’aquests paios et toca, fes un crit i jo me n’ocuparé». Per sort, no vaig tenir problemes amb cap dels cinquanta reclusos que hi havia allà.

Quan em van traslladar a la presó d’Ashland, em vaig trobar amb uns quants germans madurs que, tant a mi com a altres germans, ens van ajudar a estar forts en sentit espiritual. Cada setmana ens assignaven una porció de la Bíblia per llegir. També preparàvem una sèrie de preguntes i respostes per al que nosaltres anomenàvem Reunions bíbliques, i teníem un encarregat dels territoris. Com que tots estàvem en un dormitori molt gran que tenia llits a banda i banda, l’encarregat dels territoris em va dir: «Robison, tu t’ocuparàs d’aquest llit i d’aquest altre. Qualsevol que estigui assignat a aquests llits serà el teu territori. Assegura’t de predicar-los abans que marxin». Així predicàvem d’una manera organitzada.

Tot i que la guerra va acabar el 1945, jo encara vaig passar un temps més a la presó. Estava amoïnat per la meva família, perquè el pare m’havia dit: «Si em desfaig de tu, la resta serà bufar i fer ampolles». Però quan em van alliberar, em vaig endur una sorpresa: a pesar de la seva oposició, set familiars meus anaven a les reunions i una de les meves germanes s’havia batejat.

El 1950 va esclatar la guerra de Corea i em van tornar a cridar a files a Fort Hayes. Després de fer-me un test d’aptituds, un militar em va dir: «Has obtingut una de les puntuacions més altes del teu grup», i jo li vaig respondre: «Em sembla molt bé, però igualment no penso allistar-me». Llavors li vaig citar 2 Timoteu 2:3 i li vaig dir: «Ja sóc soldat  de Crist». Es va fer un silenci, i després em va contestar: «Pots marxar».

Al cap de poc temps, vaig assistir a la Reunió de Betel que es va fer al congrés de Cincinnati, Ohio. El germà Milton Henschel ens va dir que si algú volia treballar de valent pel Regne, l’organització el podria fer servir a Betel. Vaig fer la sol·licitud i m’hi van acceptar, i l’agost de 1954 vaig anar a servir a Betel de Brooklyn. He estat aquí des de llavors.

Mai m’ha faltat la feina. Durant alguns anys, m’he ocupat del manteniment de màquines i de calderes a l’edifici d’oficines i a la impremta, i he fet de manyà reparant panys. A més, he treballat a algunes Sales de Congressos de Nova York.

M’encanten les activitats espirituals que tinc com a betelita, com ara l’Adoració del matí, l’Estudi de La Torre de Guaita en família i la predicació amb la congregació. En realitat, són coses que haurien de fer totes les famílies cristianes. Quan els pares analitzen el text del dia amb els seus fills, assisteixen a totes les reunions, prediquen tot el que poden i tenen una adoració en família regular, tots arriben a tenir una bona espiritualitat.

He fet molts amics, tant a Betel com a la congregació. Alguns eren ungits i ja són al cel, i altres no ho eren. Però he de dir que tots els servents de Jehovà som imperfectes, inclosos els betelites. Per això, quan tinc alguna enganxada amb algú, sempre intento fer les paus. Recordo el que diu Mateu 5:23, 24 sobre el que hem de fer quan hi ha algun desacord. És cert que no és fàcil demanar perdó, però quan ho he fet, m’he adonat que gairebé sempre s’arreglen les coses.

Com que ja sóc gran, no puc predicar casa per casa tant com m’agradaria, però em segueixo esforçant al màxim. He après una miqueta de xinès mandarí, i m’encanta predicar als xinesos que trobo al carrer. Fins i tot, hi ha dematins que puc deixar trenta o quaranta revistes!

 Inclús he fet una revisita a la Xina! Un dia, una jove molt simpàtica em va somriure mentre repartia propaganda d’una paradeta de fruita. Jo li vaig tornar el somriure i li vaig oferir les revistes La Torre de Guaita i ¡Despertad! en xinès. Ella les va acceptar i em va dir que es deia Katie. Des d’aquell moment, cada vegada que em veia venia a parlar amb mi, i jo li deia els noms de les fruites i verdures en anglès i ella els repetia. També li llegia i explicava textos bíblics, i li vaig deixar el llibre Ensenya. Però, al cap d’un temps, va desaparèixer.

Uns quants mesos més tard, una altra noia que repartia propaganda va acceptar les revistes. La setmana següent, quan em va veure, em va donar el seu telèfon i em va dir: «Tens una trucada de la Xina», i jo li vaig dir que allà no hi coneixia ningú. Però com que ella insistia, m’hi vaig posar i vaig dir: «Hola, sóc en Robison». Una veu va contestar: «Robby, sóc la Katie. He tornat a la Xina». «A la Xina?!», vaig exclamar. «Sí, Robby. Saps qui és la noia que t’ha donat el mòbil? És la meva germana. Li has d’explicar tantes coses bones com em vas ensenyar a mi». Aleshores, jo li vaig dir: «Ho faré el millor que pugui, Katie. Gràcies per dir-me on ets». Poc després vaig parlar per última vegada amb la germana de la Katie. Allà on siguin aquestes dues noies, espero que estiguin aprenent més de Jehovà.

He pogut servir Jehovà durant setanta-tres anys i estic molt content que m’ajudés a ser neutral i fidel a la presó. A més, els meus germans em diuen que els va donar valor veure com afrontava l’oposició del pare sense rendir-me. Amb el temps, la mare i sis dels meus germans es van batejar, i fins i tot el meu pare va afluixar i va assistir a algunes reunions abans de morir.

Si Jehovà vol, al nou món es recordarà dels meus familiars i amics que han mort. Que feliços serem quan rebem els qui estimem i puguem servir Jehovà junts la resta de la nostra vida! *